[Des de París] La pandèmia del coronavirus està posant en crisi als governs del món sencer. La falta de preparació, la falta de tota mena de material sanitari així com la crisi estructural de l’hospital públic, després d’anys de reformes neoliberals, toquen de manera més o menys aguda al conjunt dels països de l’economia mundial capitalista. Si ja una crisi sanitària com aquesta, lligada a una depressió econòmica que per preveure la seva intensitat ens obliga a referir-nos ni més ni menys que a la crisi de 1929 (i en els pronòstics més pessimistes podria ser fins i tot pitjor) posarà a prova a tots els governs capitalistes, la particularitat a França és que la mateixa es desenvolupa ja sobre un terreny polític i social minat. L’estreta base social del govern Macron des dels seus inicis i les seves decisions el van catapultar a ulls de la població des del començament com a president dels rics.

Després va venir la successió inèdita de moviments de protesta des de la revolta històrica dels Gilets Jaunes –la crisi des de baix més important des de 1968– a la recent vaga general contra la reforma jubilatoria –la vaga en el transport públic més llarga de la història– que Macron al començament de la crisi sanitària va ser obligat a suspendre. Tots aquests elements són la prova d’un clima social en ebullició, la demostració de l’emergència d’un nou cicle de la lluita de classes obert ja en 2016 contra la reforma laboral de l’anterior govern d’Hollande i que va adquirir sota el macronismo noves altures.

Una aparença d’unitat nacional que no conté el creixement de la brega social

Al començament de la crisi del coronavirus la popularitat del cap d’Estat va tornar a pujar. Aquest salt és un clàssic en temps de crisi, com ja havia mostrat l’anterior govern després dels atemptats terroristes de 2015, per a acabar com el govern més impopular de la V República. Però aquesta progressió és molt desigual i mostra el caràcter aparent d’aquesta. Com diu l’enquestador Bernard Sananès: “És un creixement fort i sensible que es produeix principalment sobre la seva base electoral i els seus nuclis de suport, com els executius […] Aquesta progressió no significa unitat nacional” [1].

De conjunt, la comunicació governamental no inspira confiança, la transparència de la informació oficial és cada vegada més qüestionada i les opcions de salut del govern divideixen a la població. Al dia d’avui, a gairebé un mes de l’inici del confinament i amb la perspectiva que aquest es prolongui, la desconfiança cap a l’executiu sobre el maneig de la crisi aconsegueix el seu més alt nivell, el 56% dels enquestats. És que, per primera vegada en la història de França, almenys des dels principals conflictes en els quals la classe dominant va embarcar al país en el segle XX, la burgesia i el seu govern estan posant en perill la vida i la salut de milions de persones mentint deliberada i descaradament sobre la pandèmia, cridant d’una banda a la població a confinar-se utilitzant mètodes policials per a aplicar-ho, al mateix temps que empeny a una fracció significativa de la classe treballadora a anar a treballar amb un nus en l’estómac per temor al contagi i de la falta de tot material de protecció. En altres paraules, la pandèmia exacerba la desigualtat i suscita més que mai un ressentiment contra la classe dominant. Això és el que constata el diari suís Le Temps que afirma:

"Faltava un nou detonador. Una bona raó per a reconnectar, a França, l’altaveu de les còleres i els ressentiments. Heus aquí que el Covid-19 i la proliferació de les angoixes consegüents al confinament estricte posat en marxa pel govern després del 16 de març estan amb tren de jugar aquest rol. Còlera contra la falta d’equips de protecció de la infanteria de l’estat d’urgència sanitari que són els infermers, però també els recol·lectors d’escombraries, els caixers, els repartidors o els carters. Dret de retir cada vegada més reclamat per la CGT, redoblat per un anomenat a la vaga. Processos polítics en tots els nivells contra el cap d’Estat i el govern, acusats d’haver perdut els mesos de gener i febrer focalitzant-se en la reforma de les jubilacions –ara suspesa– més que en els preparatius sanitaris indispensables enfront de l’epidèmia. Desarrelament dels electors i dels candidats locals triats, atrapats per l’organització més que qüestionable, el 15 de març, d’una primera volta d’unes eleccions municipals de les quals el segon torn anunciat per a la fi de juny semblaria bastant irrealitzable. Ofensiva antinomenklatura metgessa pel infectólogo marsellès dissident Didier Raoult…"

La por a la revenja dels proletaris

La combinació d’una crisi sanitària inèdita més una depressió econòmica descomunal en el marc d’una forta batalla geopolítica entre grans potències –i entre aquestes contra els països de la perifèria capitalista ja visible pels escassos recursos sanitaris– pot donar lloc a una explosió social a nivell mundial. A França tots els sensors estan ja en alerta. És que en el mitjà de la brega a les decisions dels de dalt i el temor a ser contaminats, els treballadors essencials –com se’n diu– comencen a sentir el seu poder i no serà fàcil que aquest sigui oblidat, més encara, és probable que hi hagi una passada de factures una vegada passat el pitjor de la crisi sanitària. És aquest canvi en la relació de forces que s’està cuinant el que va portar al govern portuguès a no dubtar a prohibir les vagues. A França les mostres de preocupació governamentals estan de gom a gom. Segons compte el diari Le Monde

"En el cim de l’Estat i els alts comandaments, alguns han fet la mateixa constatació i temen que la crisi sanitària desemboqui en una crisi social, evocant una “giletjaunización” de la crisi. “El malestar actual pot fer ressorgir un fenomen de lluita de classes”, estima el diputat de la República en marxa (LRM) de Deux-*Sèvres Guillaume Chiche. Avui, les funcions vitals del país són assegurades exclusivament pels empleats i els obrers. Són les categories més precàries que ocupen els oficis més essencials per a la bona marxa del país i que són d’altra banda les més exposades al risc sanitari de contaminació. Això hauria d’accentuar de manera legítima les seves reivindicacions."

En laY agrega el mateix diari:

"Una situació jutjada perillosa per alguns macronistas. “No cal deixar que s’instal·li la idea que hi hauria dues Francias, la dels treballadors sobre el terreny i la del teletreball, la que està confinada en els HLM i la de les residències secundàries; la dels PMS i la dels grans grups”, prevé el delegat general de LRM, Stanislas Guerini. Abans d’advertir: “El risc que les fractures s’exacerbin entre aquestes dues Francias és real” [3]."

En altres paraules, la crisi sanitària actual està no sols reforçant la posició social dels sectors més explotats de la classe sinó que al mateix temps està generant un sentiment encara difús de classe en oposició a la França del CAC 40, recolzada en una base estreta de les classes mitjanes superiors. Igual constatació fan els enquestadors. Així, Jérôme Fourquet, director de IFOP planteja que

"En l’opinió, un constata una queixa molt forta contra la falta de barbijos i de tests, amb la idea que els primers que la sofriran són els assalariats, que continuen treballant en el terreny. Això reactiva un ressentiment de la França de baix contra els tecnòcrates, acusats de no haver preparat prou el país per a afrontar una crisi com aquesta. Ens trobem amb la síndrome del moviment dels “Gilets Jaunes”, amb la idea que la classe política hauria fallat col·lectivament [4]."

Las trampas de los falsos amigos del pueblo

És clar que noves revoltes XXL es preparen. Elles poden esclatar enfront de la penúria alimentosa o l’alça dels preus dels productes de primera necessitat o molt probablement perquè el brutal mal econòmic arrisca colpejar particularment en les files de les "primeres trinxeres" de la crisi sanitària, que generalment són les primeres a ser sacrificades en una crisi. Això últim pot desencadenar una onada de fúria en els sectors més precarizados i explotats de la classe treballadora que durant el confinament tenen un cert reconeixement simbòlic del seu rol social i fins i tot en alguns casos certes primes. A la imatge de la "prima excepcional del poder adquisitiu", també coneguda com la "prima de Macron", creada al desembre de 2018 per a fer front a la revolta dels Gilets Jaunes i evitar la seva extensió als treballadors de les grans empreses, que figura novament en el Llei de Finances 2020 i va ser portada, durant la crisi actual, a 1200 euros. Per descomptat, en el si de la patronal ningú parla d’augmentar els salaris, més fins i tot tenint en compte el fet que en diverses empreses on es manté l’activitat es van produir vagues per a exigir el pagament de la "prima de Macron", com entre els treballadors de Gestamp (subcontractista automotriu) en Theil-sud-*Huisne, a Orne, en Marie Surgelés, en Maribeau, en Vienne, en Comdata (call center) de Chalon-sud-*Saône, en Agis (agroalimentari), en Herbignac, en Loire Atlantique, o en els recol·lectors d’escombraries en Grand-Poitiers. Un senyal que la radicalitat està lluny d’haver-se suspès malgrat el clima actual.

En aquest marc d’una desconfiança agusada respecte del personal polític i les elits dominants, el mòbil econòmic pot donar lloc a un còctel explosiu: una situació prerrevolucionaria o revolucionària, com la que va viure Rússia, amb totes les diferències del cas, com a producte dels sofriments inaudits de la Primera Guerra Mundial. Enfront de les apressants demandes de pau, pa i terra van ser els bolxevics els millor preparats i decidits que els altres partits i fraccions de classe per a respondre a la catàstrofe que amenaçava al proletariat.

Els elements apuntats assenyalen una certa maduració embrionària de la consciència de classe, però per a afirmar-se, per a cristal·litzar-se en consciència per a si, ha d’avançar en un programa proletari clar. La crisi actual planteja l’oportunitat de superar els angles morts de la perspectiva dels Gilets Jaunes tant respecte a la seva actitud enfront de la gran patronal que va sortir bastant indemne de la revolta com les seves ambigüitats respecte a l’Estat-nació. A condició de desemmascarar a aquells falsos amics del poble que utilitzaran aquest sentiment per a enfortir un projecte populista de dreta en el pitjor dels casos o d’esquerra en el millor i fins i tot noves variants d’esquerra burgesa, és a dir, diferents variants de conciliació de classes en el marc del capitalisme francès en decadència.

Això últim és el projecte de Yannick Jadot de Europe Écologie-Els Verts, qui prefereix clar a Mélenchon i Ruffin de la França Insubmisa, que vol incorporar als Verds. Diguem en passar contra les mistificacions que els uns i els altres fan d’aquests moments, que les concessions que tant en 1936 com en 1945 van arrencar els treballadors van ser per la seva acció directa i el temor de la burgesia a la revolució, sigui la vaga amb ocupació de fàbriques en 1936 o la seva resistència armada al final de la Segona Guerra. Tornant a Jadot, aquest ecolo-*macronista, cap de llista en les eleccions europees, que assumeix la seva estratègia de discutir tant amb l’esquerra com amb la dreta planteja que:

"Hem de convèncer-nos que amb les forces vives del nostre país podem reparar la societat, respectar i protegir a les dones, els homes i la naturalesa i promoure una economia resilient, innovadora, puixant i justa. Que som capaços d’unir als francesos i de mobilitzar-los entorn d’una nova esperança, d’un projecte solidari que ens projecti més serenament cap al futur"

Per a finalitzar, diu que EELV lluita, primer de tot, per “contrarestar les estratègies de replegament” proposades per “els nacionalistes” de Marine Le Pen. “Enfront de l’opció perillosa i populista, enfront d’un model liberal que s’ha perdut en les sorres de la mundialització, la via ecologista és l’única legítima” [5].

Enfront de perspectiva d’una depressió capitalista només comparable a la Gran Depressió, aquesta variant de reciclatge a la dreta de la vella esquerra institucional en crisi després de la desfeta del PS planteja que és possible “produir i consumir de manera diferent” en el quadre de l’actual sistema econòmic sense la menor convulsió, és a dir sense lluita de classes. Aquest discurs, que tenia un espai entre el mélenchonismo i davant el gir a la dreta de Macron en les grans ciutats, es dirigeix avui als sectors de classe mitjana deprimits que volien una ciutat verda i bio però amb tots els avantatges de la globalització (viatges, turisme, etc.). És a dir, el món de la mundialització capitalista que ve d’esfondrar-se amb el COVID19.

Enfront d’aquest reformisme burgès, el discurs de Mélenchon sona més radical. Ell crida a una revolució. Però no una revolució proletària i socialista per a acabar amb el sistema capitalista i el domini del gran capital sobre l’economia francesa. No, Mélenchon ens diu que: “No combatem contra altres enemics més que els errors, els abusos d’una manera de viure. Ha arribat el moment de canviar radicalment. Tal és la Revolució que ha de complir la civilització humana de la nostra època”.

La seva altra gran consigna és la planificació, però no la planificació d’una economia socialista enfront de l’anarquia inherent a la competència capitalista exacerbada en temps de crisi, sinó la planificació dins de l’Estat burgès, és a dir, reemplaçar el lliurecanvisme i oberturisme de l’Estat neoliberal per una volta al dirigisme gaullista, tan estimat per l’antic Partit Comunista Francès de Marchais. Tot darrere d’una estratègia que busca recuperar les seves oportunitats com a “presidenciable” després dels errors que li han criticat fins i tot en el seu propi camp en el passat i que expliquen, segons ells, la desfeta electoral de la FI en les eleccions europees de 2019. Com ell mateix ho explica en una entrevista en “La Croix”: “Hem sortit de les lògiques de la pura conflictualidad, que és el nostre mètode habitual per a crear consciència en els ciutadans, per passar a una estratègia de causa comuna”. En fi, quan més les forces del proletariat han de preparar-se front la brutalitat de la crisi capitalista, Mélenchon, igual que Sanders als Estats Units, que tira la tovallola al mig de l’huracà, ens crida a relaxar els músculs, no a endurir-los per un combat de classe.

Enfront d’aquestes falses sortides diem que no hi ha cap solució enfront de la catàstrofe que ens amenaça sense tocar els interessos del CAC 40, és a dir, els grans rics i grans grups econòmics que governen França, la riquesa dels quals equival a 30% del PBI, aquelles 500 grans fortunes que es van multiplicar per tres en els últims deu anys aconseguint un rècord de 650 mil milions d’euros. Aquí hi ha diners de sobres per a reconstruir l’hospital públic, per fer un pla d’habitatges que acabi amb els allotjaments insalubres de les banlieues, on el confinament és particularment dur pels seus habitants, i que millori el nivell de vida, de salut i d’esplai de tots aquells que tenen finals de mes difícils, com reclamaven els Gilets Jaunes, en el marc d’una economia planificada que sigui respectuosa de l’home i de la naturalesa. Alhora és necessari que pugui donar possibilitats de desenvolupament a milers de petits productors, artesans i comerciants que avui dia temen caure en la desgràcia pel pes del deute capitalista i la pressió dels grans grups de la Gran Distribució o de les grans empreses industrials com Airbus o Peugeot que tot el temps posen pressió sobre els seus marges tirant a la fallida i a la pauperització a milers d’ells; especialment als nostres agricultors que abans de la crisi actual se suïcidaven sovint enfront de la falta de perspectives i reconeixement del seu métier. No és possible cap canvi radical sense que tots els gegants del CAC 40, entre altres, siguin expropiats, nacionalitzats i llocs sota el control democràtic dels treballadors. Aquesta serà la condició sine qua non de la planificació socialista de l’economia.

Enfront de la crisi de la mundialització capitalista i els impasses del patriotisme econòmic, reprenguem més que mai l’internacionalisme proletari

El dirigisme econòmic que ens proposa Mélenchon enfront dels desbordaments incontrolables de la mundialització neoliberal va de la mà d’una volta al vell patriotisme econòmic. En un recent twit arriba a lloar a l’ex membre del PS, Arnaud Montebourg, qui preconitza la desmundializació. Diu Mélenchon: “Apassionant entrevista de Arnaud Montebourg. Noto les convergència de les preocupacions, a vegades fins i tot en l’última paraula. Bravo!”

En aquesta entrevista, l’antic ministre d’industrialització d’Hollande, responsable del tancament dels alts forns de Florange, és dur amb l’actual mandatari i es pregunta si Macron és el millor situat per parlar de patriotisme econòmic, al mateix temps que crida l’Estat a encarar una “reconstrucció ecològica”: “La menor quantitat d’importacions possibles, una economia més bolcada cap al mercat intern continental amb bons salaris i millors preus per pagar als que produeixen aquí” [6]

Aquests falsos amics del poble enfront de la crisi de la mundialització capitalista sols ens planten una tornada als estrets límits del sobiranisme, és a dir una tornada al caduc Estat-nació, quan la pandèmia en curs i la crisi capitalista posen més que mai sobre el tapet la necessitat de la coordinació i la solidaritat internacional. No obstant això, aquesta necessitat bàsica es xoca més que mai a l’obstinació de cada Estat i burgesia de les grans potències imperialistes i capitalistes els qui prioritzen el salvi’s qui pugui i sobretot calcigar als més febles. Això es demostra en la despietada guerra comercial pels inputs contra els països d’Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia, on les potències imperialistes com França es garanteixen els test, màscares, etc., mostra patètica de pirateria moderna.

Aquests falsos esquerrans només busquen un reciclatge de la producció nacional, cobrint-se per esquerra amb una falsa planificació a la qual associen als sindicats, buscant competir en gairebé el mateix terreny amb el soberanisme reaccionari de Marine Le Pen. Més estructuralment, aquest patriotisme econòmic segueix com l’ombra al cos el gir o adequació de fraccions centrals de la patronal a la crisi de la mundialització capitalista. Una mostra eloqüent del que diem és el plantejament de Philippe Varin, ex CEO de Peugeot (aquell que va tancar Aulnay, una de les seves principals fàbriques a la regió parisenca!!) i avui dia president de France Industrie, qui planteja que: ”La qüestió fonamental és la relocalització d’activitats a França. En aquesta crisi, hi ha una veritable oportunitat”. Citant les “tendències pesades”:

"Un inevitable impost al carboni encarirà els transports, la importància de les matèries primes o els béns intermediaris per a la nostra sobirania, la digitalització permet fabricar en sèries més petites, una millor resposta a la demanda de clients pròxims [7]."

Quan la crisi actual ha mostrat la impotència brutal de les autoritats i de cada Estat nacional enfront de la propagació de la crisi sanitària, quan la crisi del coronavirus ha fet sorgir una consciència universal on la vida i la mort de milions depèn de les nostres decisions col·lectives, delegar-les en un Estat i una classe que només pot defensar els seus mesquins interessos de classe i nacionals únicament pot portar-nos a un nou punt mort.

Què dir dels que una vegada més avui continuen esperant que l’Europa del Capital sigui solidària, com és el cas dels intel·lectuals, artistes, economistes i polítics d’Alemanya i França encapçalats per Daniel Cohn-Bendit, Joschka Fischer o Jürgen Habermas, entre altres, que demanen a la Comissió Europea la creació d’un ‘Fons Corona’ per a assumir l’endeutament provocat per la pandèmia de manera conjunta. Com diuen en la seva crida:

"Per a què pot servir la UE si en temps del coronavirus no mostra que els europeus es donen suport mútuament i lluiten per un futur comú? No es tracta tan sols d’un deure per solidaritat, sinó que també respon al nostre propi interès. En aquesta crisi estem tots els europeus en el mateix vaixell. Si el Nord no ajuda al Sud, llavors no sols es perdrà a si mateix, sinó també a Europa."

Front la crisi del COVID19 i la impotència de la burgesia mundial per a conjurar-la, ressonen fortament les paraules de Marx en el Manifest del Partit Comunista, quan distingeix la revolució proletària de totes les revolucions anteriors:

"Totes les classes que li van precedir i van conquistar el poder van procurar consolidar les posicions adquirides sotmetent a la societat sencera al seu règim d’adquisició. Els proletaris només poden conquistar per a si les forces socials de la producció abolint el règim adquisitiu al fet que es troben subjectes, i amb ell tot el règim d’apropiació de la societat. Els proletaris no tenen res propi d’assegurar, sinó destruir tots els asseguraments i seguretats privades dels altres. [...] Fins ara, tots els moviments socials havien estat moviments deslligats per una minoria o en interès d’una minoria. El moviment proletari és el moviment autònom d’una immensa majoria en interès d’una majoria immensa. El proletariat, la capa més baixa i oprimida de la societat actual, no pot aixecar-se, incorporar-se, sense fer saltar, fer miques des dels fonaments, fins a la rematada, tot aquest edifici que forma la societat oficial."

Enfront de la consciència universal que tant la crisi ecològica com la pandèmia del coronavirus actualitzen, només una classe com el proletariat, basant-se en la seva solidaritat internacional, és a dir en l’internacionalisme proletari, pot estar a l’altura dels desafiaments del moment. Qualsevol altra sortida, més tard o més d’hora, ens porta a la barbàrie.

NOTES AL PEU

[1] Les Echos, 2/4/2020.

[2] “Le Covid-19, un coronavirus français en ‘gilet jaune’”, Le Temps, 1/4/2020.

[3] “La majorité face au risque d’un front social causé par le coronavirus”, Le Monde 31/3/2020.

[4] “Coronavirus : entre volte-face du gouvernement sur les masques et prolifération des ‘fake news’, la parole politique mise à mal”, Le Monde, 6/4/2020.

[5] “Yannick Jadot: ‘Avec cette crise, nous, les écologistes, avons une responsabilité accrue’”, Le Parisien, 30/3/2020.

[6] Libération, 7/4/2020.

[7] “Il faudra un superplan de relance industrielle”, Le Monde, 25/3/2020.

.