La reeixida jornada de vaga nacional i manifestacions del 5 de desembre i les posteriors, amb vagues esteses a diversos sectors estratègics com l’SNCF i la RATP, mostra un salt qualitatiu de la lluita de classes a França i potser al món. La sèrie de revoltes iniciades pels Gilets Jaunes (Armilles Grogues) fa gairebé un any, s’ha estès després d’Hong Kong al Líban, passant per Algèria i Sudan i últimament amb força a Amèrica Llatina (combinat aquí amb cops forts de la contrarevolució com a Bolívia), la punta de la qual més avançada és el despertar xilè. Però a diferència d’aquestes, a França és una part dels sectors estratègics del proletariat i el seu mètode –la paràlisi de la producció i de la circulació– els que predominen en el moviment actual. Això constitueix una novetat a la mateixa França, ja que els últims moviments socials en aquest país, encara que van combinar diferents sectors en vaga, tenien com a manifestació central les jornades d’acció, és a dir, la crida a ocupar el carrer [1].

En aquesta oportunitat el paro va ser enorme en la RATP (companyia que gestiona els transports urbans a la regió parisenca), així com en empreses similars en les altres grans ciutats de França; en l’SNCF (companyia de trens) abastant a tots els oficis, inclòs una forta proporció de quadres i de personal administratiu; un percentatge gens menyspreable en les companyies d’aviació com Air France, EasyJet i altres companyies aèries, que van anul·lar una bona part dels seus vols. Per part seva, uns altres dels sectors sovint al capdavant, com els treballadors de les 8 refineries existents, van paralitzar 7, i a Marsella el sector petroquímic de la zona del llac de Berre va registrar taxes de vaga “mai aconseguides des de la dècada de 1970”, segons la CGT local. La gran sorpresa per al govern és el fort atur en docents: l’absentisme als jardins d’infants i les escoles primàries el dia dijous va ser del 55% en tot el país i del 78% a París. De fet, la gran majoria de les 650 escoles de la capital van romandre tancades el dia dijous, i més d’un centenar el divendres.

Una altra sorpresa per a les autoritats va ser l’amplitud nacional de la protesta, que a més de París es va expressar també en altres àrees metropolitanes, com en diverses ciutats mitjanes i petites del país. Finalment, la vaga va abastar també al sector privat amb la novetat que moltes petites i mitjanes empreses, sovint alienes a aquest tipus de moviment, es van incorporar a la lluita ja sigui a nivell individual [2] o col·lectivament [3]. Com veiem, la revolta de les Armilles Grogues no va passar en va, ja que no sols va endurir i va donar moral a sectors estratègics del moviment obrer sinó que va portar la protesta i fins i tot els mètodes històrics de la classe obrera a nous sectors de treballadors, deixats de costat per dècades per les direccions sindicals.

Una dinàmica inicial de vaga general política però amb direccions sindicals que busquen limitar les potencialitats del moviment en comptes de desenvolupar-lo

És clar que no estem només enfront d’una vaga de pressió. Des de ja és una mica més. Les bases s’havien desencantat amb les jornades d’acció sense continuïtat i l’estrepitós fracàs de la “vaga intermitent” (que consistia a parar les labors dos dies cada cinc durant tres mesos) ideada per les direccions sindicals ferroviàries. Ara, inspirades per la revolta de les Armilles grogues i començant per l’atur d’un dia enormement seguit el 13 de setembre en els transports parisencs, i que després es va estendre a la SNCF amb l’onada de vagues salvatges, està imposant altres mètodes. Però és ja la VAGA GENERAL? Com deia Trotsky:

La importància fonamental de la vaga general, independentment dels èxits parcials que pot aconseguir (però que també pot no aconseguir), radica en el fet que planteja la qüestió del poder d’una manera revolucionària. Paralitzant les fàbriques, els transports, tots els mitjans de comunicació en general, les centrals elèctriques, etc., el proletariat paralitza així no sols la producció sinó també al govern. El poder de l’Estat queda suspès en l’aire. Deu, ja sigui dominar al proletariat mitjançant la fam i la força obligant-lo a posar de nou en moviment la maquinària estatal burgesa, ja sigui retrocedir davant el proletariat.
Qualssevol que siguin les consignes i el motiu pels quals hagi sorgit la vaga general, si aquesta abasta realment a les masses i si aquestes masses estan decidides a lluitar, la vaga general planteja inevitablement davant totes les classes de la nació la pregunta: qui serà l’amo de la casa?” (“Una vegada més, on va França?”, finalitats de març de 1935).

Encara no som aquí, evidentment. Però que existeix la potencialitat no queda cap mena de dubte. Hi ha un cansament general amb el govern que va més enllà de les pensions. El suport a la vaga d’un 70% de la població és un dels signes. Però davant d’aquesta realitat, les direccions (que en els anys passats van venir negociant una a una les conquestes dels treballadors i es van oposar al moviment de les Armilles Grogues a principis de desembre), al no poder parar un moviment en el qual no van tenir la iniciativa, tracten de limitar-lo tot el que poden.

És indubtable que la crida de la Intersindical, reunida el divendres 6 de desembre i encapçalada per la CGT, a una nova jornada de vaga interprofessional dimarts que ve 10 de desembre, és un punt de suport que ha de ser utilitzat per a afirmar i estendre la vaga. Però malgrat les seves declaracions “combatives”, es cuiden bé de no cridar a la vaga general il·limitada. Amb l’argument de deixar als treballadors la responsabilitat i la decisió a nivell local, deixen a les direccions confederals les mans lliures per a continuar la negociació amb el govern. I, un fet increïble, en cap moment –fins i tot les direccions sindicals més combatives– han desertat de la negociació que ja porta mesos, tot i que és clar que els treballadors rebutgen la reforma de conjunt. Dilluns que ve, malgrat la contundència del 5 de desembre, la direcció de la CGT anirà a veure a la ministra de salut Agnes Buzyn.

Com pot ser creïble que es derrotarà aquesta reforma si continuen negociant amb el govern? La CGT planteja una altra reforma, però algú pot imaginar que una reforma progressiva de les jubilacions i la nostra seguretat social pugui aconseguir-se sense derrotar a Macron i el seu pla neoliberal? És evident que no, i que per això la primera demanda de les adreces sindicals hauria de ser la que les Armilles Grogues van imposar al carrer l’any passat: “Macron, dimissió!”. Però la direcció de la CGT es cuida com de la pesta de cridar a aquesta perspectiva, que posaria la vaga conscientment en el pla d’una vaga general política. És per aquest motiu que la direcció de la CGT no crida a una vaga general il·limitada, ja que això podria encoratjar als sectors dubitatius, donar-li seguretat als treballadors de les petites i mitjanes empreses aïllades sense seccions sindicals ni tradició de lluita, però que mostren una tendència a voler lluitar [4] enfront de la repressió ulterior dels patrons. Si ampliessin el plec de reclams al conjunt dels sectors obrers i populars, especialment en les grans empreses industrials i de serveis on regnen els baixos salaris i un despotisme patronal feroç d’Amazon a Peugeot, així com els grans supermercats o concentracions obreres com les de Vendée, impulsarien a unir-se al moviment als sectors centrals del sector privat, generalitzant la vaga i transformant-la en efectivament una vaga general.

Una direcció que vulgui veritablement guanyar no pot confiar solament, com tendeix a argumentar la direcció de la CGT, que les manifestacions i la vaga, si continuen, engendraran per si mateixes una dinàmica d’extensió a altres categories, com els joves o els assalariats privats. Un veritable Estat Major de la vaga hauria de tenir un pla per a aconseguir-lo. Com polemitzava ja en el passat Rosa Luxemburg enfront de l’estratègia de desgast dels caps de la socialdemocràcia alemanya: “El pla d’emprendre una vaga de masses com una acció política de classe important solo amb militants organitzats és completament il·lusori. Si la vaga –o millor, les vagues—, si la lluita de masses ha de tenir èxit, ha de convertir-se en un veritable moviment popular, és a dir, ha d’atreure a la lluita a les més àmplies capes del proletariat”. O en el mateix sentit quan afirma que:

… el moviment proletari no pot ser concebut mai com el moviment d’una minoria organitzada. Tota autèntica gran lluita de classes ha de basar-se en el suport i en la col·laboració de les més àmplies capes populars; una estratègia de la lluita de classes que no tingués en compte aquesta col·laboració, que només pensés en les deïtats ben ordenades de la petita part del proletariat reclutat en les seves files, es veuria condemnada a un lamentable fracàs.

La revolta de les Armilles Grogues, que representen a una franja dels sectors més pauperitzats del proletariat, és aquí per a recordar-lo de manera activa. Potencialment un risc encara més perillós per a la patronal podria expressar-se en les mateixes empreses. Aquest és el temor de l’últim informe de l’associació Entreprise&Personnel, organisme de consell en recursos humans, que ha estat examinant el clima social dels seus membres durant mig segle. Aquest es pregunta: “I si el moviment de les Armilles grogues deixés les rotondes per a prosperar en les empreses?” [5].

No obstant això, no és aquest l’objectiu de la direcció de la CGT: en altres paraules, deslligar les energies revolucionàries presents o latents de les capes més àmplies del proletariat, la utilització del conjunt de les reserves estratègiques centrals per a vèncer. Aquesta només cerca, recolzant-se en la inusual mobilització de les masses, reposicionar-se de nou com un pilar de la “democràcia social” a la francesa, enfront de la política del bonapartisme feble macronista de passar-li per damunt als sindicats i altres associacions [6]. De moment s’acontenta amb seguir al moviment per a enquadrar-lo i canalitzar-lo.

Pitjor encara, en l’immediat el perill que se cern és que, davant de la contundència del 5 de desembre i la seva continuïtat, algunes direccions sindicals vulguin sortir de manera corporativa enfront de les falses concessions que s’aprestaria a concedir el govern per a salvar a un alt cost l’essencial de la seva reforma, la qual cosa equivaldria a una punyalada per l’esquena a la dinàmica de la mobilització. Des d’aquest punt de vista, la setmana vinent serà decisiva per a saber si els vaguistes poden superar aquest primer gran obstacle que se’ls prepara, afirmant la dinàmica de la vaga i els seus abastos.

La tasca del moment: la vaga ha de pertànyer als vaguistes mitjançant assemblees reals, comitès de vaga i coordinació

A diferència de la “vaga intermitent”, que havia liquidat les assemblees, en aquesta oportunitat, en l’SNCF (i en menor mesura en els centres de la RATP), les assemblees van ser nombroses, encara que en molts casos les mateixes es van reduir a intervencions orals dels responsables sindicals, a assemblees d’informació o consulta, i no veritables assemblees sobiranes i amb poder de decisió. De moment, també la votació de comitès de vaga és minoritària. Des del punt de vista de l’organització, la irrupció dels docents va donar lloc a assemblees per ciutat que van reunir dotzenes i, a vegades, centenars de mestres, com va ser el cas a París en diverses ciutats de la perifèria de la capital, en particular en Montreuil, però també a Tolouse o Marsella. També es van reactivar antigues xarxes d’assemblees interprofessionals tant a la regió parisenca com en província. Una cosa nova: la trobada dels sectors en vaga anomenat pels treballadors de la SNCF i la RATP del dia 6 de desembre a Saint Lazare, que va incorporar a altres sectors, com a docents i Armilles Grogues que, organitzant als sectors més resolts de l’avantguarda, en alguns casos donats el mandat per les seves assemblees de base, es proposa ajudar a modificar la relació de forces en el sentit de la dinàmica profunda de la situació. Aquests elements d’organització en els llocs de treball podrien complementar-se si l’inici de la vaga reactiva la lluita de les Armilles Grogues, reprenent l’organització i les assemblees de les rotondes.

La baralla per la democràcia obrera no és només una vel·leïtat democràtica. Ella sorgeix de les necessitats de l’acció, per exemple, per a organitzar l’autodefensa, per a realitzar piquets no sols de convenciment sinó efectius contra els carners, per a organitzar transports alternatius per al desplaçament dels vaguistes o guarderies col·lectives per als seus fills enfront de la vaga dels mestres, i alhora com a element de control de les direccions sindicals en la perspectiva de superar-les en la conducció i direcció de la vaga. En la dècada de 1930, Trotsky explicava la dialèctica infernal entre el desenvolupament de la vaga i la necessitat de l’autoorganització, afirmant que

… la preparació de la vaga general quedarà en el paper si la pròpia massa no s’obstina en la lluita, per mitjà dels seus òrgans responsables… Ningú sinó els comitès d’acció, abastant els centres principals del país, podrà triar el moment de passar a mètodes més decidits de lluita, la direcció de la qual els pertanyerà de ple dret.

Aquesta qüestió és central per a començar a trencar per exemple el legalisme existent mitjançant la constitució de piquets de vaga amb ajuda de forces exteriors, ja que, a diferència de 1995, tota activitat a l’interior de l’empresa, ja sigui l’ocupació de les estacions o el bloqueig de les vies, és motiu de sanció disciplinària greu per als ferroviaris.

El moviment actual, si vol triomfar, ha de trencar la resistència conservadora de la burocràcia sindical a tota autoactivitat autònom de la base, així com també el rebuig, com en certa manera expressava el moviment de les Armilles Grogues, a tota delegació de representativitat que impedeixi una centralització i coordinació dels vaguistes, essencial per a determinar els passos a seguir, delegació que deu sempre ser baix control de la base i per tant amb mandat i revocable. Assemblees sobiranes, comitès de vagues i la coordinació real de les masses en lluita, són els nervis de la vaga.

Una nova generació obrera i la necessitat d’un partit revolucionari unificat per a vèncer

Es podran superar tots els obstacles, així com desenvolupar les potencialitats de la vaga, si la nova generació obrera que està emergint fa seu aquest mètode de lluita. En la famosa vaga de juny de 1936, Trotsky veia emergir als futurs generals de l’exèrcit proletari. En aquest moment escrivia:

La principal conquesta de la primera ona radica en el fet que han aparegut dirigents en els tallers i a les fàbriques. Han estat creats els elements dels estats majors locals i barrials. Les masses els coneixen. Ells es coneixen els uns als altres. Els veritables revolucionaris buscaran relacionar-se amb ells. Així, la primera mobilització autònoma de les masses ha marcat i en part designat als primers elements d’una direcció revolucionària. La vaga ha sacsejat, reanimat. Renovat tot el gegantesc organisme de classe. La vella escata organitzativa encara està lluny d’haver desaparegut; per contra, es manté amb massa obstinació. Però, sota ella, ja apareix una nova pell (“La revolució francesa ha començat”, 9 de juny de 1936).

Parafrasejant al revolucionari rus, podríem dir que comença a aparèixer, encara en forma dubitativa, una “nova pell” del moviment obrer francès, encara que menys avançat encara en les seves accions que en aquell moment per anys de reculada de l’organització i consciència obrera, però obligats a jugar un rol, més primerenc que tard, per la crisi històrica del sindicalisme francès, que no té ni punt de comparació amb el pes que tenien els sindicats i partit reformistes com la SFIO o el PCF, ja sigui en 1936 o més tard, en 1968.

No per casualitat el diari patronal Els Echos alerta a la burgesia sobre els nous rostres i tendències. En un article titulat “Vaga del 5 de desembre sobre pensions: vaguistes i ‘Armilles Grogues´ la nova generació de rebels” dóna alguns exemples del que diem: “Això confirma la història d’Adel Gouabsia, delegat sindical Unsa i conductor del tren RER en la línia A: ‘En el mètode, hi ha un efecte d’imitació de les Armilles Grogues en la nostra vaga: comença des de la base i surt molt forta. Som nosaltres i ningú més qui decideix per nosaltres”. Als 49 anys, inclosos 19 en el RATP, “2.500 euros per mes de bonificacions inclosos”, es va posar una armilla groga l’any passat, com altres col·legues que viuen en els suburbis: “Quan comencem, a les 4.30 del matí, només tenim el nostre automòbil per a anar a treballar”. Avui usa els seus dies lliures per a participar en reunions públiques, en intercanvis de treball o universitats: "devem descompartimentar-nos", diu. I abans de deixar-nos, desitja emfatitzar: "Hi ha un desig d’autoorganització". Però lluny de ser un exemple aïllat això assenyala un canvi de tendència i de valors en una nova generació obrera. Contínua l’article citat: “Si escoltem als sindicalistes, els nous estan interessats en el compromís. ‘Fa deu anys, experimentem la generació ’jo primer’, però en els últims quatre o cinc anys, això està canviant’, diuen en el sindicat Unsa-traction on s’afirma: ‘el 50% dels delegats sindicals són menors de 35 anys’”. Sovint amb pitjor estatus que els seus majors, tenen una major sensibilitat a les injustícies però no tenen un codi d’acció col·lectiva i volen tenir una veu en tot. Aquesta nova ventrada de joves dirigents obrers està cridada a jugar un rol dirigent i protagonista en l’actual prova de força i el període històric d’agudització de la lluita de classes que la revolta de les Armilles Grogues va obrir al novembre de 2018, i ara aquesta vaga general en sectors estratègics de la classe obrera confirma.

Com Révolution Permanent, tendència revolucionària del NPA, al mateix temps que posem totes les nostres forces per a l’impuls de la vaga, la coordinació de les assemblees i els comitès de vaguistes, la unitat amb les Armilles Grogues, els estudiants, etc., diem que entre aquestes noves ventrades que surten a la lluita estan els subjectes als quals caldria nuclear en un partit obrer revolucionari unificat. És hora que les direccions de les principals organitzacions de l’extrema esquerra prenguin la seva responsabilitat i dediquin totes les seves energies a aquest objectiu, del qual depèn no sols la lluita actual sinó el futur de la revolució proletària a França.