Entrant en el dia onze de la vaga, la determinació dels vaguistes és exemplar. En el seu actiu tenen un gran mèrit històric de rehabilitar, en les condicions de fragmentació de la classe obrera del segle XXI i després d’anys d’ofensiva neoliberal, el mètode de la vaga. I encara que amb més dificultats, i acompanyant a això anterior, diferents tipus de piquets de vaga, alguns més durs, uns altres de convenciment, en molts casos amb ajuda externa, com la d’estudiants i professors.

Per part seva, el suport de la població, malgrat les enormes dificultats de desplaçament, és també sorprenent. I és que la gran majoria de la gent comparteix el mateix rebuig o preocupació que els vaguistes sobre la regressió jubilatoria, i alhora estan cansats de Macron i la seva insuportable arrogància de classe. La revolta dels Gilets Jaunes [Armilles Grogues] havia mostrat també el mateix fenomen desmentint als periodistes del règim que, com opinòlegs en els panells dels programes de televisió, afirmaven amb seguretat que l’augment de la violència del moviment aniria disminuir el suport i la simpatia. Dissabte a dissabte es van anar trencant el cap contra la paret, com ara enfront de les grans molèsties ocasionades per la vaga i la seva nova campanya sobre la necessitat d’una treva per Nadal, fent-se eco de les pressions del govern. Aquest últim ha rebut l’ajuda del seu principal oponent d’extrema dreta, Marine Le Pen, que fins ara secundava de paraula la vaga, a diferència d’altres conflictes del moviment obrer on s’oposava frontalment amb l’objectiu d’aprofitar la seva capitalització a riu regirat. Però el fals suport de Le Pen per a Nadal ja era massa [1].

El punt més feble dels sectors en vaga, de moment, és l’autoorganització. Encara que hi ha diferents assemblees interprofessionals per ciutats que generalment realitzen activitats de suport a la vaga, així com també assemblees dels vaguistes en els llocs de treball, els intents de coordinació són encaa febles. Hi ha de fet una insubordinació de la base que fa a la seva força, especialment en la RATP [empresa de transport urbà de París], que és l’avantguarda indiscutida de la vaga per la seva combativitat, que té confiança en les seves forces i en la potència de la vaga però, excepte excepcions, això no els empeny a fer un salt en l’organització fins i tot d’assemblees sobiranes en molts llocs, i menys a fer passos en l’organització.

Les direccions sindicals: entre negociar a esquena dels treballadors i posar obstacles a la concreció de la vaga general

Per la seva part les direccions sindicals que, de moment, mantenen el control del moviment, estan molt per darrere de la radicalitat i determinació que manifesten els vaguistes. La provocació governamental del passat dimecres li ha costat a Macron perdre el suport de la CFDT, la central obertament col·laboracionista que sostenia obertament la jubilació per punts. Aquesta provocació va consistir en l’augment de l’edat mínima a 64 anys per a cobrar una jubilació plena, que s’aplicarà progressivament a tots els treballadors des de 2022 i que implica de fet un allargament dels anys de treball necessaris per a jubilar-se. Ja difícil enfront del moviment de protesta en curs, des del dimecres la situació de la seva direcció és molt complicada, quelcom que explica la crida de Laurent Berger, el seu secretari general, a marxar dimarts que ve al costat dels que s’oposen al conjunt de la reforma. Com resumeix Raymond Soubie, president del grup assessor en estratègia social Alixio i exconseller social durant la presidència de Sarkozy: “La CFDT no vol aparèixer com a aliada del govern”. Per a Soubie, la posició de la central "no és fàcil de mantenir, en particular perquè, en 2015, havia signat un acord que establia un mecanisme comparable al de l’edat d’equilibri en el règim de pensions complementàries del règim privat Agirc-Arrco”. El Sr. Berger camina sobre una cresta molt estreta, i a més està exposat –com altres dirigents sindicals– a la pressió de part de la seva base.

Però darrere de bambolines, aquest cap de setmana els intercanvis telefònics i els arbitratges entre Bercy [el Ministeri d’Economia i Finances], Matignon [la residència del Primer Ministre] i l’Elisi [la presidència] d’una banda, i els líders de les confederacions reformistes per un altre, s’han multiplicat. L’Executiu busca febrilment vies per a tenir l’oportunitat de desbloquejar la situació, almenys parcialment. A l’SNCF [empresa nacional de ferrocarrils] i la RATP, Matignon va convidar als gerents de les empreses a explorar el camí de mesures per a les diferents categories de treballadors que “suavitzessin” una mica més la transició al nou règim jubilatori. Finalment, el govern sempre té l’esperança de “desenganxar” als mestres de les files de l’oposició a la reforma –a les quals proporcionen grans batallons– tractant de limitar la vaga solament als empleats del transport.

Per part seva, les direccions que es diuen combatives, en “La perspectiva concreta de la vaga general a França i els seus adversaris”, continuen en la seva línia de canalitzar la brega. En comptes de declarar i establir un pla efectiu per a concretar la vaga general, aquestes s’acontenten amb les crides a realitzar “moments forts” com la pròxima jornada nacional de vaga i mobilització del 17 de desembre. No obstant això, sense negar-nos a aprofitar aquestes jornades d’acció, allò que veritablement necessitem és un pla per a guanyar.

El missatge del primer ministre Édouard Philippe va ser totalment clar: el govern està decidit a no cedir res essencial. Amb una política demagògica cap als sectors més precaritzats de la classe, alhora que una sèrie de falses concessions per a confondre als opositors a la reforma, cerca desmoralitzar als vaguistes darrere d’una mostra de fermesa que busca convèncer-los que els seus esforços i sacrificis són en va. És cert que amb aquesta actitud de tossuderia oculta la seva preocupació i feblesa enfront del creixent aïllament en la població, on el missatge d’Édouard Philippe no va passar, i que la seva aparença de valentia pot ser el preludi a cedir, com vam veure amb Juppé en 1995.

Però des d’aquesta època la burgesia francesa va treure lliçons d’aquest retrocés parcial en la lluita de classes, alhora que es va radicalitzar en la seva determinació contra-revolucionària després de la crisi de 2008, malgrat les seves febleses estructurals i hegemòniques tant en les seves bases de suport social com en l’efectivitat del seu discurs neoliberal. La seva credibilitat política està en joc, especialment enfront de l’electorat més reaccionari que Macron prefereix conservar per a les presidencials de 2022. Com diu Cécile Cornudet en "Quan Macron juga la seva mà dreta fins al límit":

Emmanuel Macron, afeblit per la crisi dels Armilles Grogues, no vol córrer el risc de perdre la seva última base, la dels votants de dreta. Si renúncia a la seva ambició, ho deixaran. Si danya el que queda de la seva imatge positiva, pot renéixer una alternativa entre ell i Le Pen. Aquesta aposta és molt arriscada socialment. N’hi ha prou amb veure les reaccions dels sindicats el dimecres: està a punt de tenir lloc al carrer una llarga lluita. Pot sacsejar a la majoria parlamentària, que durant molt de temps va creure que el segon acte rimaria amb la "pota esquerra" del macronisme [2]. Però el macronisme ha seguit precisament el camí de la reforma de les pensions.

Alhora, mostrant la seva satisfacció enfront dels arbitratges governamentals, la patronal de la MEDEF posa de manifest com aquesta reforma és central per a la gran burgesia francesa: a més de la reducció pressupostària que ha de fer-se a costa dels treballadors, cerca desenvolupar a mig termini el sucós mercat de la jubilació per capitalització. Vist tot el que està en joc per al govern i la patronal, aquest no cedirà si la perspectiva de la generalització de la vaga a altres sectors no es concreta, és a dir, sense que la vaga es transformi en una veritable vaga general política, en una VAGA GENERAL que obri una crisi de règim, és a dir, una crisi revolucionària.

Per un plec de reclams del moviment obrer per a estendre la vaga

L’Executiu és ben conscient de la potencialitat revolucionària –encara que no ho digui amb aquestes paraules– de la lluita de les jubilacions. Així com explica l’editorialista de Echos abans citada, el govern està en estat d’alerta:

El problema de la reforma de les pensions no hauria de provocar una crisi del sector públic, perquè ja que l’impost a les emissions de carboni en el seu moment va calar foc als Armilles Grogues en el que podria dir-se una crisi del sector privat", va dir una altra font pròxima. En els tres sectors identificats, la qüestió no és tant la jubilació com les condicions de treball, que s’han deteriorat considerablement en els últims anys. Encara que ràpidament va deixar de costat les seves ambicions d’una reforma de gran abast del sector públic, l’equip de Macron sap que, a mig termini, li va portar massa temps adonar-se de la magnitud del malestar. Com no havia vist la pèrdua de poder adquisitiu i el sentiment d’abandó de les classes mitjanes en les rotondes.

Però mentre el govern fa tot el que està al seu abast per a “descoagular” les diferents còleres, les direccions sindicals miren una vegada més per a un altre costat. Limitar-se a plantejar la suspensió de la reforma i proposar la discussió d’una altra nova, com planteja la direcció de la CGT, no pot ser un programa que entusiasmi al conjunt dels sectors del moviment obrer. Els treballadors més precaritzats no es llançaran a vagues prolongades que impliquen enormes sacrificis i riscos importants si no veuen la perspectiva de guanyar. Per la seva part els treballadors més joves dubten a mobilitzar-se per un problema que alguns veuen llunyà, sobretot quan la seva realitat quotidiana està plena de condicions de super-explotació, que és el que amaga el treball precari.

La realitat és que en un context d’ofensiva capitalista i regressió social generalitzada, com és la realitat del capitalisme contemporani, agreujat després de 2008, la lluita contra tal o tal altra reforma és insuficient per a millorar la seva realitat, que ja és dura. Només un programa que, partint d’allò defensiu, obri la perspectiva de passar a l’ofensiva podria guanyar la simpatia de les capes més àmplies de la classe obrera. Un programa que inclogui la demanda d’augment de salaris i del poder adquisitiu que va aixecar el moviment dels Armilles Grogues. Un programa de desenvolupament dels serveis públics i d’un pla d’obres públiques per a les zones periurbanes augmentant la quantitat i la qualitat dels serveis, alhora que la construcció massiva d’habitatges socials a les banlieues que pugui treure de la situació de “gueto social” a la que estan condemnades. Al mateix temps, per a crear ocupacions per a milers de treballadors desocupats, als qui la reforma de l’assegurança de desocupació 2019 (reforma Macron), a la que les direccions sindicals van deixar passar sense lluita, va imposar majors condicions per a merèixer l’assegurança de desocupació. Una altra part del programa ha de ser la creació massiva d’ocupació pública, l’augment dels salaris congelats durant anys i ek final de tots els contractats, així com la derogació de les lleis laborals d’Hollande i Macron que han precaritzat l’ocupació i augmentat la seva duresa en la gran majoria de les fàbriques o serveis del sector privat, ja siguin grans, mitjanes o petites empreses. Per descomptat, aquest programa també hauria de requerir l’anul·lació de la reforma actual, l’augment de les pensions, les jubilacions i de la “ancianitat mínima”, que no haurien de ser inferiors a 1.800 euros, així com el retorn a les anualitats de 37,5 cotitzats i el dret a jubilar-se als 60 anys, tant en el sector públic com en el privat.

L’anivellament de les conquestes socials cap amunt ha de ser la demanda de tot el moviment obrer, quelcom oposat pel vèrtex a la lògica de precarització, baixa del nivell de vida dels actius i els passius, així com la deterioració de les condicions de treball, és a dir, d’un avanç de la super-explotació que busca l’ofensiva neoliberal, que vol tornar el més possible a les condicions de treball del segle XIX obligada per la desenfrenada competència internacional. Només un programa d’aquest tipus podria fer efectiva la demanda de “Macron dimissió”, que des dels últims dies es comença a reprendre de poc, malgrat el control de les direccions sindicals i les seves marxes folklòriques i poc combatives.

En la dècada de 1930, quan els efectes de la Gran Depressió es van fer sentir a França i abans de l’onada de vagues que va conduir a les ocupacions de fàbriques i al començament d’un procés revolucionari, León Trotsky va criticar la lògica sindicalista i corporativista dels dirigents del llavors Partit Comunista Francès (PCF), una lògica molt similar a la de les direccions sindicals contestatàries d’avui dia. En assenyalar els límits d’aquesta orientació, Trotsky emfatitzava com

L’enunciat de les reivindicacions immediates està feta en forma molt general: defensa dels salaris, millorament dels serveis socials, convenis col·lectius, “contra la carestia”, etc. No es diu una paraula sobre el caràcter que pot i ha de prendre la lluita per aquestes reivindicacions en les condicions de la crisi social actual. No obstant això, tot obrer comprèn que, amb dos milions de desocupats i semiocupats, la lluita sindical pels convenis col·lectius és una utopia. En les condicions actuals, per a obligar els capitalistes a fer concessions serioses és necessari interompre la seva voluntat; i no es pot arribar a això més que mitjançant una ofensiva revolucionària. Però una ofensiva revolucionària que oposa una classe contra una altra no pot desenvolupar-se cínicament sota consignes econòmiques parcials. Així és cau en un cercle viciós. Aquí està la principal causa de l’estancament del front únic. La tesi marxista general que les reformes no són més que els subproductes de la lluita revolucionària en l’època de la declinació capitalista té la importància més candent i immediata. Els capitalistes no poden cedir quelcom als obrers més que quan estan amenaçats pel perill de perdre-ho tot. Però fins i tot les majors “concessions” de les quals és capaç el capitalisme contemporani (acorralat ell mateix en un atzucac) continuaran sent absolutament insignificants en comparació amb la misèria de les masses i la profunditat de la crisi social. Heus aquí per què la més immediata de totes les reivindicacions ha de ser la consigna de l’expropiació dels capitalistes i la nacionalització (socialització) dels mitjans de producció. Que aquesta reivindicació és irrealitzable sota la dominació de la burgesia? Evidentment. Per això és necessari conquistar el poder” (

“Una vegada més on va França?”

a França i a Europa. Un Estat basat en la més àmplia democràcia de la classe treballadora i el poble treballador, com un mitjà per al nostre objectiu estratègic, que és acabar amb les classes socials i l’Estat, és a dir, avançar a una societat comunista.

[1] Reafirmant la seva oposició a la reforma del govern, ella va sostenir que “ha d’haver-hi una treva per a Nadal. El Nadal és una època important per als nostres compatriotes. És un moment familiar. Molts es troben en situacions difícils, i molts ja han preparat el seu viatge, han comprat bitllets de tren que sovint són cars”.

[2] Es refereix a la segona part de la presidència de Macron després de la revolta dels Armilles Grogues. Amb pota esquerra fa al·lusió als components més socialdemòcrates d’aquest partit que es defineix a si mateix com “ni de dreta, ni d’esquerra”, encara que en les crisis com l’actual això torna a aparèixer.

[3] Aquest “nou ordre”, que era com es deia l’òrgan de premsa dels comunistes revolucionaris a Itàlia en el bienni roig (onada d’ocupacions fàbriques que va trastocar el nord d’Itàlia en 1919/20) estava, per al seu principal dirigent Antonio Gramsci, d’alguna forma prefigurat en els consells obrers com a embrió del futur Estat proletari. Diu Gramsci: “L’Estat socialista existeix ja potencialment en les institucions de la vida social característiques de la classe obrera explotada. Relacionar aquestes institucions entre elles, coordinar-les i subordinar-los en una jerarquia de competències i de poders, concentrar-les intensament, fins i tot respectant les necessàries autonomies i articulacions, significa crear ja des d’ara una veritable i pròpia democràcia obrera en contraposició eficient i activa amb l’Estat burgès, preparada ja des d’ara per a substituir a l’Estat burgès en totes les seves funcions essencials de gestió i de domini del patrimoni nacional”.