Foto: EFE

De la mateixa manera que en Sanitat o Educació el coronavirus ha destapat les conseqüències de l’espoli provocat per les privatitzacions dels diferents Governs en els últims 20 anys, la pandèmia també ha deixat al descobert les entranyes d’un mercat laboral configurat a base de reformes laborals i polítiques neoliberals.

L’FMI (Fons Monetari Internacional), una de les principals institucions mundials capitalistes, ha pronosticat en el seu últim informe que la taxa d’atur en l’Estat espanyol no recuperarà valors previs a la pandèmia fins a 2026. Una dada que igual que la resta de dades econòmiques, dibuixa un futur molt negre a l’Estat espanyol.

Et pot interessar: Escenaris post pandèmia: una crisi històrica a l’Europa del capital

De fet, en termes de creixement econòmic, l’FMI pronostica per a enguany una caiguda econòmica del 12,8% per a l’Estat espanyol, la major tendència negativa entre totes les economies avançades. Molt més a baix del 8,3% que caurà de mitjana la zona euro i llunyíssim del 4,3% dels Estats Units. El que va començar com una crisi sanitària ha generat una crisi social i econòmica sense precedents històrics.

Per al 2020 i el 2021 l’organisme econòmic estima un atur pròxim al 17%, la qual cosa el situaria 3 punts per damunt que el registrat en l’Estat espanyol abans de la irrupció del coronavirus. Segons estimen des de l’organisme encapçalat per Kristalina Georgieva, tan sols un de cada cinc llocs de treball destruïts es recuperarà en l’any vinent. O cosa que és el mateix, dels 965.000 llocs de treball destruïts tan sols 187.000 seran creats en 2021.

I és que plou sobre mullat. Si bé l’informe del FMI empitjora les dades prèvies a la pandèmia en relació a l’atur, com era d’esperar, el 14% de desocupació amb el qual comptava l’Estat espanyol en entrar en el 2020 tampoc era una dada ni esperançador ni comparable a cap dels estats del seu entorn, exceptuant Grècia.

La crisi provocada pel covid ha colpejat sobre una altra crisi encara vigent per a la classe treballadora i els sectors populars en l’Estat espanyol, la crisi financera del 2008. I és que mentre en l’última dècada els salaris s’han vist devaluats un 7,1% i l’atur va passar d’un 8,7% en 2007 a un 13,7% en 2008, el camí per als empresaris ha estat l’oposat.

Els beneficis empresarials no han parat d’augmentar. En el moment de l’esclat de la crisi, els beneficis empresarials se situaven per sota del 40%, però la recuperació, centrada en fer recaure els costos de la crisi sobre el salari a partir de la seva devaluació, va provocar que en l’última dècada les empreses augmentessin el seu benefici, és a dir, es quedessin amb major percentatge del valor afegit brut.

La situació actual i els pronòstics del FMI s’assenten sobre anys de polítiques neoliberals, des de Felipe Gónzalez fins a Sánchez, passant per Aznar, Rajoy i Zapatero. Durant dècades el mercat laboral de l’Estat espanyol s’ha consolidat en un creixement amb baixa productivitat i un desmantellament del teixit industrial, per a donar pas a l’economia dels "pelotazo" del maó, el turisme i els serveis.

I les dades podrien ser pitjors, tal com adverteixen des de l’organisme internacional, ja que aquest 17% de desocupació pronosticada és producte dels ERTOs, la multimilionària mesurada impulsada pel Govern “progressista” per a mantenir els beneficis de les empreses capitalistes.

Ara hi ha 728.000 persones en ERTO, una mesura que va afectar 3,4 milions de treballadors. I aquesta xifra previsiblement augmentarà amb l’acord aconseguit entre Govern, patronal i burocràcies sindicals de CCOO i UGT.

El Govern té un escut, però per a les empreses

El Govern de coalició de PSOE i Unidas Podemos ha derogat aquest dimarts aspectes essencials del que es va denominar com a “escut social”, una sèrie de mesures socials que va aprovar entre març i abril, en els moments més àlgids del desenvolupament de la pandèmia. Mesures que ja en aquell moment van ser clarament insuficients i que només representaven mínims davant la desfeta social que va suposar per a molts la Covid-19. Aquest “escut social”, amb el pas dels mesos, a més d’insuficient, al curt abast que es preveia se li ha sumat un excés de burocratització, un retard en la seva execució i durada summament curta.

A finals de setembre el Govern “progressista” va eliminar, en primer lloc, la moratòria del pagament del crèdit hipotecari per a aquells que es trobin en estat de necessitat social. Els aturats o afectats per ERTO, per tant, hauran de fer front a partir d’ara religiosament al pagament de la seva hipoteca sense cap mena d’auxili. I en cas de no fer-ho, assumir les conseqüències en forma de desnonaments futurs o endeutaments insuportables.

També va extingir la prohibició del tall dels subministraments bàsics per impagaments, com l’aigua, la llum o el gas, just a l’inici dels mesos més freds de l’any. Una beneïda “casualitat” per a les multinacionals del sector que treuen així rèdit a les portes giratòries, és a dir, haver comprat a cop de talonari a ex Ministres i atorgar-los un còmode seient en els seus Consells Directius.

És a dir, que a partir d’ara tots als quals no els arribi els diners per a fer front a una cosa tan bàsica com encendre la llum a la casa, cuinar, rentar-se o no passar fred, sofriran els talls de les companyies que subministren aquests serveis essencials i als quals mantenim amb el pagament dels nostres rebuts en beneficis multimilionaris.

Per no parlar de l’Ingrés Mínim Vital, una almoina de 500 euros, que no cobreix ni el preu mitjà de lloguer en l’Estat espanyol. A inicis de setembre la Seguretat Social només havia reconegut prop de 6.000 prestacions d’aquest ingrés de les 750.000 sol·licituds.

I no és producte de la quantitat de volum en les oficines, de la demora en les negociacions o qualsevol altre tipus d’excusa que busquen donar diàriament Sánchez i Iglesias. És producte de la prioritat política que l’Executiu ha tingut durant tota la pandèmia: salvaguardar els interessos de la patronal.

Aquest és el Govern Sánchez - Iglesias, un Govern que enfront dels micros fa gala assegurant que “ningú es quedarà enrere”, però que en el Consell de Ministres deixen clar que aquest eslògan va dirigit a les empreses de l’Ibex35. Aquestes grans empreses continuaran omplint les seves butxaques amb les ajudes sectorials a fons perdut, moratòries, exoneracions de cotitzacions a la Seguretat Social, etc

Per tot això, és vital i urgent aixecar un programa d’emergència social amb la mobilització al carrer i a través de la convocatòria d’assemblees en els barris, en els centres de treball i d’ensenyament en perspectiva cap a la convocatòria d’una vaga general. Forçar una convocatòria sindical unitària que ha de partir des de la confluència de les bases sindicals dels sindicats burocratitzats de CCOO i UGT, i la participació decidida i audaç de l’ “esquerra sindical” per a imposar un programa d’emergència social que s’elabori i impulsi des de les assemblees. Un programa que ha de ser la base que aglutini i impulsi les lluites perquè la crisi la paguin els capitalistes i no es descarregui, una vegada més, sobre l’esquena de les i els treballadors.

Et pot interessar: Un programa d’emergència davant la segona onada a la que ens condueixen el govern “progressista” i els autonòmics