El dret a l’avortament que es debat aquests dies està relacionat amb la salut i la vida de les dones. Això mateix entenien aquells i aquelles que dirigien la Revolució russa, per això, tan sol alguns mesos després d’acabada la guerra civil, una de les primeres legislacions va estar relacionada amb la legalització de l’avortament. Amb el temps es demostraria que va ser la més avançada en la història en matèria de drets de les dones.

El decret en el qual es confirmava la legalització deia: “Durant els últims 10 anys, el nombre de dones que es realitzen avortaments ha estat creixent al nostre país i al món sencer. La legislació de tots els països lluita contra aquest mal mitjançant el càstig a les dones que es decideixen per l’avortament i als metges que ho practiquen. Aquest mètode de lluita no aconsegueix cap resultat positiu. Empeny a l’operació a la clandestinitat i converteix a les dones en víctimes de avortistes avars, i sovint ignorants, que s’aprofiten d’aquesta situació clandestina”.

Això significava a més que “sota la llei soviètica el fetus no era considerat una persona amb drets. Una dona que avortés en qualsevol etapa de l’embaràs estava exempta de processament”. (Wendy Goldman, La dona, l’Estat i la revolució, Edicions IPS, 2010). Un canvi radical en la legislació que fins a no feia molt temps, en 1885, definia l’avortament com un “acte premeditat d’assassinat” per a la dona que ho practiqués.

Per què a Rússia i fa gairebé 100 anys?

Rússia de principis del Segle XX era un país profundament endarrerit. Analfabetisme, sistema feudal de govern, pobresa estesa, no existia ni un sistema de salut ni un d’educació; el poder estava en mans dels Tsars i de l’Església.

Abans de la revolució gairebé no hi havia drets per a les grans majories de camperols i obrers, molts menys per a les dones. La 1° Guerra Mundial, de la qual Rússia havia participat fins a 1917, havia empès a les dones a ser part del món del treball, mentre els homes estaven en el front. Això va significar que centenars de milers es van convertir en modistes, obreres de l’alimentació, tèxtils, treballadores de la salut, educadores i també en mineres, metal·lúrgiques, telefonistes, entre altres àrees de treball. Van començar a jugar un nou rol social, ara podien organitzar-se en els seus llocs de treball, podien reconèixer-se i així participar dels esdeveniments revolucionaris que tindrien per davant.

De fet, la Revolució Russa que comença amb una vaga que aconsegueix voltejar al Tsar, s’inicia amb la mobilització de les obreres tèxtils de la barriada de Viborg la nit anterior al Dia de la Dona, justament un 8 de març.

Qui podria pensar que un país d’aquest tipus seria, per molt, el més avançat en drets de les dones?! León Trotsky deia que “si en realitat volem transformar la vida, hem d’aprendre a mirar-la a través dels ulls de les dones” i això va ser el que va fer la Revolució.

Va significar una transformació absoluta en tots els aspectes de la vida, en particular per a les dones. Els bolxevics van prendre les iniciatives més revolucionàries al món per a l’època, que va ser expressió d’una política prèvia quan des de la II Internacional Comunista, dirigida per Rosa Luxemburg i Clara Zetkin havien proclamat el Dia Internacional de la Dona en 1910, com una aposta per organitzar de forma autònoma a les dones pels seus drets.

El govern dels soviets va crear el departament de dones del partit bolxevic, el Zhenotdel, per desenvolupar des d’allà polítiques en matèria de drets de la dona, la família i els nens.

Deia Inessa Armand, dirigent bolxevic: “El poder soviètic malgrat la desorganització, el bloqueig, les agressions ininterrompudes dels guàrdies blancs (…) ja assegura parcialment el manteniment públic dels nens (…) La instrucció és íntegrament gratuïta, des de l’escola elemental fins a la universitat i les escoles superiors (…) S’ha prohibit el treball infantil fins als 16 anys (…) S’allibera a les mares de tot treball durant vuit setmanes abans de donar a llum i després; i durant tot aquest temps se’ls paga una quantitat que equival al seu salari habitual (…) A més, gràcies a la creació dels menjadors públics, la cuina desapareix a poc a poc de l’economia domèstica. La cuina casolana, tan glorificada pels burgesos, però que des del punt de vista de l’economia no és en absolut adequada a l’objectiu, és per a les camperoles i especialment per a les obreres un càstig insuportable que els consumeix tot el temps lliure, les priva de la possibilitat d’anar a les reunions, de llegir i de prendre part en la lluita de classes (…) El règim soviètic és el règim de transició del capitalisme al comunisme, un objectiu que és impossible de realitzar sense l’emancipació absoluta de tots els explotats i entre ells de les dones” (La obrera en la Rusia, Bulletin Communiste, 1er any, nº 17, 8 de juliol de 1920)

En aquest marc, el dret a l’avortament estava estretament relacionat amb la necessitat de cuidar la vida de les dones. A pesar que la guerra mundial i la guerra civil posterior havia implicat una perduda de 7 milions i mig de russos i russes, aquest dret es va proclamar igual, perquè per més que era necessari poblar novament al país, no podia fer-se sota imposició i càstig envers les dones. Per les i els bolxevics legalitzar l’avortament era una política de salut pública de primer ordre.

Per la seva banda, Alexandra Kollontai, una de les dirigents bolxevics més destacades, escrivia que “en la nostra República de treballadors tenim una disposició des del 18 de novembre de 1920 que legalitza la interrupció de l’embaràs. (…) El nostre país no està densament poblat, sinó feblement (…) I per què podem legalitzar l’avortament en aquesta situació? Perquè mentre no s’hagin assegurat les condicions de vida de les dones, els avortaments seguiran practicant-se (…) Avui es practiquen avortaments en tots els països i cap llei ho pot impedir amb eficàcia. Per a la dona sempre hi ha algun mitjà, però aquesta ajuda “secreta” destrueix la salut de les nostres dones (…) un avortament practicat per un cirurgià en condicions normals no suposa en absolut cap perill per a la salut de la dona (…)”. I afirmava: “hem trobat la resposta a aquesta qüestió – que per a les dones de tots els estats burgesos està sense resoldre”. (La mujer en el desarrollo social, Ed. Guadarrama, Barcelona, 1976)

Com es va implementar?

Les dones a Rússia podien avortar per la seva sola decisió. Havien de presentar-se davant una oficina de tipus ministerial per sol·licitar-ho, ja que la legislació indicava que havia de realitzar-se únicament en hospitals públics, per garantir les condicions asèptiques del mateix. La petició davant una oficina d’estat tenia a veure amb establir prioritats ja que els recursos eren absolutament escassos: “els criteris eren formulats segons una jerarquia basada sobre la posició de classe i la vulnerabilitat” afirma en el seu llibre Wendy Goldman.

I agrega que: “una vegada que la dona obtenia el permís per practicar-se un avortament, l’operació en si era relativament segura. Les dones rares vegades morien per avortaments realitzats en un hospital”.

Gairebé un 50% de les dones avortaven per ser pobres, la qual cosa els impedien fer-se càrrec d’un fill o filla, un 15% perquè decidien no tenir un altre fill i un 12% ho feia per problemes de salut. A més de les condicions extremes de pobresa en la qual es vivia després de la guerra, una de les raons que portava a les dones a avortar era la decisió de no tenir més fills. Això estava relacionat amb els canvis que portava la revolució: s’ampliaven els seus horitzons, ja no tenien com a única destinació les labors de la llar i la maternitat, sinó que la nova vida revolucionària transformava les expectatives de les dones; podien estudiar, treballar, participar en política i ser part de la construcció de l’estat obrer.

En aquella època no existien gairebé els mètodes de anticoncepció, per això l’avortament era quelcom molt comú entre totes les dones. Amb aquesta legislació els bolxevics volien evitar la clandestinitat, que l’única cosa que garantia era la mort per a les dones. Si be aquesta no va deixar d’existir per l’enorme dèficit que hi havia per atendre a totes, en moltes de les principals ciutats es va garantir massivament aquesta pràctica en institucions de salut públiques.

Cal dir que les bolxevics pensaven que la necessitat de recórrer a l’avortament tendiria a disminuir en quan la vida material millorés i permetés a les dones que volguessin ser mares tenir fills en millors condicions de vida, a mesura que s’anessin desenvolupant les conquestes de la Revolució. Entenien l’avortament, tenir fills i filles i la cura dels nens com una qüestió social, no individual, l’Estat Obrer havia d’ocupar-se d’elles.

Gairebé cent anys després l’avortament és una pràctica que se segueix realitzant diàriament a tot el món. L’experiència de Rússia suma motius per lluitar per l’avortament legal al nostre país i demostra que solament amb la força de les dones organitzades i als carrers podrem aconseguir “educació sexual per decidir, anticonceptius per no avortar i avortament legal, segur i gratuït per no morir”.