En aquestes setmanes està tenint lloc el començament del nou curs escolar i les mesures de seguretat per a evitar contagis segueixen sense transmetre gaire tranquil•litat. Dóna la sensació que el Ministeri d’Educació i el d’Universitats, al costat de les respectives conselleries autonòmiques, han arribat a la recta final havent deixat tot el treball per a l’últim dia. Que irònic.

No obstant això, igual que amb l’arribada de la pandèmia al març, els problemes que sorgeixen en l’àmbit educatiu no són totalment nous, sinó que són l’esclat de condicions anteriors. El confinament va treure a la llum l’anomenada bretxa digital i la desigualtat entre l’alumnat a l’hora d’accedir als recursos o disposar d’espais per a l’estudi.

Ara, quan una de les principals mesures ha de ser la distància social, ens trobem amb falta de professorat, d’espais de docència i amb aules amb ràtios molt lluny del que recomanen els epidemiòlegs. Però aquests problemes ja existien abans, són algunes de les principals denúncies de la comunitat educativa en lluita contra les retallades dels últims anys!

En un reportatge especial sobre educació publicat per El País diumenge passat es recollien algunes dades que fan notar quina és la situació. Segons apunta Enrique Roca, president del Consell Escolar de l’Estat, s’han deixat d’invertir entre 9.000 i 10.000 milions en educació des de 2010. Encara que el nombre d’alumnes ha augmentat un 10% respecte al de fa deu anys, la despesa per part de l’Estat i les comunitats autònomes no arriba si més no al de llavors. Els ajustos en educació van tenir com a conseqüència un augment de les ràtios i l’ampliació del període de dies per a cobrir baixes de professorat, així com de la seva jornada mínima.

La veritat és que, encara que els mitjans es lamentin de la falta de compromís dels partits polítics per a aconseguir un pacte per l’educació, sí que existeix un acord de fons. Tant els governs del PP com els del PSOE, inclòs l’actual, o els del PNB i convergents i ERC, estan compromesos a mantenir un programa tan auster per a l’educació pública com sigui necessari amb la condició de no interferir en l’"estabilitat pressupostària", mentre mantenen col•legis de gestió privada amb diners públics.

No obstant això, les retallades en educació i les ajudes als centres concertats i privats no sols han suposat una deterioració de l’ensenyament públic, sinó que també suposen avui un perill per a la salut.

En les universitats, es continua apostant per un model híbrid on la docència digital tindrà molt pes. En les recomanacions del ministeri d’Universitats dirigit per Manuel Castells, un augment extraordinari de professorat a curt termini no sembla estar sobre la taula. Així, recomana no desdoblegar les classes per a garantir la presencialitat, ja que això suposaria "una sobrecàrrega inassumible per al professorat". En lloc de realitzar més contractacions per a descarregar treball de plantilles ja sobrecarregades, el ministeri d’Unidas Podemos aposta per continuar sobrecarregant-los com fins ara.

Per descomptat, com ja es va fer la primera vegada amb el tancament d’escoles i universitats, totes aquestes mesures han estat preses sense tenir en compte a l’alumnat. No hem tingut el més mínim poder d’influència sobre com serà aquest nou curs. Abans tampoc teníem poder decisió sobre la nostra educació, però avui això es torna encara més greu, perquè afecta directament la nostra salut i la de les nostres famílies.

Per aquest motiu, avui és més urgent que els i les estudiants ens preparem i organitzem per a aquest inici de curs. Els problemes sorgits durant la quarantena tornaran a sorgir perquè així ho preparen els ministeris d’universitats i educació. En aquests moments toca decidir si volem tornar a ser incapaços de donar resposta, com l’última vegada, o preparats per a respondre.
Davant la possibilitat de queixes per part de l’alumnat, no hi ha dubte que la limitació de l’activitat en els centres d’estudi a causa de la covid-19 serà utilitzada per a evitar impedir que es desenvolupi qualsevol mena de protesta, tal com ja vam veure durant la quarantena amb les concentracions de treballadors i treballadores.

Per això, davant la convocatòria de vaga del Sindicat d’Estudiants per a l’inici d’aquest curs, cal tenir present que tant el Ministeri d’Educació com el d’Universitats són els responsables del pla de tornada a les classes i també ho seran de les seves conseqüències. La hipocresia d’un govern que ens culpava als joves dels rebrots i ara ens envia a classes sense condicions de seguretat. El govern del PSOE-UP és el responsable d’una gestió que ha deixat milers de morts i precaritzat a la classe treballadora, especialment a la joventut; no és un aliat.

Contràriament als mètodes burocràtics per part del Sindicat d’Estudiants que impedeixen una discussió democràtica de la convocatòria vaga i les seves demandes, cal aixecar un moviment estudiantil de base. Així, des de l’inici del curs fa falta organitzar assemblees en instituts i universitats, per classes i facultats, prenent les mesures de prevenció necessàries o per internet si no és possible, per a discutir per quines mesurs barallar per a garantir la seguretat a les aules i una educació de qualitat, així com les formes que permetin imposar-les. Una organització estudiantil adaptada als temps de pandèmia que utilitzi tota la tecnologia a la seva disposició per a realitzar reunions virtuals, discutir i expandir idees amb les condicions de seguretat i higiene necessàries.

Així, aquests espais poden servir de base per a teixir aliances amb personal docent i no docent de les universitats de cara impulsar una lluita comuna per una gestió democràtica de la pandèmia en els centres, decidint conjuntament mesures que puguin anar des de l’ampliació de les instal•lacions per a la docència presencial, fins a la disponibilitat d’aquestes per a fabricar gel i altres inputs necessaris en cas de rebrot.

Nous òrgans de decisió que siguin una alternativa al poder institucional de les universitats que incorpora la representació estudiantil com a mecanisme per a implantar un model cada vegada més inaccessible per als fills i filles de famílies treballadores. El mateix sistema educatiu que manté vincles amb les grans empreses, com les farmacèutiques que s’han beneficiat amb la pandèmia i que col•laboren amb les universitats.

Per a una situació radical, es fa necessari aixecar un programa radical. Davant la falta de professorat per a complir amb la reducció de ràtios, hem de barallar per la contractació massiva de docents i personal de reforç per a l’alumnat que ajudi a cobrir les necessitats derivades de l’ensenyament electrònic si aquesta tornés a generalitzar-se. Els sindicats de professors xifren en 70 mil la necessitat de noves contractacions.

Així mateix, la falta d’aules no pot acceptar-se ni ser suplerta per barracons en males condicions que poden resultar una pitjor solució de cara a l’hivern. En el seu lloc, faria falta elaborar un pla d’urgència per a la construcció d’instituts i escoles, així com la intervenció de la xarxa de col•legis privats i concertats per a ser integrats en la xarxa pública en nom d’un control democràtic de tots els centres educatius per part d’estudiants, famílies docents i personal no docent.

Els recursos per a finançar les mesures necessàries en educació poden ser obtinguts mitjançant impostos a les grans fortunes, les mateixes que han vist créixer els seus beneficis durant la pandèmia. Un impost d’urgència als més rics com a part d’un pla integral per a fer que aquesta la crisi la paguin els capitalistes i sufragar així les despeses requerides en sectors essencials com a educació i sanitat.

Enfront d’una tornada a les classes sense garanties contra la covid-19, posar en peus un moviment estudiantil de base en aliança amb sectors de treballadors i treballadores que baralli per un programa d’aquest tipus va més enllà de l’educació, és qüestió de salut.