Andreu Nin va ser segrestat per l’estalinisme el 16 de juny de 1937. En les Rambles hi ha una placa recordatòria del lloc en el qual va ser vist per última vegada. Va ser traslladat a Madrid i posteriorment assassinat en una txeca dels agents secrets del NKVD. Amb aquesta acció, entre altres, l’estalinisme va voler castigar el POUM i a totes les forces que no acabaven de sotmetre’s a l’estratègia del Front Popular, i en particular als objectius de Stalin.

Nin va ser dirigent de la CNT i com a Secretari del Comitè Nacional va ser al Moscou posrevolucionario amb l’objectiu d’informar la Central de la situació. Va encoratjar l’ingrés de la CNT a la Internacional Comunista i es va quedar a viure en la Unió Soviètica diversos anys arribant a ser el número dos de la Internacional Sindical Vermella. Va ser testimoni del procés de burocratització soviètic liderat per Stalin. I, ràpidament es va sumar a l’Oposició d’Esquerra per a combatre-ho.

L’any 1930 aconsegueix escapar de la repressió estalinista i s’instal·la en l’Estat espanyol per a iniciar la construcció de l’Esquerra Comunista Espanyola afí a la lluita liderada per León Trotsky contra la burocratització de l’Estat Obrer. Amb la revista Comunisme, Nin i l’ICE (Izquierda Comunista de España) publicaran les més importants elaboracions polítiques fetes per un grup marxista d’aquella època.

En els anys posteriors, Andreu Nin va trencar amb la línia del revolucionari rus i creador de l’Exèrcit Roig per a confluir amb el grup de Maurin i així en setembre de 1935 fundar el POUM. El POUM va tenir una política de seguidisme als dirigents de la CNT, per tant, de col·laboració de classes. Durant aquells anys es va adaptar al poder republicà i anys després de la fi de la guerra va acabar dissolent-se majoritàriament entre les files socialdemòcrates.

La repressió contra el POUM

El POUM va ser un partit que es va reivindicar comunista heterodox i anti-estalinista. Va combatre parcialment la política de col·laboració de classes que l’estalinisme desenvolupava en l’Estat Espanyol, ja que també va integrar el Front Popular amb la burgesia republicana i va participar del Govern de la Generalitat.

Va ser el partit espanyol més important que va denunciar la burocratització de l’URSS i el Comintern. A la fi de l’any 1936, van denunciar la nova onada de purgues que els assassins estalinistes estaven realitzant contra els antics companys del Comitè Central Bolxevic de Lenin i Trotsky. En ‘La Batalla’ del 3/9/1936 es va publicar "A Moscou han estat afusellats, en les monstruoses condicions que tothom sap, Zinoviev, Kamenev, Smirnov i diversos militants bolxevics més, en número de setze... Trotski, el company de Lenin, el gran organitzador de l’Exèrcit Roig, no ha pogut ser afusellat per la senzilla raó que no es troba a Rússia, sota la fèrula de Stalin".

Els esbirros de Stalin no podien suportar això. Jesús Hernández (PCE), qui fora Ministre de Salut Pública i Sanitat, indicava que "Enfront del POUM estàvem en guerra d’anihilament". En l’enfrontament que va haver-hi entre les forces burocràtiques liderades per Stalin i l’Oposició d’Esquerra fundada per Trotsky, sempre van estar al costat d’aquest, malgrat les importants diferències polítiques que tenien sobre com intervenir a la revolució espanyola. Fins i tot, van tractar d’obtenir un visat perquè Trostky pogués establir-se a Espanya.

Quan es va constituir la Junta de Defensa a Madrid, a principis del novembre, l’ambaixador de l’URSS Rosenberg va vetar la participació del POUM en aquest organisme. Aquest agent estalinista afirmava que la direcció del POUM estava composta per agents feixistes. El 28 de novembre, el cònsol Antonov Ovseenko, en una nota enviada a la premsa no va vacil·lar a assenyalar que el periòdic poumista, ‘La Batalla’, era una "premsa venuda al feixisme internacional". Al desembre del ’36 les pressions del Cònsol soviètic van donar resultats i finalment van expulsar de la Generalitat al POUM.

Les milícies poumistes van sofrir el sabotatge per part de la Junta que va reemplaçar a Largo Caballero. Aquesta els va negar armes, les pagues i els aliments. Es van haver d’allistar al nou exèrcit. Van ser suspesos el setmanari POUM, ‘ El Combatiente Rojo’ i ‘La Antorcha’. Van ser tancats els locals del partit, els llocs de residència, la seu de l’emissora de ràdio i les seves joventuts no podien funcionar. La direcció va ser empresonada i se li va iniciar un judici per alta traïció que no va poder acabar-se per la victòria del feixisme.

L’estalinisme va reprimir als comitès

La violència s’exercia legalment des de les institucions de repressió de l’estat burgès o, il·legalment, a través de les txeques i les presons clandestines i els milers d’agents russos que s’havien instal·lat en territori espanyol.

La desaparició, i posterior assassinat d’Andreu Nin fa 83 anys ha estat un dels punts culminis de la repressió estalinista en el bàndol republicà. El Partit Comunista Espanyol i el Partit Socialista Unificat de Catalunya van organitzar, amb el suport de la Comintern i el PCUS, una enorme estructura repressiva en tot el territori republicà. Per a això van comptar amb el beneplàcit del Partit Socialista, els partits republicans i, en certa manera, de la direcció de la CNT.

Aquesta repressió estava dirigida essencialment contra aquest subjecte més o menys intangible anomenat els "incontrolats". Eren incontrolats els qui no se sotmetien a l’"autoritat" de la República o de la Generalitat. Els treballadors espanyols van conquistar els carrers i el poder quan van enfrontar el cop feixista. L’exèrcit es va dividir passant-se els oficials al feixisme i els soldats es van dissoldre entre els treballadors que van enfrontar el cop. Si bé el POUM va cedir al Front Popular i al poder republicà-estalinista, a vegades elevava alguna veu crítica. I, per això també va ser durament reprimit.

Al juliol del 36, el poder obrer va crear una multiplicitat d’organismes com a comitès d’empresa que gestionaven la producció; comitès de proveïments que organitzaven la distribució del menjar; comitès de patrulles i de barricades que s’encarregaven de la seguretat; comitès de milícies per a organitzar la lluita contra feixisme, etc. Tots aquests comitès no es van dissoldre i van continuar funcionant. L’estalinisme, al costat del Partit Socialista, els partits republicans, es van posar al capdavant de "controlar" al moviment obrer.

El Conseller i Secretari General del PSUC, Joan Comorera, es va encarregar d’enfrontar els comitès de proveïments. La qüestió era acabar amb aquests comitès de treballadors. La Generalitat i el Govern central van decretar la dissolució de les milícies i les patrulles obreres per a formar un exèrcit i una guàrdia d’assalt diferenciada. Aquests es van encarregar d’atacar i aixecar les barricades i de desarmar les patrulles obreres de control. La Guàrdia d’assalt estava armada fins a les dents amb fusells nous, mentre les milícies tenien armes del segle anterior com va denunciar Orwell a ‘Homenatge a Catalunya.’

A la fi d’abril del 37, les patrulles estalinistes van començar a desarmar massivament les patrulles organitzades pels obrers anarquistes i poumistes que havien enfrontat el cop feixista, al juliol. Els Carabiners, afins a Estat Català, van anar a Puigcerdà per a prendre per la força el control de l’estratègica Duana i el pas fronterer que ja estava sota el control de les forces cenetistes des de juliol i van matar a tres militants cenetistes.

Va ser a partir dels fets de maig del 37 que la repressió estalinista es va deslligar. Van tractar de prendre la seu de Telefònica, baix control dels treballadors cenetistes, mitjançant un assalt militar. Després que van controlar la rebel·lió obrera, gràcies a la col·laboració dels líders anarquistes, es van dedicar a sembrar el terror a Barcelona. I, ja sota el govern de Negrín es van imposar manu militari a tot el sector republicà.

La contrarevolució republicà-estalinista es va portar damunt al POUM, a grups anarquistes i trotskistes; en fi, va aconseguir acabar amb els comitès de treballadors i amb la revolució obrera en curs en el bàndol republicà. Va obrir així les portes a la contrarevolució feixista de Franco.

Et pot interessar: Maig del 37: quan Barcelona va estar sota control de la classe treballadora