Política Estat espanyol

DISCURS FELIPE VI

La nit de Nadal en què les i els estudiants antimonàrquics li van canviar el discurs al Rei

El Rei dirigeix el seu discurs a una generació que rebutja massivament aquesta institució, tal i com han posat en relleu els referèndums universitaris. Ens ven l'“arcadia feliç” d'aquests 40 anys i demana una pròrroga pels 40 pròxims. Si no s'accepta, amenaça amb que es repeteixi tot el pitjor de la nostra història.

Santiago Lupe

Barcelona | @SantiagoLupeBCN

Martes 25 de diciembre de 2018 | 15:43

Pobre infeliç. El Borbó es va dirigir ahir a les llars espanyoles, però aquest any el seu missatge va ser menys sentit que mai. El “share” ja el tenia assegurat gràcies a que totes les cadenes generalistes l’emeten a l’uníson, com en la millor de les democràcies pluralistes. El problema és que aquest any Felipe VI va triar un públic que fa temps no l’escolta: els millennial (nascuts a partir de 1981) i la generació Z (nascuts en el segle XXI).

Són justament aquells que quan sonen les primeres notes de la Marxa Real abandonen el menjador, mantenen la conversa amb els cosins o segueixen al bar. Negar-se a escoltar el discurs del rei ha estat sempre un gest de rebel·lia elemental -que no s’assabenti el Suprem- de la majoria de la joventut. Una generació que sent que no li deu res a tan caduca institució.

Felipe VI va parlar a milions, però ho va fer més sol que mai. Ja no és només la immensa majoria del poble català la que canvia de canal o posa el muti al televisor. Aquest any amplis sectors socials, i especialment de la joventut, han anat donant mostres contundents de la desafecció amb la monarquia en la resta de l’Estat. Quelcom que corroboren totes les enquestes privades realitzades sobre la qüestió, ja que les del CIS segueixen sense preguntar sobre el tema.

Aquest curs va arrencar amb alguns petits però valents gestos. Com els dos estudiants d’excel·lència d’Astúries que es van negar a rebre un premi de les mans de Felipe VI. O el jove mallorquí que va voler posar en elles una escombra perquè ajudés en les labors de neteja després de les inundacions de tardor. Però la traca l’han fet petar sens dubte les i els universitaris i els seus referèndum sobre la monarquia, portats endavant en la seva majoria per joves nascuts a finals dels 90 o al 2000.

Van començar a la UAM, on van votar més de 7.300 joves, el 83% en contra de la Corona i a favor d’obrir processos constituents. El moviment es va estendre a les universitats catalanes, gallegues, a totes les de la Comunitat de Madrid, Saragossa... així fins a 33 de les 50 universitats públiques. Encara queden consultes per realitzar-se, però ja sumen més de 50.000 participants amb resultats parells als de la UAM.

La iniciativa d’aquests joves, al costat de les consultes que també es van estenent a barris i pobles, van tornar a posar en agenda la qüestió de la monarquia. D’ella l’havia tret fins i tot Podemos, que s’ha vist forçat a tornar a parlar en termes “republicans” en l’últimes setmanes.

Però el discurs dels referèndum universitaris va encara més enllà. L’exigencia és la de “poder decidir-ho tot”, impugnen al Règim del 78 i la Transició enmig del 40 aniversari de la Constitució i manifesten obertament el seu suport al dret a decidir del poble català. Que els estudiants puguin ser l’espurna d’un moviment antirègim, com va passar sota la dictadura de Primo de Rivera o la de Franco, han fet patir a La seva Majestat.

Per això el discurs del rei d’anit es va dirigir a aquesta generació. Felipe VI pot donar per perduda Catalunya, però no vol que li passi el mateix de millennials d’ara endavant. Si no aconsegueix convertir-los en conformes súbdits, el seu regnat i la seva dinastia quedaran pendents de fins fils.

Ens va presentar un relat edulcorat de la Transició, apel·lant als tòpics i llocs comuns mil vegades repetits: “concòrdia”, “consens”, “generositat”... i sobretot les quatre dècades de progrés i prosperitat. Aquesta “arcadia feliç” on l’atur de masses -a l’Estat espanyol no ha baixat dels dos dígits més que en la dècada del boom immobiliari-, l’heroïna, els GAL, la reconversió industrial... no van existir mai.

Anava dirigit a més a la generació que en temps de bonança només va conèixer contractes temporals, salaris de misèria i la impossibilitat d’accedir a un habitatge, i que des de 2008 ha estat la carn de canó de l’atur, la precarietat, l’emigració i l’expulsió de les universitats per la pujada de taxes.

Un irreconeixible llegat que es condensa en una Constitució que, segons el monarca, “no és una realitat inerta, sinó una realitat viva que empara, protegeix i tutela els nostres drets i llibertats”. No obstant això, “inert” és la pedra, i la Carta Magna està picada en ella. Per això és un text inamovible (excepte per a blindar el pagament del deute clar). Per a canviar-la “només” fa falta 2/3 de totes dues cambres (inclòs l’antidemocràtic Senat on el PP té el 60% dels escons amb tot just el 30% dels vots), noves eleccions, altres 2/3 de Corts i Senat i un referèndum... el que és un bon “atado y bien atado”.

I aquesta citada “empara” de drets queda clar quan els capítols que parlen de drets socials s’incompleixen sistemàticament, però al mateix temps és la Constitució l’ariet que s’empra per a empresonar presos polítics, processar a centenars d’activistes, donar cops institucionals com el del 155 o amenaçar amb noves il·legalitzacions.

Bon intent Felipe, però la veritat, no crec que coli. Hi ha una generació que s’està rebel·lant a ser l’hereva obligada del règim que va lliurar al teu pare la Prefectura de l’Estat de les mans de Franco. Més quan no només no va votar el referèndum del 78 -amb garanties democràtiques tan irreprotxables com el permanent “soroll de sabres”-, sinó que ni els seus pares i mares, si tenen menys de 62 anys, van poder fer-ho.

Una mica d’això degué entendre Felipe quan escrivia el discurs. Per això després de la primera part dedicada a enaltir els últims 40 anys i demanar una pròrroga d’uns altres 40, van venir les trompetes de l’Apocalipsi. Què us passarà si no accepteu la benevolència magnànima del vostre sobirà i la seva perfectíssima Constitució? La “ruptura de la convivència”, repetireu la “pitjor història”...

Les “regles que són de tots (…) han de ser respectades per tots”, excepte si el teu cognom és Borbó se li va oblidar afegir. Felipe VI es va mostrar obert a nous consensos però respectant el marc legal constitucional, és a dir el “atado y bien atado” que impedeix que es puguin sotmetre a discussió qüestions tals com el dret a decidir o, pel seu lloc, si ha de continuar havent-hi o no monarquia. Ja ni parlem què fem amb el deute, les empreses estratègiques o com acabem amb l’atur i la precarietat.

Si no ho acceptem, ens esperen les set plagues bíbliques. Sarsuela ofereix doncs que es pugui rediscutir un nou pacte, però com l’anterior, amb agenda ultralimitada -encara més que la del 78- i l’amenaça constant de catàstrofes impredictibles si no es respecta allò fonamental del statu quo. Molt similar a l’ús que el seu pare, i els pares de la Constitució, van saber fer en 1978 de l’amenaça de cop o del fantasma de la guerra civil per a fer passar aquell ignominiós acord entre els dirigents reformistes del PCE i el PSOE i dels nacionalismes conservadors perifèrics, amb la Corona i el Franquisme.

Et pot interessar: Lluitem per un referèndum sobre la monarquia que obri processos constituents per decidir-ho tothttp://www.esquerradiari.cat/Lluite...

El discurs de la nit de Nadal d’aquest 2018 ha reflectit, a la manera de Sarsuela, un dels elements més destacats de l’any que acaba: la monarquia espanyola està entrant en barrina. El 2017 va sotsobrar a Catalunya i en 2018 s’ha trobat amb un banc de sorra molt difícil de sortejar, els nascuts d’ença la dècada dels 80 no són ni seran “felipistes”, menys encara monàrquics. El rei infeliç els podrà contar contes -uns de fantasia sobre el passat, uns altres de terror sobre un osbscur futur sense ell - però ja no colen.

Esperem que 2019 sigui l’any en què aquest prometedor fenomen s’estengui i obri el camí a un moviment que s’uneixi amb altres com el de les dones, el català i arribi a impactar a la classe treballadora. Que els Borbons es quedin en el Museu d’Història i que amb la seva caiguda realment es puguin imposar processos constituents en els quals es resolguin les altres grans demandes democràtiques pendents -com el dret a decidir o acabar amb la reaccionària casta judicial- i els grans problemes d’atur, precarietat, habitatge o serveis públics sobre els privilegis i interessos dels grans capitalistes.







Temas relacionados

Política Estat espanyol   /    Moviment estudiantil   /    Referèndum república o monarquia   /    Referèndum   /    Règim del ’78   /    Monarquia   /    En Català   /    Rey Felipe VI

Comentarios

DEJAR COMENTARIO