Foto: EFE

Després de la decisió del Tribunal Supremo de mantenir en presó preventiva al vice president Oriol Junqueras, aquest dijous era el torn del conseller d’Interior Joaquim Forn i els dos “Jordis”, presidents d’ANC i Òmnium.

Jordi Sànchez i Jordi Cuixart porten des del passat 16 d’octubre en presó preventiva a Soto del Real, investigats per delicte de sedició. Joaquim Forn compleix també des del 2 de novembre presó preventiva a Estremera acusat de rebel·lió, sedició i malversació de fons, de la mateixa forma que Oriol Junqueras i els altres consellers que no es van desplaçar a Bèlgica al costat del president Puigdemont.

Si bé el passat 4 de desembre, el magistrat del TS, Pablo Llarena, va deixar en llibertat sota fiança de 100.000 euros als altres consellers presos, el jutge va mantenir l’ordre de presó tant per Junqueras i Forn, com pels “Jordis”, adduint risc de reiteració delictiva.

Llarena sosté que Sànchez i Cuixart són els instigadors de les manifestacions suposadament “violentes” del 20 de setembre davant la Conselleria d’Interior després de la detenció de 14 alts càrrecs de la Generalitat vinculats amb la celebració de l’1-O. De Forn el magistrat considera que com a conseller d’Interior és l’últim responsable de la suposada inacció dels Mossos d’Esquadra tant el 20 de setembre com durant l’1-O.

Després de 87 i 70 dies respectivament, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, al costat de Joaquim Forn, han tornat a declarar davant el jutge Llarena. Les defenses dels tres presos polítics, malgrat admetre que encaraven la jornada amb poques expectatives d’abandonar la presó, han utilitzat una mateixa estratègia en comú, la “via Forcadell”, la mateixa que va utilitzar la presidenta del Parlament per eludir la mateixa destinació penal que els consellers i “els Jordis”. O la mateixa que va utilitzar Oriol Junqueras la setmana passada perquè se li revisés de forma satisfactòria la presó preventiva. És a dir, renegar de la via unilateral per aconseguir la independència de Catalunya.

Jordi Sànchez, lider d’ANC, ha declarat en primer lloc per un espai de temps de més de dues hores i escaix. Sànchez ha mantingut que per aconseguir la independència no creu en la via unilateral i ha assenyalat davant el magistrat que si el Govern que es conformi pròximament reprèn aquesta via abandonarà el seu escó com a nombre dos de Junts per Catalunya.

Per la seva banda, Jordi Cuixart, president d’Òmnium, ha fet un al·legat similar al de Sànchez, declarant que per a la independència de Catalunya l’únic referèndum possible és el que convoqui el Govern espanyol ja que, segons ell, amb les vies utilitzades fins al moment no es podrà obtenir l’autodeterminació. Manifestant també que els seus objectius són l’acord i el respecte a la legalitat constitucional. A més, de la mateixa forma que ho varen fer els membres de la Mesa del Parlament davant Llarena, Cuixart ha explicat que la declaració d’independència del 27 d’octubre va ser simbòlica.

Després ha estat el torn de Joaquim Forn. El conseller, en la mateixa línia que els altres dos presos polítics, ha manifestat que solament els marcs constitucionals serveixen per aconseguir canvis i que s’ha d’apel·lar a possibles reformes de la Constitució. A més, de la mateixa forma que Jordi Sànchez, Forn ha confirmat que abandonarà el seu escó si JxCat segueix novament per la senda de la via unilateral per a la conquesta de la independència de Catalunya.

Cal destacar, que en iniciar-se la jornada i abans que els presos polítics comencessin les seves declaracions, nombrosos CDR de Catalunya s’han mobilitzat per exigir la seva llibertat i mostrar la seva repulsa a la justícia espanyola, protestant davant les portes de la Ciutat de la Justícia a Barcelona.

Resulta inqüestionable que el cop institucional que suposa el 155 impulsat pel Govern central de Mariano Rajoy, exerceix com a xantatge, amb mètodes inquisitorials, perquè els dirigents d’ERC i el PDeCAT formalitzin la seva negativa a lluitar i defensar el resultat del referèndum de l’1-O. Molt més, després del resultat de les eleccions del 21D a Catalunya. Unes eleccions imposades pel partit amb menor representació parlamentària, el PP, i que, malgrat tota la repressió i retallades de llibertats que van acompanyar a la campanya electoral, van tornar a configurar una majoria independentista.

El PP, amb el suport del PSOE, Cs i la Corona, és a dir el Règim del 78, no cediran ni un instant en aniquilar per complet el moviment independentista de Catalunya ni, com s’ha vist, als principals dirigents del bloc sobiranista. En aquest sentit, les fórmules perquè Carles Puigdemont pugui ser investit de forma telemàtica, atenen al fet que el president seria detingut res més trepitjar sòl espanyol. Per la seva banda, la decisió del jutge Llarena la setmana passada de deixar en presó preventiva a Junqueras anava en la mateixa línia: escapçar qualsevol possibilitat de formalitzar un Govern continuador de la legislatura passada.

En aquest sentit, la Fiscalia i de forma desenfrenada la Judicatura actuen com a braços executors d’aquesta escalada repressiva del Règim del 78. Allà on les majories parlamentàries no li donen els nombres, s’utilitza als jutges i fiscals, a més de les forces i cossos de seguretat, per imposar la seva voluntat per la força. I és que, després del 21D, el 155 encara no ha mort.

No obstant això i malgrat la repressió del 155 en tota la seva magnitud descrita, la passivitat del bloc sobiranista, encapçalat per ERC i JxCat, a més de la CUP i les direccions de les entitats sobiranistes, segueix també el seu curs iniciat després de la proclamació de la República el passat 27O i la seva posterior claudicació sense lluita. Tot això, amb una direcció sobiranista que es prepara des d’aquesta jornada històrica, i més des d’instants després del 21D, per tornar a la normalitat autonòmica.

Aquesta desmobilització voluntària del bloc sobiranista solament pot servir perquè el bloc unionista i el 155 es consolidin en una situació d’excepcionalitat -fins i tot havent perdut les eleccions del 21D-, la repressió segueixi endurint-se i abastant cada vegada més àmbits socials i polítics, i que l’objectiu de efectivitzar el mandat popular sorgit de l’1-O quedi cada cop més llunyà.

Enfront tot això, és urgent reprendre el camí de la mobilització i l’autoorganització social, com es va fer el propi 1-O, o durant el 3-O i el 8N, revitalitzar els CDR, estendre’ls als centres de treball i estudi, i posar dempeus un gran moviment contra la repressió i que lluiti per conquistar una república catalana per mitjà de la lluita dels treballadors i la joventut.

I un moviment així, només pot sorgir de forma independent a la direcció del bloc independentista, l’únic capaç de lligar la defensa de la república catalana amb la lluita per processos constituents realment lliures i sobirans, on poder resoldre els grans problemes socials a costa dels interessos dels grans capitalistes espanyols i catalans.