Segons els informes estadístics anuals del Ministeri de Sanitat, en els últims cinc anys 12 províncies espanyoles no han registrat cap interrupció voluntària de l’embaràs malgrat haver-hi dones que el sol·licitessin. Unida a aquesta xifra hem d’afegir aquells territoris en els quals, malgrat haver-hi uns certs avortaments registrats, aquests són només una petita part del total, com els farmacològics o aquells d’alt risc per a la salut de la mare, mentre que per a la realització d’intervencions quirúrgiques és indispensable desplaçar-se a un altre lloc.
A més també aquells territoris en els quals no es realitzen avortaments per sobre de la setmana 14, el límit de l’avortament lliure, obligant així a aquelles dones a desplaçar-se altres llocs allunyats de les seves residències. Aquests casos solen ser embarassos desitjats que s’interrompen involuntàriament i que suposen una greu afectació emocional per a la mare.
Si bé existeix en l’àmbit legal l’accés a l’avortament lliure, les barreres que es troben les dones residents en l’Estat Espanyol són nombroses.
Normalment en l’Estat Espanyol són les clíniques privades les qui a través de subcontractes realitzen les intervencions, però quan aquestes estan absents en un territori els hospitals públics tampoc se’n fan càrrec d’elles, vulnerant així els drets d’igualtat d’accés recollits per la Llei de l’Avortament de 2010.
Des de fa més de trenta anys, els especialistes que treballen en la sanitat privada es van començar a formar per a cobrir aquest espai, a pesar que són els centres sanitaris públics els que compten amb més recursos, sent els llocs més indicats per a la realització d’aquestes pràctiques. El problema continua sent, avui dia, la falta d’ambició política per solucionar aquest buit que afecta milers de dones cada any.
Abortar en la semana 31 en una clínica sucia, con moho, con personal sin identificar... y que te manden pa casa a continuación. Eso es violencia. #SalvadosAborto
— Elsa 🏴☠️ (@elsapoveda) May 30, 2021
L’objecció de consciència, reconeguda Tribunal Constitucional des de 1987, permet negar-se a realitzar aquestes pràctiques. Aquesta ha de ser una decisió individual, no col·lectiva, és a dir, un hospital sencer no hauria de posicionar-se com a objector de consciència, però això està succeint. La taxa d’objecció de consciència de ginecòlegs és altíssima, ja que continua sent un tema tabú, a més de, a vegades complex i arriscat.
No està permès preguntar a priori la posició d’un metge, però encara així la llei assenyala que aquests han de manifestar-lo per escrit i amb anterioritat per a poder garantir l’accés al servei. Però les administracions no estan recopilant la informació necessària sobre aquest posicionament com per a poder cobrir les necessitats en els serveis.
L’església continua exercint pressió en el que concerneix el control sobre els cossos de les dones a través de la seva influència en les clíniques privades, l’educació i la moralitat. A més els grups ultraconservadors i l’extrema dreta persisteixen a retallar els nostres drets de forma continuada, proposant fins i tot que l’avortament quedi fora de la sanitat pública.
Dice el médico “cristiano” que él no “condiciona” a sus pacientes.
Sólo las obliga a irse a 450 km a abortar y a sentirse como sucias pescadoras ... Solas, abandonadas, destrozadas.
Los crucifijos no deberían entrar en los quirófanos.#SalvadosAborto
— Perra Roja De Satán (@vmm7773) May 30, 2021
Les menors d’edat continuen estant subordinades a la decisió de les seves famílies, la qual cosa pot fer dur a terme un embaràs en contra de la pròpia voluntat de la gestant, eliminant així el seu dret a decidir sobre el seu propi cos.
Doblement perjudicades es troben a més les companyes migrants en situació irregular, que davant una necessitat de desplaçament han d’arriscar-se a ser perseguides per les forces repressives de l’Estat.
La proposta del PSOE de castigar amb presó als assetjadors anti avortament que van a les portes de les clíniques per a violentar a les dones que fan ús dels seus serveis, és mínima i no assenyala la veritable necessitat de controlar i millorar els recursos i l’accés per a totes.
Com deien les nostres companyes argentines en la marea verda per l’accés a l’avortament: "Educació sexual per a decidir, anticonceptius per a no avortar, avortament legal per a no morir"
Però cal afegir que no val només amb aconseguir la legislació favorable a l’accés a l’avortament, i l’Estat Espanyol és l’exemple més gran, malgrat comptar amb una legislació que despenalitza l’avortament des de fa ja onze anys, les dades demostren com l’accés real segueix sense estar garantit en igualtat de condicions per a totes les dones de l’Estat.
No son los 70: en pleno 2021, hay mujeres que deciden ocultar sus nombres, rostros y voces para hablar de sus abortos.
Algo está profundamente mal. #salvadosAborto
— Isabel Cadenas Cañón (@txabela_cc) May 30, 2021
Per això no hem de confiar merament en les conquestes legals a l’hora de defensar els nostres drets com a dones al control sobre els nostres cossos i les nostres vides.
Hem de continuar barallant per l’accés lliure, segur i gratuït a l’avortament per a totes, per la ruptura amb l’església i la seva moralitat que posa en risc les nostres vides, a més de per una educació sexual integral de qualitat.
