Internacional

ANALISI

L’esquerra europea, entre la il·lusió de reformar l’Europa del capital i el retorn al “soberanisme”

Les eleccions europees del pròxim 26 de maig no només definiran la composició del Parlament comunitari, sinó que serviran com a termòmetre de les tendències polítiques dels diferents països. Per a enfrontar les polítiques de l'Europa del capital i la xenofòbia de l'extrema dreta, és necessari lluitar per un programa internacionalista, anticapitalista i de classe.

dimarts 21 de maig| edició del dia

El creixement de l’extrema dreta i l’aprofundiment de la crisi de molts dels partits de govern a Europa, encara que de manera desigual, són els principals resultats que s’esperen de les pròximes eleccions europees.

A França, després de més de sis mesos de lluita persistent dels “armilles grogues” i jornades carregades d’una repressió brutal contra els manifestants, que han deixat milers de ferits i més d’una desena morts, la popularitat de Macron segueix a la baixa. En aquest marc, segons algunes enquestes, el partit d’extrema dreta Agrupación Nacional de Marine Le Pen podria superar al partit de govern en aquestes eleccions, mentre França Insubmisa de Melenchon podria obtenir un 10% dels vots.

Merkel també s’enfronta a una prova en aquestes eleccions, després d’haver anunciat la seva retirada com a cap del partit conservador CDU a Alemanya. Segons les últimes enquestes, que mostren un elevat índex d’abstenció, la “Gran Coalició” de la CDU i l’SPD només aconseguiria el 48% de la intenció de vot enfront del 62% que sumaven en 2014.
A Itàlia, la Liga de Salvini creix en detriment del Moviment 5 Estrelles, amb fortes tensions a l’interior de la coalició de govern. Al Regne Unit, sumit en el trauma del ‘brexit’, es viurà l’absurda situació d’haver de participar d’unes eleccions a l’Europarlament, mentre s’espera que els seus diputats no arribin a assumir el càrrec. Tot indica que el nou partit nacionalista i xenòfob de Nigel Farage (El Partit del Brexit) superarà a laboristes i conservadors, expressió del gran descontent amb els partits tradicionals i amb l’estancament de les negociacions pel ‘brexit’.
A l’Estat espanyol, la partida electoral més important es va jugar el 28A, amb el triomf de Pedro Sánchez. La campanya cap al 26M apareix com una continuació de l’anterior, en el marc de l’espera pels pactes per a la formació de govern. Es pronostica que el PSOE afermarà la seva posició, mentre que Vox aconseguirà entrar per primera vegada a l’organisme europeu per a sumar-se al bloc de l’extrema dreta i els partits populistes xenòfobs.
Aquestes eleccions tornaran a posar en evidència la persistència de les crisis orgàniques que recorren als règims de diversos països d’Europa, davant les quals les classes dominants busquen sortides a favor dels seus interessos. Però també els explotats aprofiten les bretxes “per a dalt” per a expressar les seves pròpies demandes “per a baix”.

La lluita dels “armilles grogues” a França com a expressió d’un profund descontentament social; les manifestacions d’empleats públics, docents i transportistes contra el govern de Costa a Portugal; les massives manifestacions del moviment de dones el passat 8 de març; les protestes a Hongria contra el règim ultradretà de Viktor Orbán i la seva “llei d’esclavitud”; així com la lluita massiva de les masses a Algèria i Sudan contra règims autoritaris sostinguts històricament per l’imperialisme europeu -especialment el francès-, mostren la perspectiva de re-emergencia de la lluita de classes. I juntament amb això, la necessitat de desenvolupar el front únic combatiu per a la lluita, enfrontant el divisionisme i les capitulacions de les direccions sindicals burocràtiques.

L’extrema dreta i l’Europa del capital

Els partits de l’extrema dreta podrien obtenir un 20% dels escons de l’Europarlament, que sumats als ultraconservadors significaria prop del 30% dels eurodiputats. Actualment, grups d’extrema dreta ja integren els Parlaments nacionals en tots els països de la Unió Europea, amb l’excepció de Portugal, Irlanda, Luxemburg i Malta. L’Estat espanyol ha estat l’últim a sumar-se al club, amb l’ingrés de Vox al Congrés després de les passades eleccions del 28A.

Encara que amb desigualtats, l’euroescepticisme és comú a la majoria d’aquests grups, tot i que la qüestió monetària ja no es planteja com a eix dels seus programes, que en molts casos s’inclinen per renegociar tractats europeus per a enfortir les reaccionàries fronteres nacionals i recuperar atribucions delegades a Brussel·les. Combinen una ideologia nacionalista, populisme i xenofòbia, apel·lant a tot allò “oblidat” per l’establishment de la UE. Els immigrants són el blanc principal dels seus atacs reaccionaris.

Però el creixement de la xenofòbia contra els immigrants i refugiats no és un programa exclusiu de l’extrema dreta. És una realitat cada vegada més consolidada a l’Europa fortalesa, on tots els governs, ja siguin de l’extrema dreta, conservadors o social liberals, han endurit les polítiques migratòries en els últims anys, després de l’estiu del 2015, en plena crisi migratòria. Com a mostra basta un exemple tràgic: mentre milers d’immigrants continuen morint al Mediterrani, ni el govern d’extrema dreta de Salvini, ni el govern “progressista” del PSOE espanyol autoritzen els vaixells de les ONG que rescaten immigrants per a atracar en els seus ports. Tots els governs mantenen Centres d’internament per a estrangers, Lleis d’estrangeria i acceleren les deportacions, mentre la UE manté pactes reaccionaris amb Turquia, el Marroc o Líbia perquè actuïn com a vigilants de les fronteres europees.

Les migracions augmenten producte de la situació de misèria, crisi, i conflictes militars als països d’origen, que en molts casos són provocats per les intervencions imperialistes. Mentre centenars de milers de persones es veuen obligades a migrar escapant de la fam i la guerra, els capitalistes i els seus Estats promouen el racisme i la xenofòbia, per a imposar condicions de major precarietat i explotació als treballadors d’origen migrant a Europa, augmentant els seus guanys i dividint les forces de la classe treballadora. Les dones migrants enfronten múltiples opressions i ocupen gran part dels treballs més precaris.

Les potències imperialistes europees, ja sigui a través de la seva participació a l’OTAN o des de les institucions de la UE mantenen aliances estratègiques amb monarquies autocràtiques com Aràbia Saudita (responsable de la massacre del poble iemenita) i amb l’Estat sionista d’Israel. També han donat suport a les temptatives colpistes de l’imperialisme nord-americà i la dreta a Veneçuela, donant el seu reconeixement a Guaidó.

En aquest escenari, és urgent desenvolupar una política internacionalista i de classe, en suport als pobles oprimits per l’imperialisme europeu que defensi la fi de les intervencions imperialistes, la derogació dels deutes als països espoliats per l’imperialisme, la lliure autodeterminació dels pobles, el lliure moviment de les persones, plens drets polítics i socials per als migrants, el tancament dels centres d’internament per a estrangers i la derogació de les reaccionàries Lleis d’estrangeria, entre altres mesures.

L’esquerra neo-reformista no és alternativa

L’esquerra europea es dirimeix entre alternatives “sobiranistes d’esquerra” com en el cas de la France Insumise de Mélenchon a França, o utòpiques propostes per a reformar la Unió Europea del capital, com en el cas de la candidatura Unidas Podemos.

Mélenchon declarava en una entrevista recent que per a “iniciar una nova era de civilització humana", només hi ha una solució: “abandonar els tractats que organitzen la Unió Europea”. Amb un discurs populista d’esquerra, Mélenchon cerca capitalitzar el descontentament amb les desacreditades institucions de la UE, proposant restituir la “sobirania nacional francesa”. Una posició nacionalista d’esquerra que flirteja amb l’agenda xenòfoba de l’extrema dreta. Però la precarietat laboral, l’explotació, la misèria en els barris pobres de les banlieues, la degradació dels serveis públics o l’encariment de la vida, no són conseqüència únicament dels “tractats europeus” i les polítiques de Brussel·les. Són, sobretot, el resultat de les polítiques dels diferents governs que han defensat els interessos de la burgesia francesa imperialista a costa de la misèria dels treballadors i el poble pobre, a França i en l’exterior. Això Mélenchon no ho posa en qüestió, perquè pretén restituir la “sobirania nacional” francesa de la mà de la seva pròpia burgesia.

A l’Estat espanyol, la candidatura d’Unidas Podemos es presenta com una alternativa "al neo-liberalisme i al neo-feixisme" a Europa i denúncia els acords -que són una cosa permanent- entre el grup socialista i el grup popular a l’Europarlament, que han permès aplicar les principals polítiques neoliberals durant les últimes dècades. Però al mateix temps que denuncien al PSOE a l’Europarlament, promouen un govern comú amb els social-liberals del PSOE a l’Estat espanyol.

Una cosa similar ocorre amb el Bloco de Esquerda i el PC a Portugal, que vénen sostenint des de fa quatre anys al govern socialista de Costa, campió en mantenir les reformes laborals i les privatitzacions. Podemos, el Bloco o Die Linke, es proposen la utòpica i reaccionària tasca de “reformar” la Unió Europea i pressionar des de les institucions de l’Europa del capital per a obtenir algunes engrunes. Proposen pressionar per una “Europa democràtica”, com si la UE no fos des dels seus orígens un bloc imperialista sota l’hegemonia alemanya per a defensar els interessos dels capitalistes, la qual cosa explica tota la seva arquitectura burocràtica i reaccionària.

El tràgic exemple de Grècia en 2015, on Syriza va passar en pocs mesos de presentar-se com la “nova” esquerra anti-neoliberal, a ser els majors aplicadors de totes les privatitzacions, retallades i ajustos de la Troica, va deixar a la vista la impotència dels projectes neo-reformistes i demostra que no és possible una superació pacífica i gradual de l’Europa imperialista en els marcs capitalistes.

Ni europeïsme ni soberanisme, internacionalisme revolucionari

Aquestes dues grans posicions que travessen a l’esquerra europea -europeistes i sobiranistes- són igualment reformistes i porten a un atzucac. Per a enfrontar les polítiques de l’Europa del capital i la xenofòbia de l’extrema dreta, és necessari lluitar per un programa internacionalista, anticapitalista i de classe. Un programa que permeti superar la fragmentació de les files obreres, combatre la xenofòbia i guanyar per a aquesta lluita als sectors de les classes mitjanes arruïnades per la crisi, que, en cas contrari, es transformen en base social de la demagògia de l’extrema dreta.

Un programa amb mesures d’emergència com el repartiment de les hores de treball entre totes les mans disponibles sense rebaixa salarial, la fi de la precarietat laboral i la derogació de les reformes laborals, l’augment del salari mínim al nivell del cost de vida, la nacionalització de la banca i sectors estratègics de l’economia sota control dels treballadors.

Enfront de les retallades i les mesures austeres imposades per Brussel·les, plantegem l’augment pressupostari per a salut, educació i serveis socials sobre la base del no pagament del deute (i la lluita per la condonació dels deutes des dels països creditors), així com la ruptura de tots els pactes i tractats de la Unió Europea.

Contra el racisme i la xenofòbia lluitem per llibertat de circulació per a totes les persones, plens drets polítics i socials per a refugiats i immigrants i derogació de les Lleis d’Estrangeria.

Enfront de les polítiques conservadores “anti-gènere” promogudes pel Vaticà i l’extrema dreta, donem suport a la lluita del moviment de dones i LGTB contra la violència de gènere i l’homofòbia, contra tot intent de retallar conquestes com el dret a l’avortament o el matrimoni igualitari i per l’ampliació de drets, al mateix temps que plantegem que no és possible acabar amb les opressions de gènere, raça o sexualitat en el marc del sistema capitalista, basat en l’explotació i la misèria de milions per a sostenir els guanys d’una minoria.

Enfront de les tendències bonapartistes i repressives als Estats, defensem la llibertat dels presos polítics i la derogació de lleis lliberticides com la Llei Mordassa que ataquen la llibertat d’expressió i manifestació. Estem per la defensa de la lliure autodeterminació dels pobles, i donem suport a la lluita del poble català pel seu dret a decidir, contra la repressió de l’Estat espanyol.

Enfront de la catàstrofe del canvi climàtic, plantegem un programa dirigit contra el poder de les multinacionals, que són les principals responsables de la contaminació ambiental i la degradació de l’ambient a tot el planeta. L’objectiu de reorganitzar radicalment el sector de la indústria energètica es torna urgent, expropiant a les grans corporacions per a posar les empreses sota la gestió democràtica de les treballadores i els treballadors, sota supervisió de comitès d’usuaris. La nacionalització sense indemnització i sota control obrer de totes les empreses de transport, així com les grans empreses automobilístiques, és fonamental per a aconseguir una reducció massiva de la producció automotriu i del transport privat, mentre es desenvolupa el desenvolupament de transport públic a tots els nivells. La nacionalització sota gestió directa de les i els treballadors de sectors com aquests, seria només el primer pas cap a la nacionalització del conjunt dels sectors econòmics estratègics de les ciutats i el camp, amb l’objectiu d’establir un pla general veritablement sustentable.

Un programa d’aquest tipus només pot portar endavant per mitjà de la lluita de classes a tota Europa, recuperant el mètode de les vagues generals i superant la passivitat imposada per les direccions sindicals i les il·lusions “parlamentaristes” del nou reformisme.

A les eleccions europees del pròxim 26M, des del CRT de l’Estat espanyol no hem presentat una candidatura i fem una crida a votar a la del Movimiento Corriente Roja. Malgrat les importants diferències tant programàtiques com estratègiques que tenim amb aquest corrent a nivell nacional i internacional, en aquesta ocasió es presenta amb un programa d’independència de classe. A França, els nostres companys de Révolution Permanente, impulsat per la CCR a l’NPA, fan una crida a votar pels candidats de Lutte Ouvrière.

Enfront de l’Europa del capital, que no pot oferir més que misèria i tragèdies socials per als treballadors i el poble, reivindiquem la lluita per governs obrers, en la perspectiva dels Estats Units Socialistes d’Europa.




temes relacionats

Esquerra europea   /    Parlament Europeu   /    Unió Europea   /    Europa   /    Internacional

Comentaris

Comentar