La joventut estudiantil com a peça clau del moviment democràtic
Des del primer moment, la joventut catalana va ser un dels sectors que es va posar al capdavant de les mobilitzacions pel dret a decidir. Diferents accions són mostra d’això, des de l’ocupació del rectorat, les manifestacions multitudinàries o les diferents jornades de vaga, fins a la participació de milers de joves en l’ocupació de col·legis electorals o en les diferents accions que es van desenvolupar durant les vagues generals del 3 d’octubre i el 8 de novembre. No obstant això, quins van ser els límits d’aquest ressorgir del moviment estudiantil?
El procés va arribar a les facultats després de cinc anys quasi sense mobilitzacions estudiantils. Les jornades de lluita contra la imposició del model neoliberal a la universitat pública catalana -Pla Bolonya, la pujada de taxes- com a part d’una estratègia que s’implementava paral·lelament en el conjunt de l’Estat espanyol, no eren més que un record llunyà per a la majoria d’estudiants.
Els joves catalans van arribar al 20 de Setembre, moment en què detenen als 14 alts càrrecs del Govern, amb un moviment assembleari feble i escassos organismes de coordinació entre facultats, això és cert. Però també ho és, que aquest fet no els va impedir posar-se al capdavant de la defensa del dret a decidir i en contra de la repressió del Govern central.
Des d’aquest moment, el moviment estudiantil català tenia dos importants reptes: d’una banda posar en peus un moviment estudiantil radicalment democràtic, horitzontal i de base. És a dir, multiplicar les assemblees de facultat amb la participació de la majoria dels i les estudiants.
Per una altra, convertir aquestes assemblees en veritables espais de deliberació, en punts de trobada en els quals la joventut discutís obertament per què lluitar i com fer-ho.
Universitats per la República i la seva baralla per separar la lluita per la república de les demandes de la joventut
Però això no va passar, encara que no van faltar alguns intents. Des del primer moment la direcció sobiranista va tractar de bloquejar i limitar el desenvolupament del moviment estudiantil. Des d’Universitats per la República, plataforma conformada per les joventuts dels partits del front sobiranista -PDeCAT, ERC i el SEPC- es va imposar una lògica de mobilitzacions parcials, que seguissin el full de ruta de Puigdemont i Junqueras. Actes multitudinaris, però que evitessin la possibilitat que es desenvolupés un moviment estudiantil autoorganitzat.
Tant el PDeCAT com ERC estaven més temorosos que la classe treballadora, les dones i la joventut es posessin en peus amb els seus propis mètodes, que de la repressió del Govern central. Això explica que des del 22 de Setembre -quan comença l’ocupació del Rectorat- fins al 8 de Novembre, s’imposés en la mobilització estudiantil la consigna de “separar la qüestió nacional de la qüestió social”, és a dir que qualsevol reivindicació estudiantil -com per exemple la lluita contra la pujada de taxes i per la gratuïtat- quedés al marge.
Però a quins interessos responia això? La voluntat majoritària del poble català que es va expressar l’1-O solament era i és possible fer-la efectiva engegant una gran mobilització social de la classe treballadora, les dones i la joventut. I al mateix temps, per desenvolupar una mobilització així era necessari que les demandes d’aquests sectors tornessin al centre, lligant la demandes democràtiques amb les demandes socials.
Però que la joventut catalana es mobilitzés per la república catalana aixecant les seves reivindicacions històriques, era just lo que tratava d’evitar la direcció sobiranista. D’una banda, perquè un moviment estudiantil d’aquestes característiques hauria entrat en confrontació directa amb els interessos dels partits al capdavant del procés.
La república de Puigdemont i Junqueras, no era ni podrà ser una república que resolgui els principals problemes de la joventut: un model universitari cada vegada més elitista, amb taxes que fan impossible l’accés als milers de joves de classe treballadora, la desocupació o la precarietat laboral.
Eliminar reivindicacions com la lluita per una universitat pública, gratuïta i sense precarietat de les mobilitzacions del moviment estudiantil, feia molt difícil aconseguir el suport dels milers d’estudiants ofegats per les taxes universitàries i que han de combinar treballs precaris amb el ritme frenètic d’exàmens que els imposa Bolonya. A tots ells, que els podia resoldre la República catalana?
D’altra banda, perquè d’haver-se desenvolupat un moviment estudiantil d’aquest tipus possiblement hauria acabat entusiasmant a amplis sectors de la classe treballadora que veurien en la voluntat del poble català de constituir una república independent, el camí per lluitar per totes les reivindicacions socials postergades des de fa decàdes.
És per això que la voluntat de limitar les mobilitzacions estudiantils al seguiment estricte del full de ruta del Govern i separar “la qüestió nacional de la qüestió social” en les jornades de lluita de la joventut, responia a la necessitat de contenir l’emergència d’un moviment que d’haver-se desencadenat, segurament hauria estat molt difícil frenar.
Això explica que en els diferents actes convocats per Universitats per la República desapareguessin per complet les demandes estudiantils. No és exagerat dir que va haver-hi bloqueig constant als diferents intents de posar en peus un moviment estudiantil independent i de base.
És un exemple el que va ocórrer el 21 de Setembre, quan després de l’acte central a la Universitat Autònoma, es va intentar impedir que un grup format per diversos centenars d’estudiants lligats a les assemblees de facultats ocupessin el Rectorat d’aquella universitat “perquè no era el moment”.
Té la mateixa explicació que durant l’ocupació del Rectorat de la UB que va durar deu dies, Universitats per la República no convoqués cap assemblea multitudinària, i contrariament, s’esforcessin a boicotejar les diferents assemblees estudiantils a les quals cridaven els propis estudiants. Que diferent hauria estat si s’haguessin aprofitat aquests espais per poder desenvolupar l’autoorganització de la joventut!
I ara què? La necessitat de treure lliçons i preparar-se per a l’etapa següent
En les últimes setmanes s’ha demostrat que la direcció del moviment sobiranista, PDeCAT i ERC, és una direcció titubejant, incapaç de portar fins al final la voluntat democràtica del poble català i enfrontar la repressió. Paral·lelament, el PP, el PSOE, Cs i la Monarquia, amb el beneplàcit de la UE, han mostrat el veritable rostre autoritari del Règim del 78. Amb l’aplicació del 155 pretenen obrir la porta cap a una restauració reaccionària del Règim. A la derrota del moviment democràtic català, li seguiran profunds atacs contra els drets democràtics i socials del conjunt de la classe treballadora, les dones i la joventut.
Per això en aquesta etapa que ve, és necessari extreure lliçons dels últims dos mesos i preparar-se pel proper període. No hi ha dubte que el 155 i les eleccions del 21 de desembre suposen un cop dur pel moviment, però les enormes aspiracions democràtiques del poble català no han acabat aquí. A la vegada, les conseqüències de la crisi segueixen i seguiran pesant sobre les esquenes de la classe treballadora, les dones i la joventut, mentre els moviments repressius del Govern espanyol seguiran obrint pas.
L’única possibilitat de derrotar aquest cop institucional del Règim és desfermant un gran moviment contra el 155, per la llibertat de tots els presos polítics i la defensa del dret a decidir a Catalunya.
Però per fer-ho possible és necessari unificar les files de la classe treballadora, les dones, la joventut i els sectors populars. Com podem els joves contribuir a aquest desafiament?
L’única via és lluitar perquè ressorgeixi un moviment estudiantil independent, de base i combatiu que uneixi la defensa de la república catalana i per acabar amb la Corona i el Règim del ’78 en comú amb els sectors populars i la joventut de la resta de l’Estat, amb la lluita per conquistar les demandes històriques del moviment estudiantil en la perspectiva d’obrir un veritable procés constituent lliure i sobirà en el qual ho puguem discutir realment tot: no solament la relació territorial que ha de tenir Catalunya amb l’Estat espanyol, sinó també sobre quina república necessitem perquè es puguin resoldre els grans problemes socials que avui ens colpegen, i conquistar les demandes que encara estan pendents com la universitat gratuïta, la fi de la desocupació o acabar amb la precarietat laboral.
