La crisi sanitària provocada per la pandèmia de Covid-19 es superposa amb, i accelera, una crisi capitalista de llarga data. Com assenyala Matías Maiello en “Pandèmia i capitalisme, la lluita en dos fronts de la classe treballadora”, “la pandèmia de coronavirus ha trencat el precari equilibri que venia arrossegant el capitalisme a nivell mundial travessat per tendències recessives, orfe de nous motors d’acumulació, amb creixents tensions geopolítiques, i signat per un ampli cicle de revoltes”. Probablement com mai abans, es va posar de manifest que aquesta crisi capitalista “no és només econòmica, sinó també ecològica, política i soci-reproductiva”.
Si ens centrem en aquest últim aspecte de la crisi, podem dir que el coronavirus va deixar al descobert, davant la vista de milions, de quina manera brutal i descarnada el sistema capitalista subordina la reproducció social a la incessant i massiva producció de mercaderies, perquè uns pocs vegin acrescuts, cada vegada més, els seus beneficis obtinguts amb l’explotació del treball de milions les vides dels quals són, cada vegada, més precàries. La lentitud amb la qual es va dictar el cessament de l’activitat no essencial en molts països, la rapidesa amb què es va aixecar aquesta mesura contra els advertiments dels epidemiòlegs i els milionaris rescats financers dels Estats a les empreses mentre són incapaces de resoldre si més no la provisió de màscares al personal sanitari, són mostres flagrants que el capitalisme se sosté en els guanys que genera l’explotació del treball assalariat, encara que això es contraposi a cura de la vida.
Feminització i desguarnecimiento de “la primera línia”.
El desfinançament i buidament provocat per dècades de polítiques privatitzadores i plans d’austeritat han perforat els sistemes sanitaris, fins i tot en països com Espanya que es vantava de comptar amb un dels millors del món. Per això, encara que l’actual crisi revela l’òbvia importància del sistema sanitari per a la reproducció social, també demostra que les àrees que no generen beneficis per als capitalistes, com la prevenció o atenció primària, són desfinanciadas; mentre les que rendeixen econòmicament, es privatitzen.
D’un costat i un altre, les dones s’emporten la pitjor part. Per exemple, pel que fa a la Salut, la privatització dels sectors més rendibles recàrrega a les dones amb treball de reproducció no assalariat, en les llars, davant la impossibilitat d’accedir a aquests serveis hospitalaris d’alt cost. I, d’altra banda, les dones són majoria entre els treballadors assalariats més precarizados del sector públic, on els plans d’austeritat van deixar un tendal en l’atur i van imposar condicions de flexibilització laboral, falta d’inputs i recursos, una situació que s’aguditza amb la pandèmia.
En les metàfores bèl·liques que actualment s’estan utilitzant per a referir-se al combat contra el coronavirus, no s’assenyala prou que, entre d’altres diferències amb les guerres convencionals, cal contar que en aquesta les dones –que en les seves llars són les que, majoritàriament, carreguen amb les tasques reproductives– representen un sector majoritari o molt destacat en les “primeres línies”. Això inclou al personal sanitari, l’atenció de la tercera edat i persones dependents, la neteja, la producció i comercialització d’aliments i altres inputs bàsics, etc. I com diu Kim Moody en “Com el capitalisme del “just-in-time” va propagar el Covid-19”, fins i tot moltes d’aquestes treballadores i treballadors són immigrants indocumentats: les i els “nadies” per als Estats imperialistes que, paradoxalment, són presentats com a “essencials” en aquesta crisi. Avui es revela que del seu treball depenen l’economia i la cura que sostenen, quotidianament, la vida de milions.
Segons dades de col·legis mèdics i de l’Institut Nacional d’Estadística de l’Estat espanyol, les dones representen un 49,77% del conjunt de les especialitats mèdiques dels serveis de salut i un 79% en infermeria. Les xifres no difereixen molt en altres països europeus, revelant que les cures sanitàries descansen sobre el treball –en gran part, precari, extenuant i realitzat en pitjors condicions salarials i pressupostàries que fa una dècada enrere– d’un enorme “exèrcit blanc” –pel color dels seus “uniformes de combat”– femení.
Avui, són elles les que comencen a demostrar com actua la irracionalitat capitalista en aquesta crisi sanitària. “Estem aquí per a exigir equips de protecció personal, ventiladors i un protocol de seguretat adequat per als treballadors de la salut de la primera línia. Formem aquesta força de treball perquè la frase ’Estem tots junts en això’, que Cuomo, Trump i altres polítics i fins i tot els CEOs afirmen, és totalment falsa. Nosaltres i nosaltres som els que posem els nostres cossos en la línia de front. Som els que posem en risc a les nostres famílies i a nosaltres mateixos en el nostre treball”, diu la infermera Tre Kwon, de l’Hospital Muntanya Sinaí de Nova York, entrevistada per diverses cadenes de televisió a la porta del hospital.
“Nosaltres agraïm moltíssim els aplaudiments, però hem de dir-li a la societat que ens estan manant a una guerra sense armes”, es queixa una altra infermera a la porta d’un hospital de Buenos Aires, “és necessari que al personal de salut ens facin els tests, si us plau diguin-ho perquè és així”, li demana a la cámera del noticiari que surt en viu en horari central. I remata: “No som herois, som treballadors precarizats.” Una metgessa espanyola adverteix a la premsa: “Sense material ens contagiem i continuem contagiant”. I agrega: “Fins que tinguem material per a totes les treballadores, i no sols les sanitàries, el problema continuarà”.
D’un extrem a un altre del mapa, es repeteix el reclam, desesperat i urgent, de comptar amb equips de protecció individual (EPIs), que segueixen sense aparèixer o són insuficients, encara que ja van passar diverses setmanes des que l’Organització Mundial de la Salut va informar que el brot de Covid-19 s’havia transformat en pandèmia. I, no obstant això, les patronals i els governs són incapaços de respondre a una demanda tan elemental.
Unitat en la vaga: “Facin-la també per nosaltres!”
Quan el 25 de març, les treballadores i treballadors italians van convocar a tancar fàbriques i empreses no essencials, mitjançant una vaga general, 400 infermeres van llançar un comunicat denunciant la falta d’equipament de protecció i la suspensió de tots els seus drets laborals.“El moment de la vaga és ara! Salut i seguretat sobretot! Encara que la nostra serà una vaga simbòlica, et demanem que facis vaga. Perquè la facin molts, perquè la facin també per nosaltres”.
La crisi sanitària internacional que avui estem travessant deixa, més clar que mai abans, que sense la unitat de treballadores i treballadors de diferents sectors assalariats de la reproducció i la producció, són molt majors els límits per a conjurar l’equació capital vs. vida, amb la qual la set de beneficis dels capitalistes imposa el seu mortífer caos i desequilibri. Ni fins i tot amb l’enorme i merescut prestigi social –acrescut durant la pandèmia– que va obtenir el sector de la sanitat, té –per si sol– la força per a imposar les seves elementals demandes.
Als carrers del barri d’Harlem, a Nova York, Tre Kwon reclama enfront de les càmeres de televisió alguna cosa que va més enllà de la sala d’infermeria; però que ara és clar que és indispensable, fins i tot perquè pugui haver-hi EPIs per a totes les treballadores de la salut: “És realment necessari que la indústria manufacturera sigui nacionalitzada i posada sota control públic total; en realitat, sota el control democràtic dels treballadors. Aquesta seria l’única forma racional de respondre a aquesta crisi. General Motors i totes aquestes corporacions estan esperant el seu paquet [de rescat econòmic] del Govern federal. Però, en última instància, el que es requereix és una planificació centralitzada i coordinada, però no a les mans de Trump. Trump és un altre CEO multimilionari fanàtic que també vela pels seus propis interessos. Realment necessita estar sota el control del públic, de la classe treballadora”.
Un feminisme veritablement anticapitalista hauria d’assenyalar agudament que avui són tan indispensables les infermeres de Nova York que comencen a plantejar la necessitat del control obrer per a la producció de EPIs, com les treballadores d’una cooperativa tèxtil de la Patagònia argentina que van reestructurar el seu taller per a confeccionar màscares. Però sobretot, remarcar que el paper essencial que tenen les treballadores en la cura de la vida, avui els dóna una enorme autoritat per a convocar, no sols a la població en general en el seu suport, sinó especialment als altres sectors assalariats al fet que corrin en auxili de la salut de la població, prenent a les seves mans la lluita per altres mesures que transcendeixen les parets de l’hospital: imposant comitès de salubritat i higiene integrats pels propis treballadors en cada empresa per a garantir que no es continuï propagant el virus; reclamant la incorporació de treballadores i treballadors desocupats per a augmentar la producció de els inputs indispensables, sense reduir els salaris; prenent sota control obrer les fàbriques que tanquin o acomiadin per a evitar que es perdin llocs de treball i més famílies caiguin en la pobresa; lluitant per la nacionalització de les indústries i serveis essencials i per la reestructuració de la producció d’empreses de béns no essencials, per a posar-les al servei d’atendre les necessitats de la població en aquesta pandèmia. Tot això com a part d’un programa racional de mesures d’emergència que cap govern de les democràcies capitalistes del món estarà disposat a prendre, en tant les mateixes atempten contra els interessos de les grans empreses.
La unitat de treballadores i treballadors de la reproducció social i treballadors i treballadores de la producció es presenta com una arma de lluita indispensable per a enfrontar al capitalisme que va establir la seva contradictòria vinculació en funció dels seus propis interessos.
Després de llargues dècades de deslocalització de la producció a països perifèrics, mentre els països centrals incrementaven els serveis de logística, transport i el lliurament domiciliari, la crisi sanitària ve a demostrar que les infermeres que necessiten resguardar la seva vida en “la primera fila” dels hospitals de Madrid, Nova York o Buenos Aires, depenen del treball de les obreres i obrers tèxtils de Pequín, per als qui han augmentat els ritmes de producció en aquestes poques setmanes. I aquestes preuades mercaderies que avui haurien d’estar protegint la vida dels qui protegeixen la vida, circulen a través d’una extensa xarxa internacional de treballadors –en la seva majoria homes– que també estan exposant-se al contagi i reclamant els seus drets.
Així com les dècades de neoliberalisme van remodelar el món amb els seus nous circuits de subministraments que van possibilitar l’emergència d’aquesta pandèmia –com d’altres futures que ja preanuncien alguns científics–, també van crear noves posicions estratègiques de la classe treballadora, nous punts de vulnerabilitat del capital a escala mundial. En la cerca de força de treball més barata i sense protecció ni drets, les màscares de tot el planeta van acabar fabricant-se a la Xina; però encara que les màquines de cosir augmentin el ritme dels seus cops d’agulla vertiginosament, les màscares hauran de ser carregades en contenidors, viatjar en vaixells, descarregar-se en altres ports, tornar a carregar-se en camions, stockearse en dipòsits i distribuir-se en nolis fins a arribar a les mans de Tre i les seves companyes de Nova York. Un circuit en el qual intervenen milers de treballadors i treballadores per a garantir la realització dels guanys capitalistes, o per a la seva interrupció.
Però també, les màscares, les bates, els respiradors artificials, els llits de teràpia intensiva, fins i tot els mateixos hospitals es podrien cosir, fabricar i construir si la classe treballadora prengués a les seves mans les grans empreses de la indústria de la indumentària, les multinacionals de la indústria automotriu, les gegantesques fàbriques d’armament, reestructurant-les en funció de les necessitats socials i combatent al mateix temps la precarització i la desocupació de vastos sectors de la població.
Algunes dones de “la primera línia” van llançar aquest missatge a les seves companyes i companys de classe: “Facin-ho per nosaltres”. En lloc que ocupen en el sistema capitalista no els permet, avui, paralitzar el seu treball de cura per a fer sentir els seus reclams; però el reconeixement social guanyat enmig d’aquesta pandèmia, enforteix i amplifica les seves veus davant milions d’assalariades i assalariats, davant les seves germanes d’una classe treballadora que –en les últimes dècades– va viure un intens procés de feminització de les seves files i en la població la vida de la qual depèn d’aquest abnegat treball.
No hi ha buit, sinó (lluita) política
Jeff Bezos, el CEO de Amazon, va sumar 24.000 milions de dòlars en aquests primers mesos de l’any a la seva ja incommensurable fortuna. El confinament que va llançar a milions de treballadores i treballadors informals a la misèria, que va submergir encara més als sectors que depenen d’una economia de subsistència, va ser la condició que li va permetre augmentar l’explotació de les seves plantilles i multiplicar la seva riquesa. Quan diem “que la crisi la paguin els capitalistes”, parlem d’això: que no li faltin màscares a les treballadores de “la primera línia”, mentre l’home més ric del món pasta extraordinaris beneficis addicionals.
Però això cal imposar-ho. El potencial que té la classe treballadora –cada vegada més feminitzada i racializada– d’interrompre el funcionament de l’economia i afectar els guanys capitalistes, d’establir aliances amb altres sectors populars oprimits, de construir un nou ordre social basat en la satisfacció de les necessitats de les grans majories, i no en l’afany de guanys d’una classe minoritària i parasitària, no es desenvolupa en el buit, enfronta obstacles. A més d’enfrontar a les patronals, en la seva lluita per les seves/les nostres vides, la classe treballadora haurà de treure’s de damunt a les burocràcies sindicals, que accepten l’existència de l’explotació capitalista i limiten la força de lluita de la classe treballadora a una negociació de la taxa d’explotació, però mai per a eliminar-la. Aquests agents dels capitalistes en el moviment obrer, avui estan demanant a les bases que acceptin suspensions, condicions precàries de treball i retallades per a evitar mals majors; és a dir, desmoralitzen a la classe treballadora perquè triomfin les sortides patronals que busquen salvar els seus negocis i que les majories populars siguin, finalment, els qui paguin la crisi.
Però també, hauran d’enfrontar a l’Estat que és d’aquests mateixos capitalistes, al servei dels quals no sols disposen del monopoli de la força, sinó també de partits polítics que representen els seus interessos. Les dones de “la primera línia” que reclamen EPIs a Roma i a Nova York no estan enfrontant únicament les desastroses gestions d’aquesta crisi sanitària que estan fent Donald Trump o Giuseppe Conte. També hauran d’obrir-li pas a una sortida pròpia i independent, entre els reformistes i neorreformistas que, amb llenguatge d’esquerra, s’ofereixen per a gestionar la decadència capitalista regatejant amb els empresaris nacionals les engrunes que estiguin disposats a oferir avui, amb la il·lusió que res canviï, després de passada la pandèmia. Aquest és el rol d’Unides-Podemos, sostenint al neoliberal PSOE en el govern de l’Estat espanyol; encara que sense arribar a la presidència dels EUA, és el rol que va complir Bernie Sanders, rentant-li la cara a l’imperialista Partit Demòcrata durant una campanya electoral que va suscitar gran suport popular, però de la qual va acabar retirant-se per a fer costat al candidat de l’establishment, Joe Biden. El rol que ja li vam veure complir, calamitosamente, en el govern, a Syriza a Grècia, durant l’última gran crisi de 2008.
Cap experiència comunitària, ni una societat igualitària, ni molt menys el comunisme ens esperen a la sortida d’aquesta crisi, com si la mateixa fos capaç de derivar automàticament, en un món feliç. Estem enmig d’un combat i sobrevindran altres majors en un període immediat. Del que fem avui, dependrà la relació de forces favorables que construïm per a guanyar les baralles de demà.
Les feministes anticapitalistes i socialistes apostem a l’emergència d’un subjecte col·lectiu, amb les dones també en “la primera fila” de la lluita política i la lluita de classes per a enderrocar als capitalistes, els seus governs i el seu Estat. No és un anhel que sorgeix de l’esperança utòpica en què la crisi condueixi els esdeveniments en aquest sentit. Els pròxims atacs a les condicions de vida i de treball de milions de persones que portarà aparellats aquesta crisi sanitària, hauran d’imposar-los sobre un poble treballador i una joventut que ve de protagonitzar importants processos de lluita –previs a la pandèmia–, com les persistents mobilitzacions que van resistir a la feroç repressió del govern neoliberal de Piñera a Xile, els durs enfrontaments del poble pobre de Bolívia contra les forces colpistes de Añez, les protestes a Catalunya i Hong Kong pel dret a l’autodeterminació; o la prolongada lluita de les armilles grogues franceses contra la precarització de la vida que, per més d’un any, van ocupar els carrers de París i altres ciutats, després buidades per la contundent vaga general del transport i d’altres sectors que van paralitzar França, contra la reforma de les pensions impulsada pel govern de Macron. I, també, un moviment de dones que, a tot el món, ve mobilitzant-se massivament, en els anys recents.
A més, les masses treballadores ja estan donant mostres de resistència a la volta als negocis “com sempre”. Vagues en les grans fàbriques automotrius i de la indústria aeronàutica exigint llicencies pagades, aturs de la joventut precarizada de la distribució a domicili exigint equips de protecció per a fer el seu treball, protestes simbòliques de les infermeres italianes i organització de les bases en la sanitat novaiorquesa, protestes en xarxes socials de treballadores i treballadors de cadenes de menjars ràpids. La classe treballadora no estarà disposada a acceptar, passivament, els pròxims atacs que es vénen i s’estan cuinant en el bulliment de la crisi sanitària actual. I avui comprovem, en algunes veus de les infermeres i de les treballadores i treballadors que estan arriscant les seves vides en “la primera línia” per a sostenir el món, que la crisi està adobant el terreny per al sorgiment de noves maneres de pensar.
Si aspirem a una societat reconciliada, en la qual la reproducció i la producció es desenvolupin harmoniosament amb la naturalesa; una societat alliberada de totes les formes d’explotació i opressió que avui constrenyen a les immenses majories, no n’hi ha prou amb esperar que, a la calor de la crisi present o la que li seguirà immediatament, emergeixi una futura insurrecció global espontània. És necessari preparar-la des d’ara. Sense la intervenció dels qui militem per un feminisme anticapitalista i socialista, en aquesta lluita política, proponiendonos desenvolupar aquests combats presents en una perspectiva revolucionària, serem impotents enfront dels pròxims enfrontaments més durs de la lluita de classes, que s’acosten.
El feminisme anticapitalista no pot limitar-se a constatar que les dones treballadores, per primera vegada en la història, són gairebé la meitat de la classe assalariada. Tampoc pot restringir-se a denunciar que les dones són víctimes de les pitjors condicions de treball, salaris i violència patriarcal. Perquè les dones són també les que avui estan en “la primera línia”, les que els pobles del món aplaudeixen des de les finestres i diuen “herois”. Aquestes treballadores estan començant a dir, a les seves companyes i companys, que necessiten unir les seves forces per a vèncer. És hora, llavors, que el feminisme anticapitalista prengui a les seves mans la tasca d’impulsar activament l’organització d’aquests sectors, amb un programa independent, que obri la perspectiva de derrotar al capitalisme i imposar un nou ordre socialista, on abundin el pa i també les roses.
Et pot interessar: Treballadores a primera línia: patriarcat i capitalisme en temps de coronavirus
