Les últimes dades de l’Enquesta d’Estructura Salarial recullen un panorama desolador per a la joventut treballadora, sobre la base de les dades recollides al 2017. En 10 anys de crisis han expulsat a 300.000 joves dels seus estudis per no poder pagar-los, l’ocupació ha caigut de 4,9 a 2,5 milions a la meitat més jove de la població activa i s’ha establert la bretxa salarial per edat més profunda de tota l’OCDE.
Entre 2011 i 2015 el salari mitjà per a la joventut baixa d’11.954€ a 11.039€ a l’any si es mesuren els salaris bruts, als quals caldria descomptar-los les cotitzacions, entorn de 690€, l’IRPF i les elevadíssimes taxes que cada vegada més treballadors precaris paguen per ser falsos autònoms.
Al 2017 només un 4,25% dels contractes signats seria indefinit i a jornada completa, però la xifra baixaria si tenim en compte que aquesta enquesta no explica com a treballadors als joves que han estat d’alta menys de dos mesos, als quals treballen en el sector primari, perceben salari en espècie i l’ocupació domèstica.
Aquesta estadística que deixa fora els immigrants que viuen a l’Estat Español, els qui estan sobrerrepresentats al màxim en sectors ultraprecaris, des de la venda ambulant als carrers, perseguida per la policia, fins als treballs semiclandestins en agricultura i tallers per sous de dos euros l’hora en condicions infrahumanes. Tampoc apareixeran en aquestes dades els 2,5 milions de persones que han emigrat a la recerca de treball fora de l’Estat Español en una dècada de crisi capitalista.
Segons un altre estudi, de la Fundació Reina Sofia de 2016, el 47,4% dels joves entrevistats consideren que estaran en pitjors condicions d’ocupació que la que van tenir els seus pares. I aquesta perspectiva arriba al 57% entre els joves de classe mitjana baixa i baixa.
Són els efectes de deu anys de crisis d’un sistema que ha sotmès la major part de la nostra vida conscient al temor i la incertesa, on es dóna per assumit que viure’m pitjor que els nostres pares i l’interrogant ara és si ho farem pitjor que els nostres avis. És què no ha quedat suficientment clar que el capitalisme no té res que oferir-nos a les i els joves de tot el món?
No es tracta d’enfrontar, mitjançant la competència, a uns treballadors més precaris amb uns altres suposadament “privilegiats”, sinó d’enfrontar al sistema capitalista. És necessari que batallem colze a colze per les reivindicacions de tots els sectors de la classe treballadora nativa i immigrant, per acabar amb la divisió de les nostres files que ens ha imposat l’ofensiva neoliberal en les últimes dècades.
Hem de lluitar contra la precarietat laboral, per acabar amb l’atur repartint el treball sense reduir el salari i per fer-los pagar la crisi als capitalistes. L’organització capitalista del treball ens imposa que competim entre nosaltres per acceptar cada vegada pitjors condicions. Alhora, mentre els que treballen realitzen llargues jornades, milions es queden a l’atur. Per això, és necessari un programa realment anticapitalista, que es proposi avançar sobre la propietat dels grans capitalistes podrem aconseguir un treball en bones condicions per a tots.
És la nostra resposta contra un règim i un sistema que ens vol condemnar a ser la generació perduda. A no poder ni estudiar ni treballar, per les taxes d’escàndol, el desmantellament de l’ensenyament públic i l’atur i precarietat al que ens aboquen en acabar els estudis. I per si això fos poc, ara ens volen així fins als 70 anys o més, mentre que a la nostra gent gran els estan condemnant ja en vida a pensions de misèria.
Alhora, volem batallar al costat de la classe treballadora. Amb les dones precàries que comencen a organitzar-se i ser exemples de dignitat obrera, com Les Kellys, amb els qui vem marxar el 8M. Amb la joventut precària que diu prou i es planta, com les auxiliars i repartidors de Telepizza o Deliveroo. Amb els treballadors ultraexplotats d’Amazón, que fan vagues contra l’home més ric del món. Amb els i les pensionistes, aquests joves del 68 que estan donant un exemple a la joventut del 2018: és l’hora de dir prou i recuperar els carrers per imposar les nostres reivindicacions.
Des de les agrupacions Armes de la Crítica de Madrid, No Passaran de Barcelona, el SEI a Saragossa, Pan y Rosas de l’Estat espanyol, la recentment formada agrupació Rosa Luxemburg de Vigo i altres grups de militants de la CRT i estudiants independents en ciutats com Burgos, volem avançar a unificar les experiències de les nostres agrupacions després d’aquest programa comú, que senti les bases per posar en peus una gran joventut anticapitalista i revolucionària.
A aquest efecte ens proposem realitzar una trobada estatal el proper 12 de maig a Madrid. Cridem a sumar-se i a participar a tots i totes les estudiants i joves que comparteixin la nostra perspectiva, derrocar aquest sistema i el seu règim i aixecar una societat nova de les seves cendres, en favor de la classe treballadora, les dones, els migrants, la joventut i les majories socials.
