Catalunya

UNA SETMANA DE L'AIXECAMENT CATALÀ

Impulsem assemblees a tots els centres d’estudi, treball i barris! Per l’amnistia, contra la repressió i per processos constituents per a decidir-ho tot

Després d'una setmana d'històriques mobilitzacions, amb una avantguarda juvenil combativa i una gran vaga general, com seguim? És hora d'enfortir l'autoorganització, definir des de les bases un pla de lluita i lluitar per processos constituents imposats des de la mobilització social.

diumenge 20 d’octubre| edició del dia

Una mobilització que ja és històrica

Aquest dilluns es complirà la primera setmana de l’aixecament català. Les mobilitzacions contra la sentència del procés han reobert de manera aguda la principal bretxa del Règim del 78. Centenars de talls de vies de comunicació, el bloqueig dels accessos de l’aeroport, desenes de manifestacions en ciutats i pobles, vagues estudiantils i una gran vaga general el divendres, que va culminar amb una massiva manifestació a Barcelona on van confluir les cinc “Marxes per la Llibertat”. Aquesta immensa mobilització demostra que el poble català manté ferma la seva voluntat de defensa dels drets democràtics aixafats pel bloc monàrquic, la llibertat de tots els presos i preses polítiques i reprendre la lluita pel dret d’autodeterminació.

Marlaska i Buch encapçalen la repressió

La reacció de l’Estat ha estat la de redoblar la repressió del dret de manifestació i associació. Milers de policies nacionals i guàrdies civils han estat traslladats, per, juntament amb els Mossos d’Esquadra, reprimir brutalment i de forma generalitzada les manifestacions i protestes. El saldo és de més de 600 ferits, 194 detinguts i 18 persones a presó preventiva. També a Madrid, la UIP va carregar contra les dues mobilitzacions de suport a Catalunya d’aquesta setmana, detenint a 15 persones. A més, la Judicatura ha continuat la seva ofensiva obrint una recerca, a instàncies del ministeri de l’Interior, contra Tsunami Democràtic pel delicte de terrorisme.

En aquesta escalada repressiva, el Govern, amb el seu conseller d’Interior Miquel Buch, ha estat al capdavant. Tant JxCat com ERC s’han sumat a la campanya de criminalització dels milers de joves que han resistit a la repressió policial durant hores en aquestes jornades. El Govern ha sol·licitat al costat de la Fiscalia presó provisional per a 18 d’ells i han coordinat al costat de les forces de l’Estat tots els operatius repressius. Demostren així que han decidit ser un engranatge més del nou marc autoritari que imposa el bloc monàrquic i la sentència, en la qual els drets democràtics fonamentals queden aixafats a cop de porres, pilotes de goma i gasos.

Una joventut que trenca amb el vell “procesisme”

Al capdavant d’aquestes jornades han estat desenes de milers de joves. Han buidat les aules, baixat dels seus barris i han omplert els carrers. Han resistit a la violència policial com ningú s’esperava. Els antiavalots pensaven que venien a pegar àvies i avis com l’1-O i s’han trobat amb els seus néts i nétes. Una nova generació que en una part important va néixer a la vida política durant la tardor de 2017 i que ha fet una experiència amb la direcció del procés en la qual no confia. Ni en els seus mètodes, ni en el seu retorn a l’autonomisme, ni molt menys vist el rol de repressors que estan jugant ara.

Un fenomen que empalma amb el malestar d’aquells als quals la crisi social i el règim no els ofereix res més que precarietat i repressió quotidiana, i que empalma amb altres similars que estem veient en altres llocs del món com la joventut que lluita pel clima, l’equatoriana que ha estat al capdavant en la revolta contra els ajustaments neoliberals o ara la xilena en ple aixecament contra el govern dretà de Piñera.

La vaga del 18-O: la classe obrera vol ser part d’aquesta lluita democràtica

L’altre gran fet va ser la jornada de vaga del divendres 18, malgrat la negativa de CCOO i UGT a convocar-la, i lamentablement també fins i tot de la CGT. Amb un nivell d’acatament més alt que el 3 d’octubre i realitzada no com una aturada acordada amb la patronal i el Govern. El port va estar tancat tot el dia pels estibadors, es van cancel·lar més de 60 vols, el metro va funcionar a la meitat, el sector públic va quedar semi-paralitzat -especialment l’educació- i la indústria de l’interior. Així mateix, els talls de carretera van impedir que MercaBarna o la mateixa SEAT poguessin operar. Una demostració que sectors significatius de la classe treballadora volen ser part d’aquesta lluita amb els seus propis mètodes.

Unidas Podemos, CCOO i UGT pensen deixar passar aquest atac als drets democràtics?

Unidas Podemos ha optat per donar l’esquena a aquest aixecament i assumir la sentència i el nou marc repressiu que imposa. Iglesias va cridar a acatar-la i Echenique va dir que els antiavalots estaven solament fent el seu treball. Els Comuns no han arribat tan lluny, però s’han negat a prendre part de cap mobilització i Ada Colau ha estat al capdavant de la criminalització de la resistència juvenil. Se sumen a aquest nou consens reaccionari i es continuen negant a cridar a cap mobilització en solidaritat amb Catalunya. Cal exigir-los que ho facin immediatament, i tota l’esquerra de l’Estat, començant pels sectors d’IU que no comparteixen aquesta política i Anticapitalistas, haurien de denunciar-la, exigir un canvi de rumb, alhora que són part de posar dempeus un gran moviment de suport a Catalunya a les universitats, instituts, centres de treball i barris. I el mateix amb les direccions sindicals. Hem d’exigir-los que condemnin la sentència, convoquin actes de protestes en els centres de treball -com ja han fet alguns sindicats bascos- i se sumin a les mobilitzacions que es realitzin.

La necessitat de l’autoorganització per a definir el “full de ruta “de la joventut, la classe obrera i els sectors populars

Tota aquesta energia ha enxampat per sorpresa als agents del règim. Que el moviment democràtic català reprengui la lluita, amb aquests sectors juvenils al capdavant que desperten una simpatia en uns altres molt més amplis, i amb accions de masses i protagonisme obrer com la vaga general, és un obstacle per als plans de tancament reaccionari per dalt de la seva crisi orgànica. Més encara, per la creixent desconfiança en la direcció procesista que obre la possibilitat al fet que es busquin nous “fulls de ruta” més independents del Govern i els seus partits.

El sector que està a l’avantguarda de la lluita, la joventut, és en la seva majoria estudiants de secundària, FP i universitat. És clau que tota aquesta energia es transformi en organització, per a això les organitzacions estudiantils haurien de convocar assemblees en tots els centres d’estudi i treballar perquè es desenvolupin i coordinin. El SE i el SEPC tenen aquesta responsabilitat, així com l’activisme independent de les facultats, perquè el moviment estudiantil entri en escena com a tal, deliberi i decideixi les següents accions.

L’esquerra sindical té també una gran responsabilitat. La IAC i la CSC van fer possible la vaga del 18. L’absència d’assemblees i la negativa de la resta de sindicats a convocar va fer que l’adhesió a la vaga fos individual en molts centres de treball. Cal exigir en primer lloc a tota l’esquerra sindical que se sumi a aquesta Llluita i prepari una nova vaga general. La CGT aquesta vegada hauria de ser part convocant com en 2017. Alhora cal exigir a les direccions de CCOO i UGT que se sumin i no deixin passar aquest atac als drets democràtics sense precedents. I que tots ells posin dempeus també assemblees en els centres de treball per a organitzar i discutir un pla de lluita.

D’altra banda, la CUP continua separant-se del Govern i dóna suport a les mobilitzacions, proposant que s’impulsin assemblees populars contra la repressió en tot el territori. Ha fet una crida a una assemblea de càrrecs electes democràtics que vulguin lluitar per l’amnistia, les llibertats i el dret a decidir per a definir un pla de lluita. Però no seria més democràtic que aquest pla fos definit des de baix, per mitjà de l’elecció de representants d’aquestes assemblees anti-represives als barris, pobles, centres de treball i estudi? També està proposant una taula internacional per a la resolució del conflicte sobre la base d’aquests tres eixos democràtics. Una proposta que no queda definida -qui integraria aquesta taula?- i deixa la porta oberta al fet que es recreï la il·lusió que la solució pot venir de la mà de la intervenció d’organismes supranacionals -com la UE o l’ONU- o fins i tot altres governs imperialistes. Si quelcom va demostrar 2017 és que només mitjançant l’autoorganització i mobilització independent de la classe treballadora i el poble es podran conquistar aquestes reivindicacions democràtiques.

En definitiva, l’esquerra sindical, estudiantil i política, començant per la CUP, té avui una responsabilitat i oportunitat històrica. És urgent desenvolupar assemblees contra la repressió a tots els centres d’estudi, de treball i barris, que triïn representants i es coordinin a nivell local, comarcal i de tota Catalunya, i que es convoqui una gran assemblea general en la qual poder discutir democràticament els següents passos i objectius del moviment.

Conquistem l’amnistia i el dret a decidir imposant amb la mobilització un procés constituent sobre les ruïnes del Règim del 78

Impulsar l’autoorganització que descrivíem és quelcom fonamental perquè la mobilització estigui realment a les mans dels sectors populars, i no teledirigida -convocada o desconvocada- per direccions a les quals ningú ha triat i volen portar-nos a un nou atzucac com en 2017: la pressió perquè l’Estat s’assegui a negociar. Però també perquè, si el centre l’ocupa la classe treballadora i els seus mètodes, al costat de la resta de sectors populars i la joventut, es podrien establir les bases per a poder enfrontar l’ofensiva de l’Estat i fer possible l’exercici efectiu del dret a l’autodeterminació.

Conquistar l’amnistia, les llibertats democràtiques i el dret a decidir, només serà possible si imposem per la més àmplia i contundent mobilització un procés constituent veritablement lliure i sobirà. On triem a un representant cada 10.000 habitants, que cobri el sou mitjà d’una mestra i que siguin totalment revocables. Una assemblea on puguem exercir efectivament el dret a decidir, treure als presos polítics de les presons i acabar amb la repressió, però també resoldre els grans problemes socials. Puguem discutir i prendre mesures com la nacionalització dels pisos dels especuladors per a acabar amb el problema de l’habitatge i els desnonaments, la nacionalització de la banca i les grans empreses estratègiques -que a més ja van demostrar en 2017 que no dubtaran a fer-nos la guerra econòmica, la reducció de la jornada laboral fins a acabar amb la desocupació, la fi de totes les formes de precarietat i la reversió de tots els ajustaments i privatitzacions, entre altres mesures urgents.

Un procés d’aquest tipus no serà atorgat per l’Estat espanyol, ni per la gràcia d’una mediació internacional. Tampoc per una Generalitat buidada de sobirania per l’ofensiva del 155 i el lliurament de la direcció procesista. Només serà possible aconseguir la seva convocatòria i defensar les seves resolucions des dels organismes d’autoorganització que posem dempeus per a conquistar-la. I al mateix temps serviria d’un gran impuls perquè a la resta de l’Estat es reavivés la lluita contra el Règim del 78 i la mateixa lluita per processos constituents d’aquest tipus contra la Monarquia i la seva democràcia per a rics.

Un programa i una estratègia d’aquest tipus és l’oposada a la que proposen des de 2012 els partits de la burgesia i la petita burgesia del “procesisme”. Contra el seu “full de ruta” de la llei a la llei, o de la desobediència institucional que va demostrar tota la seva impotència en 2017 quan es va topar res menys que amb l’Estat, cal oposar-li una altra que faci eix en el desenvolupament de la mobilització social amb la classe treballadora al capdavant. Perquè aquest “full de ruta” sigui la que orienti aquest gran moviment, és imprescindible que l’esquerra anticapitalista que compartim aquesta perspectiva avancem en construir una organització revolucionària que lluiti per ella a les empreses, facultats i instituts.

Aquesta és l’únic “full de ruta” realista per a conquistar tant les demandes democràtiques pendents com totes les demandes socials urgents que són el rerefons del malestar juvenil, obrer i popular que explica les raons de fons de la crisi del règim.

La lluita per assemblees constituents lliures i sobiranes, imposades mitjançant de la lluita obrera i popular, no sols faran més conscients a les majories socials del seu poder social, obriran al mateix temps el camí perquè es desenvolupi una veritable democràcia de les i els treballadors i la conquesta de la república catalana socialista, com a part de la lluita per una lliure federació de repúbliques obreres amb la resta de pobles de l’Estat. Aquesta és la perspectiva per la qual lluitem des de CRT.




temes relacionats

#SentenciaProces   /    Repressió Catalunya   /    Catalunya   /    Procés constituent   /    Repressió   /    Règim del ’78   /    Autodeterminació de Catalunya   /    Catalunya

Comentaris

Comentar