Imatges: @xaviarizafoto

Primer de tot, podríeu explicar en què consisteix ser un Metge Intern Resident (MIR)? Quines són les vostres tasques en teoria i si a la pràctica en teniu unes altres.

Bàsicament, un metge o metgessa resident (MIR), és una persona que un cop finalitzada la carrera de medicina i haver superat un examen que engloba tota la carrera, ocupa una plaça, dins el sistema públic, per rebre la formació necessària per poder ser acreditat com especialista en l’àmbit que hagi escollit durant 4 o 5 anys en funció de l’especialitat.

La situació d’un MIR es especial, això és innegable. D’una banda, no deixes de ser un metge o metgessa en formació que, per tant, en certa manera hauries de tenir un tutoratge per anar aprenent el maneig i la forma d’actuar de cara a diferents situacions. Però d’altra banda, no deixes de ser un empleat dins l’hospital o Centre d’Atenció Primària (CAP), que fa la seva jornada laboral i ha de tenir les seves responsabilitats (que teòricament com més anys passen més en tens). Perquè ens entenem, que som "currants" que també ens anem formant.

A la pràctica, però, acabem sent més treballadors que persones en formació. Acabes prenent decisions més importants que les que ens hauria de tocar i no sempre amb una clara supervisió. En tot moment se’ns considera com personal no estructural pel correcte funcionament dels centres, però ens estem trobant que sí que ho som.

Quines són les vostres condicions laborals actuals?

Les condicions laborals depenen molt de l’especialitat i centre on t’estiguis formant. Sobre el paper teòricament hauríem de fer una jornada laboral de dilluns a divendres de vuit a cinc de la tarda i a banda les guàrdies de cinc a dotze de la nit amb els seus respectius descansos.

A efectes pràctics, a més d’un terç dels i les residents no se’ls respecta aquests descansos després de treballar 24h seguides o els fan sortir més tard del seus centres sense rebre cap tipus de retribució.

Quines són les reivindicacions de la vaga que esteu fent?

Les reivindicacions de la vaga es separen en tres punts: formació, descansos i retribució. El punt de la formació fa referència a que moltes vegades, per la pressió assistencial, es deixa de banda que som personal no estructural en formació, que hauríem de tenir temps per aquesta finalitat. És a dir, tenir-ho en compte per poder dedicar temps a fer docència, actualitzar-nos amb recerca recent o entendre com fer el maneig de certes situacions i deixar una part de la jornada laboral setmanal per a poder fer feina no assistencial.

El punt dels descansos fa referència al que ja es recull per llei, poder tenir un descans entre jornada laboral mínim de 12 hores, i 36 hores de descans seguit cada setmana. Actualment això no es compleix. Per exemple, quan fas guàrdia de 24h el dissabte, surts el diumenge a les 9:00 i el dilluns a primera hora a tornar a treballar... Alguns centres es respecta aquest període de descans, però són una clara minoria.

I en tema retributiu, malgrat ser personal en formació, dediquem moltes hores a realitzar tasques assistencials, no deixem de ser persones que han finalitzat una carrera de 6 anys i han superat un examen exigent per acabar on som. A efectes pràctics, per això, actualment som el grup professional amb un salari més baix dins el sistema públic de salut. Absolutament tota la resta de col·lectius cobra més que nosaltres. Al final, per poder tenir un sou digne, has de fer moltes guàrdies sacrificant la conciliació personal i la vida privada en general.

Demanem un sou més ajustat amb la nostra formació i tasca desenvolupada, a banda de cobrar les guàrdies entre setmana des de les tres de la tarda (que és quan comencem) i no des de les cinc (que es quan se’ns estan començant a pagar actualment); que es comptabilitzi el temps del canvi de guàrdia, ja que un cop finalitzada la teva jornada laboral, quan s’actualitza la informació dels pacients al personal que entra al matí s’ha d’explicar el que s’ha anat fent de proves diagnòstiques i tractament dels pacients, fent que al final estiguem una hora més a l’hospital; pagar les hores extres que moltes companyes han de realitzar dia a dia, etc.

Com ha sigut el procés per arribar a organitzar la vaga?

Aquesta reivindicació no ve de nou. Fa molts anys que les condicions dels i les residents són precàries i hem sigut considerats com a mà d’obra barata. Darrerament, però, amb la pandèmia de la Covid-19, aquests fets que ja feia anys que s’anaven coent, han acabat per esclatar, fent-nos dir prou.

Al llarg d’aquests mesos, hem fet jornades laborals de 12h, posant-nos al servei dels nostres centres responsables, fent tasques que no ens pertocaven, estan més exposats que ningú al contagi, prenent decisions molt importants, comunicant situacions molt complexes a familiars... A més, per acabar-ho d’adobar, en molts dels centres les MIR hem cobrat molt menys que les nostres nòmines habituals...

Evidentment, els diners no ho són tot, però després d’estar fent jornades de 12 hores a urgències, on no em tocava ser-hi, contagiar-me de la Covid-19, però tornant a treballar tan bon punt vaig tenir una PCR negativa, i després rebre una nòmina de 800€, doncs genera frustració.

A banda d’això, han quedat clares les mancances del sistema públic. Ara ha sortit a la llum com tots i totes les professionals s’han hagut d’anar adaptant a condicions cada cop més precàries per anar traient personal, material, espais, que abans es disposava. Però els i les professionals sempre s’han anat adaptant a les circumstàncies, fins que a l’arribar una situació límit de veritat, ha quedat clar que es flaqueja per molts punts i prou ja de que la maleïda vocació salva vides...

Normalment es veu als metges com a un col·lectiu amb bones condicions i reconeixement social, i que per tant no és gaire reivindicatiu. Creieu que entre els metges més joves això està canviant ara que afrontem la segona crisi en 10 anys?

Històricament, els metges i metgesses sempre han tingut un reconeixement social inherent. Sempre se’ls ha considerat com una figura pública i influent. Personalment, m’alegro que s’hagi perdut això. Crec que és la clara mostra que la tendència de la medicina actual s’ha de centrar amb l’autonomia del pacient a l’hora de prendre decisions sobre la seva pròpia salut, allunyant-nos del paternalisme d’anys enrere.

Tot i així, els darrers anys, amb la revolució tecnològica, els mitjans diagnòstics i les opcions terapèutiques han avançat a una velocitat increïble, sense parlar de l’accés a la informació per part de la població (normalment de fonts una mica dubtoses i sense gaire rigor). Això es tradueix a estar exposats i exposades a un nivell d’exigència més elevat, volent rebre els tractaments més nous, amb la màxima velocitat.

Amb això, si les condicions cada cop són pitjors, tens menys professionals, més pressió externa al sistema i la resposta es tradueix en empitjorar les condicions, tant usuaris com professionals estan menys conformes amb la situació. Per tant, considero que la reivindicació d’un sector social normalment acomodat i amb bones condicions, acostumat a les nissagues d’especialistes nomenats a dit, es fruit de dues coses: l’accés a la professió més obert a un sector més ampli de la població (ja no és requerit ser d’una família tan ben estant com anys enrere, ni tenir un cognom X per poder exercir). I un claríssim empitjorament de les condicions que es tradueix en un empitjorament de la qualitat de l’assistència per manca de recursos i genera frustració en global, remarcant la nostra situació en concret, trobant-nos en un moment on si no posem un punt i a part, tindrem una qualitat de vida precària els anys que venen.

- Més enllà dels motius de la vaga, com veieu el panorama del sistema de salut pública a Catalunya? Com és la interferència del sector mèdic privat en el públic?

El sistema de Salut Públic actualment per a situacions de gravetat vital és excel·lent. És a dir, parlant de patologies que requereixin d’un tractament urgent tot funciona molt ràpid i això és genial. Però, en cas de trobar-se amb una patologia més "banal", que no calgui un tractament urgent, malgrat poder generar una clara disminució de la qualitat de vida de la persona que ho està patint, les proves, derivacions a altres especialistes, són molt lentes i això, abans no era així. Quanta gent pel carrer parla de proves diagnòstiques que es van demanar fa quasi un any i encara no els hi han fet? O quanta gent està pendent de valoracions amb altres especialistes? Si disminueixes els recursos, evidentment que et trobes amb situacions així, que idealment no haurien de passar.

I ja no parlem del tema privat... No només d’això, de la subcontractació de centres per funcionar dins el sistema públic tenint una gestió privada... Personalment crec que és un tema molt seriós, ja que al final ni el propi sistema públic acaba sent realment públic... Tot i així, el tema mèdic públic contra privat, personalment crec que pot generar un debat molt llarg, així com el tema de la indústria farmacèutica i la seva immersió dins el sistema públic de salut... En podem parlar un altre dia si us ve de gust.

- Creieu que s’afronta una possible segona onada de contagis forta amb els reforços necessaris?

Personalment, no tinc gaires esperances amb que s’eviti una segona onada de contagis i, francament, crec que el fet de que tots i totes nosaltres ja ho hem viscut una vegada, farà que sabrem com encarar una mica millor les coses, però crec que això és clarament insuficient de cara a una correcta gestió de la situació. Però si en comptes d’invertir seriosament en plans de contingència reals i assumibles, posant èmfasi en la prevenció, s’inverteixen milionades en habilitar centres per a possibles situacions que venen, clarament ho veig un enfocament erroni. El problema més gran no és la quantitat de pacients a les UCI i els i les mortes (que no se’m mal interpreti, això és un problema majúscul) sinó no centrar-se en reforçar tot el període que hi ha abans, des del contacte al desenvolupament de la malaltia. En aquesta situació, ja hem vist que l’única lluita efectiva és la prevenció, però crec que ningú de nosaltres ho te del tot clar, i això em fa veure amb cert pessimisme com està evolucionant la situació.