Un vell refrany diu que els diners no donen la felicitat, al que l’enginy popular li ha agregat "però com ajuda!". Tenir propietats, descansar en hotels de luxe en illes paradisíaques i tenir accés a un consum il·limitat s’assembla molt a la imatge de la felicitat que construeix el capitalisme, absolutament fora d’abast per a la immensa majoria. No obstant això, en l’actualitat, ser feliç també s’associa amb aconseguir, voluntàriament, un estat psicològic que s’identifica amb la productivitat, amb ser funcional i proactiu, resilient. Com si quedés a les nostres mans triar entre sofrir o estar bé. Així de fàcil.

Una visió optimista del món i de la vida és el prerequisit per a aconseguir la normalitat, adaptar-se a les circumstàncies i gaudir d’una imatge saludable. Ser agraïts, capaços d’evitar l’estrès quotidià i eludir les emocions negatives, expressar-nos de manera optimista, desfer-nos dels vincles tòxics i tenir l’habilitat de viure el present i gaudir dels "petits plaers de la vida" són alguns dels consells que sobreabunden en el mercat de la felicitat contemporània.

Aquesta idea de felicitat ha generat una enorme indústria neoliberal, on les mercaderies per a la cura d’un mateix van des d’un estil de vida fins a una mena de personalitat positiva.

A diferència dels iots, els Rolex i els còctels amb diamants, aquesta felicitat sembla a l’abast de tots i es venen en cursos, aplicacions per a cel·lulars, coachings, teràpies, tallers i múltiples derivacions cap a la indústria de l’oci, l’entreteniment, la salut, la cosmètica. Promeses d’acostar-nos a aquesta felicitat que, finalment, es demostrarà igualment fora d’abast, mentre deixem diners, temps i expectatives en el camí.

El somriure fracassat

I no obstant això, encara que sembli paradoxal, el bombardeig permanent de la positivitat genera una ansietat que és més fàcil que ens produeixi tot el contrari a la felicitat. Perquè, si aconseguir la felicitat és de la nostra sencera responsabilitat, som culpables quan no podem superar el sofriment ni les dificultats.

El resultat són societats amb alarmants ingestes d’ansiolítics, depressions i aïllament: el "costat fosc" d’aquell altre radiant, on els somriures de selfie i els missatges positius es propaguen a través dels circuits narcisistes de les xarxes socials. Com pot explicar-se sinó que, en les últimes dècades, com més es va desenvolupar la psicologia positiva, als Estats Units es consumeixen les dues terceres parts dels antidepressius que es produeixen a escala mundial? O que en alguns països, com el Japó, s’hagin obert Ministeris de la Solitud?

És que la repressió de les emocions considerades "negatives", només acaba en la privatització del dolor i la banalització del sofriment. Com pot ser que no siguem capaços de bregar amb aquestes circumstàncies que ens angoixen, quan tots els missatges socials apunten al fet que ser feliços depèn només de nosaltres mateixos? Per quin "només jo" no tinc la força de voluntat necessària per a superar-ho?

La felicitat com a ideologia

Però a més, l’obligació de la felicitat ens empeny a posar en el centre de les nostres preocupacions, amb una presència exorbitant i exclusiva, els nostres sentiments, el nostre desenvolupament personal, les nostres necessitats emocionals. Posant aquesta meta del benestar individual per davant de tot, el fracàs, la frustració, les emocions negatives no són tolerades. El que es desenvolupa és més aviat l’associació de benestar amb hedonisme egoista i una marcada intolerància enfront de la frustració, que en unes certes dosis, és una emoció inevitable en l’experiència vital humana.

"La disposició a perseguir la vida feliç és un reflex de la invocació neoliberal a portar una vida regida per la satisfacció dels mateixos interessos i per la competitivitat", diuen Edgar Cabanas i Eva Illouz a Happycracia: cómo la ciencia y la industria de la felicidad controlan nuestras vidas. La felicitat, entesa d’aquesta manera en el capitalisme actual, només reforça l’individualisme i la idea que el que li passa a l’altre és "perquè s’ho mereix".

"Ser positiu no és tant un estat anímic o mental com un element ideològic", diu Bárbara Ehrenreich en "Sonríe o muere": la trampa del pensamiento positivo. I el que vol dir és ni més ni menys que la indústria de la felicitat ens inculca que tots els nostres estats, el que ens succeeix, són fruit dels nostres propis actes, legitimant la idea que no hi ha res en la societat capitalista que tingui a veure amb la nostra pobresa o la riquesa d’alguns pocs, amb les nostres dificultats per a enfrontar les malalties o amb el fet que, sense mitjançar paraula, ens acomiaden de la nostra feina o ens desallotgen del nostre habitatge. Es tracta només de les nostres deficiències individuals, de no voler encarar la vida amb una actitud positiva o de no prendre cada crisi com una oportunitat.

La psicologia positiva es mostra com una promesa de solució fàcil a problemes que, almenys, hauríem de sospitar que són una mica més complexos. És necessari transformar la societat? No, en absolut!, ens diu la psicologia positiva.

Hem de canviar els sentiments que ens provoquen les situacions desfavorables, transformar la ira i el pessimisme en força interior i creativitat per a prendre la crisi com a oportunitat. Som nosaltres els que necessitem adaptar-nos per a superar-nos, sobreviure, treure lliçons de l’adversitat amb un somriure i continuar buscant la felicitat que ens mereixem. La felicitat es converteix llavors en un instrument ideològic eficaç per a justificar les desigualtats.

La ciència de la felicitat té promotors que, des de fa més de tres dècades s’obstinen a "vendre" el caràcter científic dels seus descobriments. Vendre també literalment, ja que la provisió de cursos i entrenament per a empreses, exèrcits, sistemes educatius, polítics i altres clients d’àmbits públics o privats, són un negoci multimilionari. Només per esmentar un exemple dels investigats per Cabanas i Illouz en el seu llibre, tenim el programa Comprehensive Soldier Fitness (CSF) del Centre de Psicologia Positiva de Martin Seligman. Aquest curs va ser finançat per l’exèrcit nord-americà amb 145 milions de dòlars. El seu objectiu era entrenar als militars en emocions positives, felicitat i espiritualitat per a "crear soldats tan resistents psicològicament com físicament" el que permetria tenir "un exèrcit indomable".

No obstant això, mentre la felicitat es va convertir en un negoci reeixit, els seus consells no van portar l’èxit que van augurar a milions d’éssers humans, com advertim amb un simple cop d’ull al món en què habitem. Potser perquè reduir l’anhel de felicitat a aquesta obsessió individualista, al rígid control dels nostres pensaments i sentiments i a la satisfacció hedonista dels nostres desitjos, només pot generar impotència en la societat capitalista en la qual vivim.

Potser perquè, davant tanta inequitat, arbitrarietat, discriminació i oprobis sorgits de l’explotació de milions d’éssers humans, l’única cosa semblant a la felicitat és viure cada dia, gaudint de la voluntària decisió de confabular contra aquest funest estat de coses. I aquesta conspiració, a diferència de l’obligatòria felicitat mercantilitzada i individualista que ens imposa el capitalisme, és un projecte col·lectiu.