Política Estado Español

ENTREVISTA DAVID BALLESTER

“La democràcia es va quedar amb el ‘pack complet’ de la dictadura i això va perpetuar les pràctiques de violència institucional”

Xerrem amb l'historiador David Ballester sobre la violència institucional i parainstitucional de finals del franquisme i la Transició, el pacte de silenci de la Llei d'Amnistia i els profunds efectes de la impunitat en el règim nascut de 1978.

Verónica Landa

Barcelona | @lierolaliero

Domingo 24 de junio | 08:21

Acabes de publicar el llibre “Vides truncades. Repressió, víctimes i impunitat a Catalunya (1964-1980)”. Podries explicar-nos de què tracta aquesta recerca?

El llibre és un estudi de 20 casos de víctimes de la repressió institucional i parainstitucional a Catalunya entre 1964 i 1980, finals del franquisme i la Transició. De la institucional recullo 17 de casos: sis morts en manifestacions, sis per ‘gallet fàcil’ -l’ús abusiu d’armes de foc per la policia- i cinc morts en comissaries o presons. També hi ha tres casos de víctimes del terrorisme d’extrema dreta, que els incloc ja que la convivència de l’aparell de l’Estat amb aquests grups era total. La meva tesi és l’oposada a les principals tendències historiogràfiques que dibuixen en aquests anys una dictadura temperada, desarrollista i amb traces predemocràtiques i la Transició com una època plàcida, i no el que va ser, una etapa carregada de violència.

Com va sorgir la idea d’investigar sobre aquest tipus de violència?

La gènesi del llibre és una mica atípica. Fa sis anys vaig començar un altre llibre, que ja està acabat i estic buscant editor, que es titula “Corre democràcia, corre”. És un estudi de les manifestacions durant la Transició per donar-li importància a la presència de la gent al carrer. Va ser quelcom fonamental tant per fer rebentar el projecte gens reformista d’Arias-Fraga, com per forçar als blaus convertits en neodemòcrates com Suárez i Martín Villa a anar fins a on ells mateixos no pensaven arribar, una democràcia plena, encara amb tots els defectes, limitacions i hipoteques del Franquisme que té.

En aquest llibre també parlo d’un subjecte molt oblidat en la historiografia espanyola i catalana: la policia. Dedicava un capítol als quatre morts en manifestacions en la Transició a Catalunya. Però em vaig dir “també hauria de citar els altres dos morts en manifestacions a la fi del Franquisme”, l’obrer de la SEAT i el de la tèrmica del Besòs. Però a més “hauria també de parlar dels morts per gallet fàcil”. I vaig fer una primera nota a peu de pàgina. Vaig començar a descobrir casos i quan em vaig voler adonar hi havia material per a un llibre sencer. El que havia de ser una petita branca de l’arbre es va convertir en tot un arbre nou, que per una qüestió editorial s’ha publicat abans que el seu “pare”.

En molts dels casos que tractes en el llibre expliques com els responsables d’aquestes morts queden impunes, és més, molts continuen ascendint dins de la policia. Què pots explicar-nos d’això?

En la introducció parlo just de la falta d’una depuració dels cossos policials, així com de l’aparell de justícia, de presons... La democràcia es va quedar amb el “pack complet” de la dictadura i això va perpetuar les pràctiques de violència institucional. Fins a començaments dels ‘80 no comencen a descendir els morts en manifestacions i el gallet fàcil no comença a baixar fins a 1983. Segueixen per tant morint desenes de ciutadans cada any. Solament en la Transició moren 41 persones en manifestacions i 105 persones per gallet fàcil en el conjunt de l’Estat.

Això sense comptar quelcom que es considerava encara molt habitual, que en un enfrontament entre un policia i un delinqüent, encara que no anés armat, se l’abatés i matés. Quelcom que hauriem també que comptar com a gallet fàcil, ja que segons les resolucions del Consell d’Europa sobre la utilització d’armes de foc, no és motiu suficient que un ciutadà, sigui o no delinqüent, fugi com per utilitzar-les.

Reconstruint aquesta part de la història em trobo amb la sorpresa, encara que és difícil que et sorprengui alguna cosa en aquest sentit, de veure que policies que han matat a ciutadans en manifestacions o per gallet fàcil, apareixen en el BOE condecorats pocs mesos després. No per haver matat, sinó per altres fets, però vol dir que matar a un ciutadà no penalitzava gens ni mica.

Tractes el cas de Sebastián Trapote, actual Cap Superior de la Policia Nacional a Catalunya...

Així és. En el llibre hi ha diversos casos amb l’autor de les morts identificat i on la causa és sobreseguda, se li posen penes mínimes que no s’acaben de complir, canvis de destinació... Entre aquests el que més crida l’atenció és el del jove sotsinspector Sebastián Trapote Gutiérrez, que després farà una trajectòria policial llarga que l’ha portat a ser des de 2015 el màxim cap de la Policia Nacional a Catalunya.

Ell acabava de sortir de l’Acadèmia en 1974, encara que això no és cap eximent, i va matar a un pare de família amb set fills. Un dels casos especialment crus i contundents. Està a més perfectament demostrat per la sentència 393 del 5 de juliol de 1983, en la qual un jutge va sentenciar per primera vegada que s’havia d’indemnitzar a la família, encara que fos molts anys després i després de moltes dificultats econòmiques. El Tribunal Suprem va decidir que l’Estat era responsable civil subsidiari, i en aquesta sentència, que es pot consultar ja que les sentències són públiques, el jutge enlletgeix la conducta a la Policia per les seves contradiccions, als policies que van practicar la detenció d’aquell home, que a més no era un delinqüent, era un error, i es parla textualment de “força desproporcionada”, que els policies van actuar amb “imprudència” i amb “falta d’experiència professional”.

Quin paper consideres que va tenir la Llei d’Amnistia de 1977 en la configuració d’aquest escenari d’impunitat i continuïtat?

És decisiva. Utilitzant la terminologia que s’usa per a les dictadures llatinoamericanes és una llei de punt final o obediència deguda. Jo era adolescent quan es va aprovar la Llei d’Amnistia i al seu moment ens vam alegrar molt. Però no vam ser conscients de la lletra petita, el fet que blindava als torturadors, als assassins,... que havien perpetrat crims contra la humanitat durant els 40 anys de Franquisme. Aquesta “lletra petita” demostrava una cosa: si feia falta blindar-los és que alguna cosa havien fet.

Alguns dels que van cometre aquests crims, a l’hora d’intentar portar-los a judici no es podia. I fins i tot es dóna la paradoxa que gent que va assassinar als que lluitaven per l’amnistia i la llibertat van ser alliberats gràcies a aquesta llei. És el cas dels assassins d’Arturo Ruíz a Madrid, que mor al gener de 1977 en una manifestació per l’amnistia.

Tot això va ser acompanyat per una gran dosi d’amnèsia, no solament per la dreta de la UCD o la dreta catalana de Convergència, sinó qui té encara més responsabilitat és el PSOE, que van estar 14 anys al govern i no es van preocupar de ni tan sols depurar la policia o la memòria històrica. De fet portaven quatre anys en el poder, en 1986, quan va ser el 50 aniversari de la guerra civil i van decidir que no hi havia res que recordar o commemorar.

I què va passar amb els policies torturadors sota els primers governs socialistes?

En tot aquest temps es va seguir ascendint a policies torturadors, com Ballesteros o Martín Torres. Aquest últim ascens va portar al fet de que més d’una dotzena de militants de Saragossa, que havien estat torturats per ell, escrivissin una carta a Felipe González queixant-se que havia ascendit, a cap de la Brigada d’Informació, a qui els havia torturat. O aquí a Barcelona, on el Ministeri d’Interior intenta nomenar cap superior de la policia a “El Manillas”, un policia de la Brigada Polític Social, conegut per aquest malnom per estrènyer a l’excés les manilles, les esposes, als detinguts. Davant les queixes del PSUC i CCOO l’alcalde Narcís Serra va intervenir i es va nomenar a un altre. Però a “El Manillas” el van passar a Saragossa. De fet la revista emblemàtica de l’esquerra aragonesa, ‘Andalán’, va fer un article titulat ‘Allò que no val per a Barcelona val per a Saragossa?’.

Com a historiador no és el teu primer llibre sobre aquests temes. Quins altres llibres has publicat i quines dificultats et trobes a l’hora d’investigar?

Jo porto ja gairebé 20 anys investigant aquests temes. Al començament de segle vaig publicar dos llibres, juntament amb altres col·legues, que parlaven de la importància de les manifestacions en aquest període. Un d’ells dedicat a l’11 de setembre de 1977, la manifestació del milió, en la qual va haver-hi un mort també a la nit. I un altre, “Temps d’Amnistia”, sobre les manifestacions de l’1 i 8 de febrer de 1976 a Barcelona. És una mica agotador per la gran dificultat per accedir als arxius policials i judicials.

La setmana que ve participaràs en una taula rodona sobre la denúncia de calúmnies que he rebut, com a periodista d’Esquerra Diari, de part de Sebastián Trapote, just per parlar en un article del cas que tractes en el teu llibre. Quina opinió et mereix aquesta querella?

És increïble que et denunciïn per cinc línies d’un article, que no és un article de recerca, sinó que emana de fonts secundàries. És a dir, tot el que diu ja havia estat publicat abans. Són cinc línies que fan referència al cas de Sebastián Trapote Gutiérrez, en el qual hi ha una sentència judicial que deixa clar que ell va disparar, o se li va escapar un tir, quan el detingut estava de cara a la paret, que no estava armat i que el tir no va ser en defensa pròpia.

Això no ho dic jo, ho diu la sentència 393 del 5 de juliol de 1983. Per tant, discutir quelcom que ha estat publicat en Interviú, a El Periódico, a Tele/eXprés, a El País, que jo ho publico en el llibre, és absurd. Això no vol dir, òbviament, que hagin de ficar-se amb els periodistes que ho han publicat abans. Però és absurd, és un fet demostrat, hi ha una sentència judicial, hi ha una vídua, set fills, un advocat que va portar el cas que està encara viu. És un contrasentit, que pot tenir més explicació amb el context que estem vivint de delictes d’odi, llei mordassa i, al meu entendre, una certa impunitat.

Crec que no té recorregut perquè no s’aguanta per cap costat. No pot haver-hi cap jutge que a hores d’ara pugui tenir en consideració les afirmacions dels representants legals d’aquest senyor que entren en contradicció amb una sentència del Tribunal Suprem de fa 35 anys que no va ser recorreguda. Espero que sigui l’última vegada que una periodista o un informador hagi de passar per aquest glop per explicar la veritat.






Temas relacionados

Verónica Landa   /   En Català   /   Libertad de expresión   /   Política Estado Español   /    Régimen del ‘78   /   Ley mordaza   /   Represión   /   Libertades Democráticas

Comentarios

DEJAR COMENTARIO