Catalunya

ENTREVISTA

Jordi Magrinyà: “En 2019 a la impugnació del Règim s’hi suma la impugnació als líders processistes”

Entrevistem a Jordi Magrinyà, militant de la CUP, d'Endavant OSAN. Ens parla de la tardor catalana actual comparada amb l'1-O del 2017, la nova generació i el qüestionament als partits d'ERC i JxCat, la seva crítica a la lògica del “mal menor” dels partits neo-reformistes i la seva responsabilitat enfront de l'emergència de l'extrema dreta.

Cynthia Lub

Barcelona | @LubCynthia

dijous 7 de novembre| edició del dia

Quina és la teva visió de la situació a Catalunya des del referèndum de l’1O fins avui. I com veus comparativament el procés de 2017 amb la tardor catalana del 2019?

En 2017 es va produir un xoc molt gran. Poca gent esperava que l’1-O fos com va ser, han sortit publicats alguns llibres que expliquen que durant la mateixa jornada va haver-hi gent de les esferes de poder que deien que allò s’havia de parar perquè estava prenent uns matisos, podríem dir uns tints revolucionaris, que no anaven d’acord amb el que ells havien pensat. Com en tot xoc, després hi ha un estat d’expectativa, d’assimilar què ha passat, com és que ens han passat tan per damunt, la declaració d’independència que després se suspèn i tot un conjunt de situacions, els empresonaments, els exilis. La gent necessita assimilar tot això.

En aquest context pot ser que aquests dos anys hagin servit per a assentar tot el que va passar a l’octubre del 2017, realment va ser històrica aquella jornada. Llavors aquests dos anys pot ser que hagin servit per a assimilar els coneixements que s’havien tingut de manera conscient, han sigut una escola de lluita. Setmanes abans de l’1-O es creen els CDR, gent que potser mai s’havia organitzat políticament, per primera vegada s’organitzen cap a un objectiu, l’aconsegueixen, veuen el que és la victòria, la proven, experimenten el que és guanyar-li una batalla a l’Estat espanyol i fins i tot a les institucions catalanes, veuen el poder que té l’organització política de base.

El que passa és que la desfeta és molt gran i la gent necessita un procés d’assimilació. En 2019 es genera un context d’expectativa per la sortida de les sentències. Comencen les manifestacions, molt dirigides i controlades. La gent surt al carrer amb la sensació que s’estava aplicant un nivell d’injustícia molt elevat sobre les persones que estan preses i clar… Arribem a 2019 amb la lliçó apresa. A això s’afegeix el factor que els processos històrics d’empoderament, desempoderament, cooptació de la institució i pèrdua de la memòria, són processos sovint molt dilatats, períodes de dècades, on la gent ja no recorda el que va passar fa 10 anys. Però aquí han passat dos anys i el factor de la desmemòria no s’ha pogut produir, la gent té la memòria molt fresca, saben perfectament els beneficis de la mobilització popular, l’organització, posar-se a treballar per un objectiu que funciona si es fa de manera massiva i amb uns objectius molt concrets.

En quines condicions s’arriba al 2019 enfront la sentència?

Arribem a 2019 i el que havia de ser una resposta a les sentències que semblava que també es preveia molt controlada, es desborda el primer dia, el dia de l’aeroport. Hi havia molta gent que durant dos anys s’havia carregat d’energia revolucionària, i, el dia de l’aeroport, allò pren una forma que ningú havia imaginat. Tothom comença a preguntar-se què ha passat, els tertulians… I aquí comença l’escalada fins a la “batalla d’Urquinaona” que va ser un fet també històric a Barcelona, amb aquestes proporcions, no havia passat.

No ho pots comparar amb el cinema Princesa, no el pots comparar amb Can Vies, no ho pots comparar amb les manifestacions anti-globalització, o amb la vaga general, no hi ha precedents, i clar a l’1-O històric se li suma la batalla d’Urquinaona històrica, perquè jo crec que el que hi ha és un aprenentatge de lluita i una comprensió que nosaltres no estem sols, que les eines de lluita són moltes i que quan un poble està sota la injustícia, hi ha eines que són legítimes. La gent més jove, més carregada d’energia com sempre, és la que pren la iniciativa. I de sobte el que passa a Urquinaona i els dies anteriors comença a tenir espai en la premsa de tot el món, el Times, Le Figaró… Pansa una mica el que ens passa a nosaltres, quan mires Brasil, el Caire, Xile… Després de les fotos de les barricades comencen a sortir els articles en profunditat: què ha passat aquí? com hem arribat fins aquí?

L’efecte que provoca tota aquesta segona onada de mobilitzacions és molt gran i fins i tot desborda la lògica d’aquest mur de contenció que havien creat a base de consignes com, “Nosaltres ens mobilitzarem pacíficament, no deixarem un paper al terra, farem unes manifestacions massives i després marxarem a casa”. Passa això de l’aeroport i els mitjans comencen a criticar a la joventut, dimarts continuen criticant i clar, es torna al iar al carrer. Però clar… dimecres, quan ja hi ha detencions a xavals independentistes i la majoria de l’opinió pública va canviant, les mateixes veus que els criticaven comencen a canviar el discurs i comencen a parlar de “protegir als nostres joves” o “això no és violència, és autodefensa”. És a dir que realment també s’ha produït un canvi de l’hegemonia mental, que ha fet que molta gent hagi abandonat aquelles posicions que servien per a contenir l’energia revolucionària moltes vegades.

Entre l’1-O de 2017 i el 2019 es pot dir també que hi ha un canvi respecte al sorgiment d’una nova generació que fa una experiència política amb aquesta direcció del ‘processisme’? que no vol la tornada a l’autonomisme dels partits del processisme?

Es podria dir que a partir de l’1-O, a poc a poc, es va anar forjant un objectiu en comú molt gran que era tombem el règim del 78. I en el 2019 a la lògica d’impugnar el règim, s’hi suma impugnem als líders del processisme. Perquè aquest moment de consciència com bé dius tu, és una mica en el que estem ara, transitant en els equilibris del que podria fins i tot ser un xantatge emocional, de la gent que està presa. El que passa és que, fins i tot, aquesta barrera s’ha trencat, perquè és veritat que els líders del procés que no van dur a terme la independència i que tant van enganyar, estan presos. Però ara també hi ha set persones preses per formar part d’un CDR i més de vint per manifestar-se i que han sigut torturades a comissaria, apallicades i, fins i tot, vexades sexualment, com ja s’ha denunciat. Aquestes persones que estan preses, que són de la població civil, ja no llancen missatges de “parar” o “parlem”, sinó que el missatge que ara llancen aquestes persones que estan preses per lluitar és: “estrènyer”, “seguir”, “no pareu” i aquí es genera una tensió entre discursos.

La Paula per exemple que és una persona que va entrar presa, va llançar un missatge brutal després de sortir de Wad-Ras, quan va dir “he estat a la presó, amb centenars de dones i el 90% són preses polítiques, són immigrants, són pobres i estan tancades per ser-ho”. Aquest punt de consciència llançat des d’una persona que ha sofert repressió igual que l’han sofert els líders independentistes, ja genera una tensió que abans no existia. Aquests presos que han donat la cara, que han posat els cossos davant les forces d’ocupació, estan dient una altra cosa. Les dues parts ho fan ja des d’una situació extrema com és la privació de llibertat.

Són joves que estan lluitant per la llibertat dels presos de l’1-O i tornen a tenir presos després de la repressió i dirigida pels mateixos dirigents que estan defensant, és un problema per al Govern català, però també per a Govern central…

Sí, surten a protestar contra la sentència d’uns presos que, per a molts dels manifestants, són els seus enemics de classe. I decideixen sortir amb uns sentiments de solidaritat a defensar a aquesta penya que ens putejava quan controlaven l’economia, la sanitat, l’educació. És un mapa complicat de dibuixar i d’entendre.

I també és una crisi per al Règim i el govern central, si sorgeix una altra generació amb una perspectiva d’independència i de República oposada a la de Puigdemont o la d’ERC.

Clar, i aquí anem a les posicions de les esquerres independentistes històriques, i és que no hi ha independència sense revolució social. Que la independència és socialisme, és feminisme, és antiracisme, és un sinònim de sobirania i la sobirania no passa perquè el teu Estat estigui dirigit des d’alguna comissió de la Unió Europea, des del Congrés, però que tampoc estigui dirigida des d’Aigües de Barcelona o des de la multinacional de torn. Que realment el control de l’economia, és la nacionalització dels serveis bàsics, posar-la al servei del dret a l’habitatge… totes aquestes coses són les que conformen un espai pel qual val la pena lluitar, per a la classe treballadora, és un espai de consecució de drets i ampliar la possibilitat de vida de les persones.

Respecte al debat electoral cap al 10N, quina és la teva reflexió sobre la lògica del “mal menor” enfront del creixement de l’extrema dreta. I quina és la teva visió sobre les experiències dels neo-reformismes com Podemos o Barcelona en Comú?

En el context actual a nivell municipal o la manera en la qual s’han situat Els Comuns, quan la CUP Barcelona vam ser a l’Ajuntament, no triguem molt a veure una lògica totalment electoralista, sense un projecte de transformació sòlid que vagi més enllà de les paraules. El problema que jo crec que té ara mateix Barcelona En Comú és de credibilitat, que, potser no està molt aguditzat, si que està en un punt de ruptura molt tou, perquè ja són 5 anys de govern municipal i el balanç d’una força que venia a “canviar-ho tot” és molt paupèrrim. Llavors ,en aquest espai és on es poden agafar les formacions d’esquerra que no serveixen per a molt més, com a mínim servirem per a parar a la dreta.

Ahir vèiem com Catalunya en Comú comunicaven que ells farien un escrache al rei, però resulta que la CUP en 2016, 2017 i 2018 va presentar proposicions a l’Ajuntament perquè declaressin non grata a la família reial i BeC va votar en contra. Però fan unes polítiques molt erràtiques, per exemple, el problema de l’habitatge entre 2015 i 2019 ha anat a pitjor. No hi ha hagut un punt de llum on diguis que aquesta ciutat està canviant i a més des que en 2019, aquesta gent ja no té escrúpols per a formar govern amb PSC i amb Albert Batlle en Seguretat, que ve de Convergència i Unió, és a dir de la dreta més rància, homòfoba i racista.

Diuen “Cal parar a VOX perquè són uns racistes”: Però jo he perdut el compte de tota la gent que ha entrat al CIE per culpa de les intervencions de la guàrdia urbana al final de les Rambles contra els manters, han estat desenes de persones i algunes encara estan dins. Què m’expliquen de VOX i dels centres d’internament, si ells els estan alimentant amb les seves polítiques municipals?

I al debat electoral, Pablo Iglesias deia que era part del mateix partit que governa a Barcelona… com veus aquesta lògica que, per a frenar a la dreta, cal votar a aquest neo-reformisme? que com dius, va demostrar a Barcelona que continua gestionant els negocis capitalistes, i criden a votar als mateixos partits de la casta, amb el PSOE.

Jo veig la lògica del bucle i és la lògica que ens ensenya la història, quelcom que ens està passant a nosaltres, també li ha passat a altres generacions. Crec que la via mes ràpida per a donar el govern a l’extrema dreta, és la falla de l’esquerra i els seus programes polítics. L’extrema dreta té més recorregut quan es demostra que l’esquerra és inútil i incapaç de tenir propostes que no acabin intentant acostar-se al sol que més escalfa, als poderosos de les butaques i els 3000 euros al mes. I la dreta va avançant i fa una impugnació “sincera”, interessada però que és veritat, “vosaltres no valeu per a res, surt dàquí que m’hi poso jo”, i apareixen els monstres i les barbaritats històriques, i llavors la revolució torna a aparèixer, és la lògica del bucle. El treball que fa Iglesias és molt perniciós per a la classe treballadora, igual que la feina que fa Ada Colau.




temes relacionats

#Eleccions10N   /    CUP   /    Catalunya   /    Lluita de classes   /    Autodeterminació de Catalunya   /    Catalunya

Comentaris

Comentar