Política Estat espanyol

REFERÈNDUM MONARQUIA

L’onada a favor d’un referèndum obliga Iglesias a ficar la monarquia en agenda

Es posiciona a favor d'una “nova república”. Considera inútil avui a la monarquia, però assumeix tots els llocs comuns del joancarlisme. Fins a on arriba el nou republicanisme de Podemos?

Santiago Lupe

Barcelona | @SantiagoLupeBCN

Viernes 23 de noviembre | 10:37

Per a què serveix avui la monarquia? A aquesta pregunta donava ahir la seva particular resposta Pablo Iglesias en una nota d’opinió publicada a El País. La tesi del dirigent de Podemos és que aquesta institució ha deixat de ser un “símbol d’unitat i concòrdia entre els ciutadans” i que una “nova república serà la millor garantia per una Espanya unida sobre les bases del respecte i la lliure decisió dels seus pobles i les seves gents”.

L’article en qüestió és un zig-zag més, en aquest cas a l’esquerra, dels que acostuma a donar Iglesias sense explicar ni reconèixer un possible canvi de línia. Una calculada ambigüitat que li permet sortir avui amb una picada d’ullet a l’ambient antimonàrquic creixent, o demà tornar a la posició de la formació lila de respecte a la Corona com va tenir des de l’abdicació de Juan Carlos I.

En aquella data, juny de 2014, després de la irrupció de Podemos en les eleccions europees, Iglesias va sortir a desmarcar-se de tota impugnació a la forma d’Estat. Es va negar explícitament a convocar les mobilitzacions per la república que es van succeir en més de 50 ciutats. I si bé va manifestar la seva preferència per que el Cap de l’Estat fos triat en les urnes, també va aclarir que el debat Monarquia-República no entrava dins de la seva agenda. Tampoc va ser part del programa electoral d’Unidos Podemos en les últimes generals. Una renúncia que, en aquest cas, també va acceptar la IU d’Alberto Garzón.

Des d’aquell moment fins avui, Sarsuela ha gaudit d’una treva molt valuosa de part de l’"esquerra del canvi". Iglesias va tenir els seus gestos de complicitat amb Felipe VI, com el regal de la sèrie Juego de Tronos en la seva primera trobada com a dirigent de Podemos. Carmena i Colau van actuar d’excel·lents amfitriones a les seves ciutats. Aquesta última fins i tot marcant distàncies amb el boicot a les visites del rei a Barcelona engegat des de la Generalitat, però també als carrers amb xiulades massives.

Però la treva més important de totes es va viure durant la tardor passada. Quan Felipe VI va sortir a beneir la repressió de l’1-O i a donar l’ordre perquè s’engegués el cop del 155, Podemos es va limitar a lamentar-ho públicament. En tota la tardor del 2017 no va haver-hi cap iniciativa, ni institucional ni menys encara als carrers, per part dels diputats d’Unidos Podemos per condemnar el rol de la monarquia com a punta de llança de la repressió contra Catalunya. El cop institucional, els empresonaments, les ingerència sobre el Parlament després del 21D... van ser observats i comentats críticament des de la barrera.

Malgrat aquestes pilotes d’oxigen el desprestigi de la Corona va seguir el seu curs. El 3-O, com escrivia fa una setmana i el mateix Iglesias reconeix, no va ser un 23F relegitimitzador per a Felipe VI sinó tot el contrari. Els escàndols de Corinna i l’emèrit van ser la gota que va fer vessar el got. Però ni encara en aquestes Podemos o IU es van proposar desenvolupar una campanya contra la corona o en exigència d’un referèndum. Al màxim que van arribar va ser a sol·licitar una comissió de recerca que estava condemnada a no realitzar-se pel bloqueig del PP, Cs i el PSOE, amb els qui estaven negociant una sort de govern de coalició des del Parlament.

Tot i així hi ha forces socials que segueixen el seu curs malgrat els esforços estabilitzadors als que aposta Iglesias, molt especialment des de la moció de censura i l’arribada de Sánchez a la Moncloa. El qüestionament a la monarquia s’estén com la pólvora per tot l’Estat, i el moviment de les consultes amenaça amb despertar un gran moviment contra el Règim que podria empalmar amb el moviment català i treure’l de l’impasse al que l’ha conduït la repressió i la seva pròpia direcció.

A això cal sumar que el projecte de ser la sustentació d’un govern del PSOE des del Parlament sembla fer aigües. L’acord de Pressupostos és ja paper mullat. El PSOE segueix sent un dels partits del Rei, i per tant de la Judicatura, de la banca i de la repressió contra l’independentisme. A més, si la legislatura està morta i comença la carrera electoral, hauran de marcar distàncies amb el PSOE.

Iglesias i Podemos tenen, o tenien, davant sí un seriós problema. Ells podien ser els campions d’una estabilització i regeneració superficial del Règim del 78 de la mà del PSOE, però es tractava d’un projecte impossible donat els seus pròpis límits. Al mateix temps un gran moviment anti-règim podia passar-los per damunt i no assabentar-se. Però reflexos no els falten, des de la salutació als referèndum -encara que encara no per part d’Iglesias, que ni els esmenta en el seu article-, la proposta de presentar mocions als ajuntaments contra la monarquia o altres iniciatives simbòliques.

En aquest marc, l’article d’Iglesias és un canvi de línia? Està per veure’s. La qüestió de la monarquia, que va voler treure d’agenda en 2014, l’estan ficant a cop d’urna i papereta els estudiants i activistes dels referèndums i consultes populars.

Te pot interessar: Ja són setze les universitats que organitzen un referèndum sobre la monarquia

Podemos pot recollir aquesta demanda, però com ha fet amb moltes altres des del 15M, per donar-li un contingut molt menys impugnador d’allò vell i transformador que el que s’expressa per a baix. El cas omís de no esmentar si les consultes que s’estan organitzant en 21 universitats públiques i un bon nombre de pobles i barris és propi d’algú que pensa i aposta al fet que tot es defineixi a palau i no als carrers.

Però a més, l’article en qüestió, ben llegit, és tot un avançament del rumb que tractarà d’imprimir Podemos a un possible moviment com el que està donant els primers passos. Part d’una reivindicació de la Transició que reprodueix tots els llocs comuns del relat oficial. Desplega sense dissimul el projecte primigeni del tàndem Errejón-Iglesias quan van assumir el lideratge de Podemos: aconseguir una renovació del consens del 78. O en altres paraules, restaurar el Règim i l’Estat que va entrar en crisi amb la crisi econòmica de 2008, el 15M i la qüestió catalana.

Que canviï quelcom, però amb la vènia dels mateixos poders estatals, econòmics i mediàtics que conformen l’establishment actual. Per aquest motiu varen treure la monarquia d’agenda, però també la reestructuració del deute, no recolzar l’1-O i han deixat de parlar des de fa molt d’obrir un procés constituent. La novetat ara podria ser, i ressaltem el condicional hipotètic, tractar de convèncer a aquest establishment que un món sense rei és possible, o, més probable, pressionar a la monarquia perquè deixi de situar-se com l’eix del búnker.

L’article parteix de reconèixer a Juan Carlos I com qui va conduir “al nostre Estat d’una dictadura a una democràcia homologable a les d’Europa occidental de llavors”. No esmenta el que les i els estudiants universitaris de les consultes estan dient en tots els seus comunicats, que va ser la institució hereva i garant de la continuïtat de tot l’aparell estatal del Franquisme i de la impunitat dels seus crims. També oculta que el seu projecte inicial va ser la continuïtat encara més directa de la dictadura amb el govern Arias. Solament l’ascens obrer i juvenil de 1976 va fer que canviés de full de ruta.

Salva la cara dels qui van jugar llavors el paper que avui aspira jugar ell: les direccions del PCE i el PSOE. Les presenta com una resistència democràtica víctima d’una "correlació de febleses", prenent la famosa frase de Vázquez Montalbán. Les exonera així de les més que documentades maniobres per frenar el desenvolupament de vagues, processos d’autoorganització, la signatura dels Pactes de la Moncloa o mirar cap a un altre costat respecte a la repressió del govern de Suárez a tot el que se sortís del nou “consens”.

Carrillo i González van trair obertament als militants de l’antifranquisme i les seves expectatives, però el líder de Podemos els lliura de tota responsabilitat traçant una continuïtat gairebé exacta entre les seves renúncies i les aspiracions generals. Iglesias prefereix responsabilitzar a l’esperit moderat del poble espanyol -un altre lloc comú que trobem des de l’historiador liberal Santos Juliá fins als guionistes de Cunéntame expressat en els resultats de les eleccions menys democràtiques dels últims 41 anys, les de 1977, o l’últim referèndum de la dictadura, el de la reforma política de 1976. Comicis celebrats sota el xantatge del cop d’estat, amb partits il·legalitzats, centenars de presos polítics... que pel que sembla no van influir gens en els resultats.

Fins i tot arriba a assumir la cantinela que el poble espanyol, amb la seva acceptació de la Constitució, va donar un suport implícit a Juan Carlos I. Encara que reconeix que Suárez es va negar a impulsar un referèndum específic, se suma als cors legitimadors del regnat de l’ara emèrit donant per bo que al desembre de 1978 el poble espanyol lliurement va acceptar la monarquia com a forma d’Estat.

Per tant, encara que el títol de la cançó -o en aquest cas de l’article- pugui sonar semblat a la que es canta avui en universitats i barris, la lletra és ben diferent. Però és solament una qüestió de diferents visions del passat? No, no és un debat historiogràfic. Sobretot quan la reproducció de l’hagiografia de la Transició es fa al mateix temps que Podemos segueix negant-se a plantejar una de les demandes democràtiques que va lligada al qüestionament de la Corona: imposar processos constituents on no solament es pugui escombrar la monarquia, sinó conquistar el dret d’autodeterminació, acabar amb la casta judicial o adoptar solucions contra l’atur, la precarietat o la pobresa sobre els interessos dels grans capitalistes.

Te pot interessar: Lluitem per un referèndum sobre la monarquia que obri processos constituents per decidir-ho tot

Voler limitar el qüestionament de la monarquia al fet que ja no és una institució que uneix als espanyols és deixar la porta oberta al fet que si recobra aquesta inmensurable qualitat -i els Borbó són experts a resituar-se si el carrer estreny, sobretot si es juguen el tron- pugui tornar a ser una renúncia vàlida i desitjable, com ho va ser en 1977 per part del PCE i el PSOE. No oblidem que Carrillo es referia a Juan Carlos I quan va assumir el tron com “Juan Carlos el breve”. No obstant això, va acabar sent una peça clau perquè pogués gaudir de 39 anys de mandat, més que el mateix Franco.

La (possible) entrada de la qüestió de la monarquia a l’agenda de Podemos, és al mateix temps expressió de la força que el qüestionament a aquesta institució està aconseguint i un intent de reconduir aquesta indignació cap als marcs menys disruptius possibles amb "allò vell" que es resisteix a morir, quan "allò nou" encara no acaba de néixer.

Perquè no ens colin ni una altra Transició en la qual no puguem decidir-ho absolutament tot, ni més reis o reines “útils”, el moviment contra la monarquia que està donant els primers passos ha de seguir desenvolupant-se, estendre’s, convergir amb altres grans moviments com el de les dones i, sobretot, empalmar amb la classe treballadora. Perquè solament posant dempeus aquesta gran força social podrem lluitar per un curs independent que escombri d’una vegada els Borbons, i amb ells totes les institucions i les classes parasitaries pels que porten regnant més de 300 anys.







Temas relacionados

Transició espanyola   /    Política Estat espanyol   /    Referèndum república o monarquia   /    Referèndum   /    Règim del ’78   /    Monarquia   /    #ReferendumUAM   /    En Català   /    Juan Carlos I (rey emérito)   /    Rey Felipe VI   /    Pablo Iglesias

Comentarios

DEJAR COMENTARIO