La frase pronunciada per Puigdemont durant la moció de confiança el 28 de setembre de 2016, vista des d’avui no deixa lloc a dubtes. Sota la seva vara, el balanç de la direcció del procés de la qual forma part, és lapidari.
“Estarem preparats perquè ja s’està treballant des de fa temps en aquest objectiu, i hauria estat una irresponsabilitat greu per part del Govern i dels partits que li donen suport proposar la creació d’un Estat propi i no preparar amb la màxima cura aquesta creació i el seu funcionament inicial”.
No obstant això, en la seva preparació, sembla ser que van oblidar comptar amb un detall no menor: la resistència dels opressors, el Govern, l’Estat i la Corona. Petit detall pels qui treballaven durant anys en totes les “estructures d’Estat”. Totes elles dissoltes tan ràpid com ho ha sol·licitat la justícia espanyola. Així com el propi Govern, que o s’ha exiliat com Puigdemont o s’ha lliurat a la justícia com el propi Junqueras, sense oposar cap resistència.
Fins i tot s’està discutint entre el PDeCAT, que anirà amb la marca “Junts per Catalunya”, i ERC nou punts en comú per al programa electoral, entre els quals quedaria descartada la via unilateral, apostant per la negociació bilateral amb l’Estat espanyol i les il·lusions que Europa intervingui en aquestes. Una volta enrere en tota regla.
Ha quedat palès que aquesta direcció tem més desfermar les forces socials necessàries per fer realitat la República independent de Catalunya, que als càstigs de l’Estat central.
En aquest sentit, l’esdevenir del procés no està tan marcat per la “irresponsabilitat” de la seva direcció, com per la d’un exercici de “responsabilitat burgesa” cobert per un discurs pacifista enfront d’un escenari on es podia desenvolupar un moviment que se li escapés del seu control.
Però, i els partits que van recolzar al Govern en la seva “irresponsabilitat greu”? No hauria de ser hora de fer un balanç seriós a aquesta altura del procés?
No es peca d’ingenuïtat a les declaracions fetes per la portaveu del Secretariat Nacional de la CUP, Núria Gibert, quan diuen trobar a faltar acords que parlin de “materialitzar la república” i “implementar un procés constituent” en l’actual situació? I més encara entenent que aquestes declaracions són en rèplica al fet que el PDeCAT i ERC estan discutint “de dret” baixar-se de la via unilateral, qüestió que ja van realitzar “de fet” l’endemà d’haver declarat la independència. És a dir, negar l’única via real per poder exercir el dret a l’autodeterminació i la independència.
La CUP hauria de pensar a la llum dels fets les paraules que va pronunciar en aquell discurs Puigdemont, en tant que força política que va recolzar al Govern en tot el periple del procés.
L’esquerra independentista té l’oportunitat de treure lliçons dels esdeveniments històrics viscuts per jugar un rol que sigui una mica més que la de ser furgó de cua de la direcció del PDeCAT i ERC. Cal fer un balanç clar d’això.
Davant l’oportunitat d’obrir les llistes electorals, per expressar allò més avançat del moviment en una inequívoca candidatura d’esquerres i anticapitalista que es proposi com a alternativa a la direcció, la CUP ha optat perquè la seva militància ratifiqui per via telemàtica les llistes proposades pel seu Secretariat Nacional, tancant així aquesta possibilitat.
Tampoc s’ha obert aquest debat en els CDR (Comitès de Defensa de la República), que corren el perill de convertir-se en mers apèndixs electorals i als quals s’ha deixat expectants darrera de les negociacions entre les diferents forces. Mereix la pena fer aquest debat obertament de cara als CDR organitzats i al conjunt del moviment i no només dins de les organitzacions polítiques existents.
Ja hem vist que una esquerra independentista que tingui per pràctica la col·laboració de classes, popularitzada en la frase de “la mà estesa”, encara que aquesta sigui darrere d’un procés cap a la independència de la mà de sectors de la mitjana i la petita burgesia, no només no aconsegueix el seu objectiu, sinó que es converteix en un impediment per al sorgiment d’una esquerra catalana conseqüent i de classe i porta al mateix temps al moviment democràtic a la desorientació i la desmoralització.
No es tracta de qüestionar la transversalitat en si del moviment, sinó quina és la direcció del mateix i les aliances que es teixeixen entre els diferents sectors que ho conformen. En última instància, quina classe social li dóna l’empremta al moviment.
En aquest sentit, al costat de la innegociable lluita per la llibertat de tots els presos polítics, és imprescindible aixecar un programa per resoldre les greus qüestions socials com l’atur i la pobresa, així com l’enorme precarietat laboral que sofreixen especialment, però no solament, els joves i els immigrants. La reducció de la jornada laboral, el repartiment d’hores de treball per treballar tots i treballar menys, així com l’augment del salari mínim, aquestes són les úniques mesures reals que poden acabar amb l’atur i la precarietat.
Un programa que no només busqui donar volta enrere amb les retallades històriques en Educació i Sanitat, que fins i tot van protagonitzar els mateixos que deien que ens portarien a una “Catalunya independent més justa”, sinó que augmenti els pressupostos amb els quals es comptava abans de les retallades. Garantint així una educació pública, de qualitat i gratuïta, fins i tot en el seu nivell universitari.
Un programa que posi els recursos de Catalunya al servei de les majories i no dels guanys d’una minoria. Que posi fi als desnonaments i que garanteixi el dret a l’habitatge sobre la base de l’expropiació dels milers de pisos buits i la fi de l’especulació immobiliària.
Només un programa d’aquest tipus, que reculli els problemes de les majories, pot ampliar la base del moviment i posar en acció les forces socials necessàries per aconseguir-ho, així com forjar en aquesta lluita una nova direcció per al moviment.
La República Catalana serà dels treballadors i el poble o no serà. Però ho serà mentre que aquests puguin construir una organització que lluiti conseqüentment per aquesta perspectiva.
I per tant no es podrà configurar aquesta transformació en una “etapa” pels drets democràtics, i una altra posterior que encari les trasformaciones socials. Estem vivint avui el fracàs d’aquesta estratègia. Sinó que irremeiablement hauran d’enllaçar-se al mateix temps en una trasformació anticapitalista en sentit socialista de la societat. L’única que pot garantir els drets democràtics més elementals trepitjats dia a dia en el capitalisme.
