Aquest 24 d’octubre Franco ha fet el seu “segon viatge” de mort. No obstant això, el franquisme no ha mort. El franquisme perviu en les institucions d’un règim que es diu democràcia, encara que no ho és. Prova d’això és la virulenta reacció del Règim del 78 contra el poble català i la sentència coneguda uns pocs dies enrere (encara que semblin mesos). I, les múltiples condemnes que limiten extremadament la llibertat d’expressió i opinió.
Anunciat per tot enlloc, el PSOE de Sánchez pretén ocultar la situació política a Catalunya movent el cadàver del dictador i veure si d’aquesta manera guanya més vots el 10N. Una acció que ja va servir per al 28A i que no se sap si podrà tornar a explotar en aquestes segones eleccions. El PSOE porta molts anys realitzant mesures estètiques per a realitzar després programes econòmics a favor de l’Ibex35. Felipe González i Rodríguez Zapatero són els mestres de Pedro Sánchez.
EFE/Javier Lizón
Molts mitjans de difusió han realitzat programes especials per a mostrar com han tret al dictador del Valle de los Caidos. Fins i tot molts mitjans d’altres països. Però és necessari recordar que la seva tomba i tot el complex van ser construïts amb treball esclau dels republicans presos per la dictadura. Molts d’ells van morir construint la vall. Aquest monument servia a la dictadura per a recordar la victòria feixista.
Ara, el PSOE i altres forces pretenen rescatar el Valle com un lloc de concòrdia entre tots dos bàndols. Així suavitzen que “un d’aquests bàndols” va comptar amb suport de potències estrangeres per a massacrar a l’exèrcit republicà i que va tenir una dictadura de 40 anys exercint una violència d’estat descontrolada contra la dissidència política. Prova d’això és que Espanya és el segon país amb més desapareguts i amb la impossibilitat d’inhumar les restes que jeuen en les cunetes.
I, la qual cosa és pitjor encara, tracten d’ocultar que el franquisme no ha mort. Encara perviu en les institucions d’aquesta “democràcia” blindada i per a rics. Gràcies als Pactes de la Moncloa que van ser patrocinats pel PSOE i el PCE al costat del franquisme “reformista”, les institucions més importants del règim franquista van passar intactes de la dictadura a la “democràcia”. Això és alguna cosa que tots els mitjans de difusió no comptaran.
De res serveix esmentar la litúrgia que, entre el PSOE, el Suprem i la família Franco, van acordar per a portar les restes del dictador a un altre pou. D’això, el menys important, donen compte els grans mitjans de difusió. El que val la pena és parlar de com la dictadura franquista continua viva i per què, ja que així és més fàcil acabar amb ella i el Règim del 78 que la preserva.
Espanyols, el franquisme encara no ha mort
En primer lloc, la dictadura perviu en el Cap d’Estat. Ni més ni menys. El Rei Joan Carles I va ser nomenat per Franco com a successor i confirmat per les Corts franquistes. El dictador va restaurar la monarquia i els Pactes de la Moncloa la van confirmar realitzant un enorme xantatge als treballadors i tots els pobles de l’Estat: o empasseu la Constitució o anem a una altra guerra civil. Sobre la base d’aquesta amenaça el Franquisme va col·locar al seu millor agent en el cim d’aquesta “democràcia”. Gràcies a aquesta “democràcia” Juan Carlos va forjar una fortuna d’origen desconegut i va participar en el 23F. I en la tardor de 2017, el “Rei preparat”, Felip VI, va fer el seu discurs del "Per ells", donant suport a la repressió als catalans que van votar el 1O.
Però no és l’única cosa que va passar incòlume de la dictadura a la “democràcia”. El Poder judicial també. 10 dels 16 jutges del Tribunal d’Ordre Públic franquista van ascendir al Tribunal Suprem o l’Audiència Nacional. La gran majoria de la justícia franquista es “va vestir” amb… valors democràtics! Sembla un miracle del senyor (o els senyors que van signar el Pacte de la Moncloa). Aquesta justícia és la que va dictar la sentència contra els líders independentistes (però no és franquista!). I, també és la mateixa “justícia” que es nega a anul·lar els “judicis” i sentències realitzats durant la dictadura com el de Lluís Companys, Joan Peiró o Miguel Hernández, tan sols per nomenar els casos famosos.
EFE/David Fernández
Tres botons de mostra basten per a il·lustrar la “conversió exprés”. José de Hijas Palacios va passar directament del Tribunal d’Ordre Públic (TOP) franquista al Tribunal Suprem en el qual es va jubilar en 1984. Francisco Pera Verdaguer va passar de magistrat de l’Alt Tribunal en el franquisme a president de la Sala Tercera del Tribunal Suprem i va acabar en el Consell General del Poder Judicial (CGPJ). Adolfo de Miguel Garcilópez va passar del Tribunal Suprem del franquisme a president de la Sala Segona penal del Tribunal Suprem.
De manera immaculada també ha passat la transició l’exèrcit. Les forces que van impulsar la mal anomenada Transició expliquen el conte de la democratització de les Forces armades i la seva modernització. L’exèrcit va aconseguir la Llei d’Amnistia, un tallafoc contra els assassinats i tortures del franquisme. Això va preservar a tot l’alt comandament franquista i monàrquic. Prova d’això va ser el cop d’estat del 23F encapçalat pels exgenerales Milans de Bosch i Armada; i, també el manifest contra l’exhumació del cadàver del dictador signat per més de 600 militars retirats que van exercir màximes responsabilitats en les forces armades.
Les forces de seguretat també van ser intocables. La “Transició” també va democratitzar a torturadors que provenien del franquisme. Uns pocs van tenir casos judicials, però continuen lliures i cobrant de les arques públiques. El més famós és el d’Antonio González Pacheco (Billy el Niño). O el cas de Benjamín Solsona a València que en 1980 va ser nomenat Cap Superior de policia a Bilbao. També serveix per a il·lustrar el de Pascual Honrado que va obtenir la Creu del Mèrit i va ser readmès en la policia en 1977. I, molts casos més, tots sense jutjar.
Una altra “anomalia” d’aquesta "grandiosa democràcia" és la Fundació Francisco Franco. Una Fundació que reivindica l’obra de la dictadura i viu gràcies a subvencions públiques milionàries d’una “democràcia”. Qui podria imaginar-se una cosa així amb Hitler o Mussolini? A aquesta Fundació se li ha permès la “custòdia” de documents que pertanyen a l’Estat espanyol (què hi haurà en aquests documents?), mentre canta lloes al dictador. Si això no és connivència de la democràcia i la dictadura, què és?
EFE/Javier Lizón
El que aquesta democràcia no explica (ni investiga) és com Franco i la seva família es van tornar milionaris a base a mètodes repressius i mafiosos. En els primers quatre anys de guerra civil, segons l’historiador Ángel Viñas, Franco havia acumulat una fortuna de gairebé 400 milions d’euros. Havia crescut gràcies a les ajudes econòmiques que donaven a les forces feixistes. I, després des del mateix estat no se sap quant haurà robat (“regals” com el Pazo de Meiras, dels pressupostos públics, etc.). Però, això és així perquè aquesta “democràcia” no ho ha investigat.
Les empreses que conformen l’IBEX35 han acollit a molts ministres franquistes. L’investigador Lluc Salellas explica: “vaig investigar les vides dels últims 50 ministres de Franco i vaig trobar que cap va ser degradat per la democràcia. A l’inrevés, la meitat van anar a parar als consells d’administració de les grans empreses, l’altra meitat a la política”. El cas paradigmàtic és el de Rodolfo Martín Villa, qui va ser ministre de governació quan la dictadura va matar a cinc manifestants a Vitòria i després va acabar sent conseller d’Endesa i president de Sogecable.
En síntesi, el PSOE mou els ossos podrits del dictador per a ocultar que la “Transició modèlica” ho va ser per al Rei i la seva família, cada vegada més rica; per als policies, militars i els jutges sustentacions d’aquesta democràcia per a rics i amnistiats; per als Franc que són mil milionaris gràcies a la dictadura i democràcia; per a les empreses i empresaris de l’IBEX35 que s’han continuat lucrant en dictadura i democràcia, i per a la “casta política” addicta al Règim. Però no per als treballadors i els pobles de tot l’Estat.
Mentre el PSOE pretén preservar-se per a aprofundir els trets més bonapartistes del Règim espanyol i defensar els negocis de l’IBEX, i l’esquerra neo-reformista se subordina a les seves “regles de joc”, és necessària una esquerra militant dels treballadors, les dones i la joventut que lluita contra la regressió centralista i antipopular; una esquerra que reconegui la diversitat nacional i permeti que es pugui realitzar el dret d’autodeterminació, que es proposi resoldre els problemes de l’atur, la precarietat laboral i la pobresa afectant els interessos dels capitalistes, que lluiti per l’obertura de processos constituents mitjançant la mobilització obrera i popular sobre les ruïnes d’aquest règim decadent.
