Imatge de Victor Cabo (@victorcabophoto)

El Mohammad no ha pogut entrar mai a Palestina, la seva filla no pot ser reconeguda amb els seus orígens sanguinis i sentimentals, i els seus avis van haver de marxar durant la Nakba. Tot això, malgrat tenir tots orígens palestins. Aquestes breus línies en són un petit tast, realment petit, de tot el que suposa a nivell personal ser envaït per l’Estat d’Israel.

No obstant, amb el Mohammad parlem també de com s’han viscut els últims atacs a Gaza, on han mort milers de persones, des de Barcelona, on fa vuit anys que hi viu amb la seva família; de la relació benefactora entre Occident i Israel per a posar la seva hegemonia política i militar a l’Orient Mitjà i, sobretot, del sorgiment d’una nova generació a Palestina decidida a resistir mitjançant la lluita als carrers.

No volíem perdre l’ocasió tampoc de xerrar, encara que sigui breument, de com el Mohammad veu la situació catalana, doncs com bé diu ell, existeixen similituds entre la lluita pel dret a l’autodeterminació del poble català i la lluita per la llibertat de Palestina.

***

Ens sembla important destacar que aquesta entrevista va ser realitzada pocs dies abans de que Naftali Bennett assumís com a president de l’Estat d’Israel en una coalició de dretes, que previament havia desplaçat del poder al també dretà i sionista Benjamín Netanyahu. Cal destacar, també, que el primer que ha fet el nou Govern israelià durant la primera setmana de mandat ha sigut novament atacar militarment i en dues ocasions el territori de Gaza.

Quins són els teus orígens i com vas arribar a Europa?

Jo sóc apàtrida. No puc tenir nacionalitat siriana ni palestina. El meu pare va néixer a Jaffa i la meva mare a Damasc, els dos són refugiats palestins. Formen part de la Nakba, la primera generació que va haver d’emigrar. Primer a Líban i després a Síria. Jo vaig néixer en 1978 a Latakia (Síria). Allà tenia el document que ens acredita com a refugiats palestins.

Fins a l’any 2011 hi havia més de 500.000 refugiats palestins només a Síria. Durant la guerra que es va iniciar aquell mateix any, més de 80.000 palestins van emigrar a Europa des de Síria. Jo sóc un d’ells.

Com és la vida a Gaza per als palestins?

Gaza és un lloc aïllat de tot el món. Fins i tot Egipte va tancar la frontera per molts anys i no es pot sortir. Hi ha molta gent que tenen visat però no poden sortir a treballar, tampoc poden anar a l’hospital, no tenen serveis sanitaris, ni tenen serveis de llum o aigua. Aquesta situació no es pot veure en un altre lloc del món.

I com s’han viscut des de Catalunya els últims atacs de l’Estat d’Israel a Gaza?

Jo ja havia viscut l’atac militar de 2014, ja estava a Catalunya. I és la mateixa sensació que llavors. Amb molt de dolor perquè sempre es repeteix la mateixa massacre.

Però en aquest últim atac sembla que hi ha hagut més conscienciació per part de la població europea, sobretot pel que ens aporten les xarxes socials i pel treball que s’està fent des de Palestina i des de les organitzacions que som aquí. Hi ha hagut més suport i més repulsa als atacs d’Israel a nivell social i popular.

Aquesta generació ha emergit després d’anys del pacte de pau entre l’Autoritat Palestina i l’Estat d’Israel. La pau era una mentida i aquesta nova generació és conscient d’això i té clar que l’única sortida per a Palestina i acabar amb la colonització és la lluita al carrer, com s’ha vist amb la vaga general, per exemple.

Com segueix el conflicte després de l’alt al foc?

Israel tenia interès en l’alt al foc. Tampoc la comunitat d’Israel aguanta molt temps aquests atacs. I com sempre Egipte fa de mediador. Perquè Abdulfatah al Sisi no vol que en cap lloc hi hagi moviment al carrer. Això podria contagiar a tota la zona àrab, com va passar en 2011 amb la primavera àrab.

No obstant, després d’onze dies d’atacs, Israel segueix amb la persecució, detenint a joves que van sortir a manifestar-se, o als líders dels moviments anti-desnonaments dels barris. Israel no ha parat de perseguir-nos des del 48.

Tenen una llei en la que poden condemnar als palestins a més de 400 anys de presó. Són els mateixos mecanismes que aquí amb la llei anti terrorista. La justícia a Espanya és igual que a Israel o Turquia. A Palestina hi ha milers de presos. Igual que a Catalunya hi ha causes obertes contra més de 3.000 persones per defensar el dret d’autodeterminació. Cal lluitar contra aquesta "justícia", però també pel dret a l’autodeterminació.

De la mateixa forma, cal lluitar per la llibertat de Palestina. La derrota del colonialisme israelià i l’alliberament de la nostra terra serà possible només amb la lluita del poble palestí.

En aquest últim atac dóna la sensació que en Palestina està sorgint una nova generació que no es resigna i es manté ferma davant l’Estat d’Israel. Quina opinió et mereix?

Sí, és així. L’atac va començar perquè la policia d’Israel volia fer fora a la gent que vivia en un barri de Jerusalem de l’Est. Però la resposta de la gent va ser la de mantenir-se i no marxar. Van decidir resistir.

Aquesta generació ha emergit després d’anys del pacte de pau entre l’Autoritat Palestina i l’Estat d’Israel. La pau era una mentida i aquesta nova generació és conscient d’això i té clar que l’única sortida per a Palestina i acabar amb la colonització és la lluita al carrer, com s’ha vist amb la vaga general, per exemple. Es té molt clar per a les noves generacions que no es tornarà a parlar de pau fins que es compleixi l’objectiu d’acabar amb l’ocupació.

A Europa hi ha una generació nova també. Els que varem emigrar des de Síria i ens hem auto-organitzat, fem moltes campanyes en xarxes socials perquè es visibilitzi la nostra situació, com deia abans. Perquè, per exemple, l’ambaixada palestina a Madrid no ens representa.

Imatge de Victor Cabo (@victorcabophoto)

Queda palès que aquesta nova generació no retrocedeix enfront l’Estat d’Israel però, quina relació manté amb l’Autoritat Palestina?

L’Autoritat Palestina és una part del problema, és un bloqueig per a la lluita del poble palestí. Per a mi és com un chekpoint israelià més, per a impedir així que els palestins surtin a lluitar. Qualsevol poble sota dominació tendeix a lluitar i l’Autoritat Palestina és aquí per a impedir precisament això. I d’això cada vegada se n’és més conscient.

En aquest últim atac l’Autoritat ha demostrat un nivell de complicitat amb l’ocupació israeliana molt important. Sobretot a Cisjordània on l’Autoritat Palestina té molt control i ha aïllat la lluita des de fa temps.

A nivell municipal, l’Ajuntament de Barcelona, en aquest cas, està germanat amb Tel Aviv. Encara que Ada Colau diu tenir una posició a favor de Palestina.

I com definiries la relació entre Occident i l’Estat d’Israel?

No es pot entendre a Israel sense la connexió amb Europa. Israel és la protegida de la Unió Europea i els Estats Units. L’Estat rep un suport econòmic enorme per part d’Alemanya, per exemple. I els Estats Units cada any decideixen quina partida econòmica en armament es destina a l’exèrcit d’Israel. Hi ha un suport incondicional, Israel és la base militar a Orient Mitjà per a Occident.

La creació de l’Estat turc és semblant també en aquest aspecte geopolític. El poble palestí històricament té aliances amb el poble kurd. Nosaltres considerem que ambdues lluites tenen molt a veure. Fins i tot, les autoritats kurdes tenen avui un paper similar al de l’Autoritat Palestina.

Espanya, per exemple, té una relació econòmica amb Israel molt forta també. O a nivell de venda d’armes. I a nivell municipal, les administracions com l’Ajuntament de Barcelona, en aquest cas, està germanat amb Tel Aviv. Encara que Ada Colau diu tenir una posició a favor de Palestina.

Quina seria llavors l’arrel del conflicte per a tu?

El nostre no és un conflicte religiós, com s’ha fet veure sempre, no és un conflicte entre musulmans i jueus. És un conflicte geopolític, d’interessos pel capitalisme.

Amb l’arribada de Biden a la Casa Blanca han tornat a fer veure la idea del projecte dels dos estats o el d’un estat per a tothom, quelcom que ja va començar fa 30 anys amb els pactes de pau. Hi ha poca gent a Israel a favor d’un estat per a tothom perquè saben que si s’aconsegueix aquest objectiu no existiria més un Estat d’Israel com se’l coneix des de fa setanta anys. No seria Israel perquè per a nosaltres hauria de ser democràtic, antiracista, laic i per a tothom. Per a jueus, musulmans, cristians o ateus. Fins i tot, i per descomptat, per als set milions de refugiats palestins.

Tampoc es pot conviure en dos estats perquè seguiríem sense drets. En realitat es parla de dos estats, però ens consideren apàtrides, sense dret al nostre territori. La meva filla, encara que té pares d’origen palestí, no pot tenir cap referència del seu origen.

Abans ens has parlat de la relació entre l’Estat espanyol i el d’Israel. Però, que ens pots dir dels vincles que manté Israel amb el Govern de Catalunya?

La dreta sempre ha fet costat a l’Estat d’Israel i la dreta catalana no podia ser diferent. És natural que tinguin aquesta posició. Tots els presidents des de Jordi Pujol han donat suport a l’Estat d’Israel. Però Israel no és un exemple per a un poble que vol lluitar pel dret d’autodeterminació com és Catalunya. És impossible crear un república catalana tenint com a exemple l’Estat d’Israel.

La societat catalana ha sigut enganyada per la direcció processista, aprofitant els carrers per als seus propis interessos. Fa falta una alternativa política per a aconseguir la independència.

Doncs, una última pregunta, quina seria per a tu l’alternativa al processisme?

L’alternativa al processisme és la mobilització popular. Jo he viscut aquí des de l’inici del procés. Cal sortir al carrer amb objectius molt clars. Per a obligar l’Estat espanyol a reconèixer els drets democràtics de Catalunya cal lluitar al carrer, com en Palestina.

De fet, malgrat tota la repressió de la policia espanyola cap a la gent pacífica, l’u d’octubre es va arribar a celebrar el referèndum. Tota aquesta força ha de seguir endavant. El 3O de 2017 també va ser històric, però els líders polítics van aïllar la lluita del carrer.

Falta una estratègia també. A Palestina en diem lluita oberta, no només sortim al carrer quan hi ha repressió judicial, sinó que la lluita ha de ser permanent i crear les forces necessàries des de baix amb organismes de base.

Per últim, m’agradaria dir que l’esquerra independentista, però no només, sinó tots els moviments revolucionaris d’arreu, han de prendre el conflicte entre l’Estat d’Israel i el poble palestí com una qüestió fonamental, per a la militància, per a la lluita,… Palestina no és només una causa geogràfica, és una causa internacional.