Política Estado Español

VISITA LLEDONERS

Iglesias demanarà a Junqueras que ERC sostingui el govern dels seus carcellers

La visita d’Iglesias a Lledoners situa a Podemos com l'ambaixador d'un govern que manté presos polítics, 1.000 causes obertes contra activistes i es nega a reconèixer el dret d'autodeterminació.

Santiago Lupe

Barcelona | @SantiagoLupeBCN

dijous 18 d’octubre de 2018| edició del dia

La visita que aquest divendres realitzarà Pablo Iglesias a Oriol Junqueras, acompanyat del tinent d’alcalde de Barcelona Jaume Asens i la portaveu al Congrés d’En Comú Podem Lucía Martí, serà sens dubte el tema del dia. La fi de la reunió, per part d’Iglesias, és convèncer al dirigent d’ERC perquè els seus diputats votin a favor dels Pressupostos pactats amb el PSOE para 2019, el pilar de l’acord de legislatura subscrit la setmana passada entre el Govern i Podem.

La dreta ja ha posat el crit en el cel. Tant Rivera com Casado van sortir ahir en tromba a denunciar que una decisió de semblant transcendència tingui per escenari una visita penitenciària. Obliden conscientment que si això és així és gràcies a l’ofensiva repressiva de la qual són dues dels seus grans capdavanters -al costat de la Judicatura, la Corona i el mateix PSOE-. Empresonar, sense si més no haver-se celebrat judici algun, o mantenir en l’exili als principals dirigents de l’independentisme català és l’anòmal, no la reunió.

El govern del PSOE ha manifestat també la seva incomoditat. No tant amb la mediació de Podemos per aconseguir els vots d’ERC, sense els quals - més almenys l’abstenció del PDeCAT- no haurà Pressupostos i la legislatura penjarà d’un fil. Sinó, per l’excessiu protagonisme que li donaria a Iglesias i els seus en cas que finalment tirin endavant els comptes.

En les files de l’independentisme tampoc és fàcil de vendre la trobada i un possible suport al govern socialista. La negativa del PSOE a tan si més no intervenir amb la Fiscalia per a una rebaixa de les acusacions en el judici del Suprem, l’ofensiva diplomàtica del ministre Borrell contra tot besllum de simpatia amb la causa catalana i decisions com recórrer al Constitucional la resolució contra la monarquia aprovada en el Parlament, deixen en evidència que en aquest tema els socialistes no treuen els peus del plat. La seva Majestat va donar l’ordre el 3 d’octubre de “a por ellos” i el PSOE ni pot ni vol desobeir a Zarzuela.

El PEDeCAT s’ha mostrat partidari d’asseure’s a negociar, però sense retirar de moment el “ultimàtum” de Torra per a novembre: si no hi ha canvi en la situació dels presos i oferta de referèndum d’autodeterminació no hi haurà més suport parlamentari al PSOE. ERC es mostra menys exigent, però els exabruptes de Borrell el dimecres assegurant que més enllà del que diguin els independentistes acabaran recolzant els comptes sense concessions, li posen difícil a Tardà i Rufián vendre aquest suport parlamentari.

Encara així, a dia d’avui segueix tot en l’aire. Els Pressupostos podran tirar endavant o no. No és una qüestió menor, d’això dependrà en gran mesura si hi ha eleccions generals en 2019 o en 2020. Les direccions processistes volguessin poder fer-ho, com a part de la seva tornada a la normalitat. El PSOE i la seva alineació amb el búnker en aquesta qüestió l’hi posen difícil per poder vendre-ho. De fet, a les crítiques contra el Govern que vam veure en les manifestacions de l’1-O se sumen ara convocatòries que directament apunten contra els partits del Govern i la seva volta a l’autonomisme, com les concentracions dels CDR per a aquest divendres a les seus d’ERC i PDeCAT.

Davant aquesta situació Podemos apareix com el “campió de l’estabilització”. Aquells que van venir a la política a trencar cadenats i canviar-ho tot, treballen ara incansablement per a una volta a la normalitat De quina normalitat parlem?

En primer lloc la d’un nou sistema de torn, és a dir, l’alternança al govern dels dos blocs històrics del Règim del 78 – centredreta/centresquerra –, ara integrats per dos tàndem partidaris – PP-Cs d’una banda, PSOE-Podem per l’altre- en comptes de dos únics grans partits. Com tot govern de torn el fonamental ni es toca ni es discuteix.

Ha quedat clar als seus Pressupostos, com analitzava en aquesta nota la setmana passada, on tant el dèficit, el pagament del deute o el manteniment del fonamental de l’ajust i contrareformes de Zapatero i Rajoy seguiran en peu. El mateix respecte al Règim; tant el dret d’autodeterminació, l’exigència d’un referèndum entre monarquia o república o l’obertura d’un procés constituent, surten d’agenda, excepte, i gairebé ni això, per algun tuit, míting o dia de festa.

La visita d’avui a Lledoners d’Iglesias i la comitiva dels comuns, independentment de si aconsegueixen o no el seu objectiu, és una constatació més que l’anomenat “canvi” ha pres partit per convertir-se en una peça fonamental per a apuntalar el Règim del 78. Vénen a tractar de pressionar a ERC perquè consumeix la seva tornada a l’autonomisme i es plegui sense condicions a la voluntat del Rei, el Tribunal Suprem i el govern.

Com serà el diàleg que plantejaran? “Sí, ja sé Oriol... ets un pres polític, el govern del PSOE i la seva Fiscalia fa el possible perquè ho segueixis sent, que et caiguin de mínim 15 anys si no són 30, que el poble de Catalunya es convenci per mitjà de la repressió que no hi ha dret d’autodeterminació sense permís de la Corona, és a dir que no ho hi ha i punt... però heu de garantir la seva estabilitat, votar-li els Pressupostos i sostenir-ho com fem nosaltres en les Corts”.

L’acord amb el PSOE pot llegir-se, i criticar-se, atenent a la lletra del mateix. Del que inclou i sobretot el que omet i deixa encaixonat -derogació de la reforma laboral, dels pensionàs de ZP i Rajoy, de la llei Mordassa, ni una línia sobre la racista política migratòria...- .

Però hi ha una altra lectura més profunda. Amb aquest pacte i amb el seu rol d’ambaixador del mateix a les presons catalanes, Podem es converteix en el ministre sense cartera d’un govern del nou torn que pretén seguir exercint de principal defensor de la monarquia i mantenidor de la repressió contra l’independentisme català. Aquest és el significat profund de l’estampa que serà portada aquest divendres de tots els telenotícies.

El nou reformisme tancarà en 2019 el cicle electoral amb el qual va néixer, amb les europees i municipals, transformat en una nova esquerra del Règim. Aquesta adaptació és avui assenyalada i denunciada per nombrosos sectors de l’esquerra, fins i tot per formacions com a Anticapitalistes o el sector nucleat en la Fundació dels Comuns que són part de Podemos o les confluències municipals.

No obstant això, aquesta crítica no es tradueix a treure la necessària conclusió de donar passos a construir una alternativa a aquesta nova esquerra del desencantament, els acords amb el PSOE i la legitimació de les polítiques d’Estat -com en aquest cas contra Catalunya- quan les porta avanci el bloc de centre-esquerra.

Enfront d’aquest “revival” de la IU de Llamazares, és necessari avançar a construir una alternativa anticapitalista i dels treballadors, que es proposi barallar contra el Règim del 78 i no apuntalar-lo o servir-li de metge de capçalera perquè tanqui de forma reaccionària les seves crisis com la catalana o la de la Corona. Que lluiti per imposar processos constituents veritablement lliures i sobirans, no supeditats a les institucions del règim i els seus poders fàctics -com el va estar, i de quina manera, el mal-anomenat procés constituent del 77-78- i per que aquests parteixin de reconeixement del dret d’autodeterminació de totes les nacions que integren l’Estat espanyol.




temes relacionats

ERC   /    En Català   /    Presupuestos Generales   /    Unidos Podemos   /    Política Estado Español   /    Règim del ‘78   /    Presos políticos   /    Pablo Iglesias   /    Podemos   /    Catalunya

Comentaris

Comentar