FOTO: parlament.cat/ Divendres, 24 d’abril de 2020. Palau del Parlament
Fa uns mesos es van aprovar els pressupostos de la ciutat de Barcelona i avui tenim el segon capítol que són els pressupostos de la Generalitat. JxCat, ERC i els Comuns es preparen per a secundar ràpidament uns comptes que van ser elaborats mesos abans que impactés la crisi de la Covid-19. Aquells comptes mantenien les retallades d’Artur Mas i no contemplen la nova realitat: més de 680 mil aturats temporals a conseqüència de més de 90 mil ERTOs.
Aquests pressupostos estan envoltats per la polèmica del vot telemàtic. Ara es pot votar també a distància. Abans era obligatori estar present o delegar el vot. Aquest canvi s’ha fet, a més amb el vistiplau del Consell de Garanties Estatutàries. No seria molt important sinó fora perquè aquesta modificació es va intentar fer per a investir al president Carles Puigdemont al gener de 2018 i ERC no va voler fer-ho. Es veu que no era per problemes legals, sinó per a acostar-se al govern de l’Estat espanyol.
JxCat i ERC volen aprovar aquests pressupostos costi el que costi. L’argument del vicepresident Pere Aragonès consisteix en que tenen uns 3 mil milions d’euros més que els prorrogats de 2017. L’oposició dubta d’això perquè diuen que la despesa executada el 2019 ja és major que la que està prevista dins del projecte d’enguany. La CUP, que ja s’oposava a aquests comptes per mantenir el gruix de les polítiques neoliberals, critica a més que no pot ser útil un pressupost dissenyat sense tenir en compte la pandèmia i votarà en contra.
Per un pla de mesures d’emergència que no vindrà ni del Govern català ni del central
La Plataforma en Defensa dels Serveis Públics denúncia que aquests pressupostos destinaran més de 10.000 milions d’euros al pagament del deute: la partida que més augmenta, un 31% respecte als pressupostos de l’any anterior i supera els d’educació, sanitat o assumptes socials i família. En educació s’avança en el procés de privatització, incrementant-se un 8% el finançament dels centres de titularitat privada concertats, el doble de l’increment total del pressupost d’educació, mentre els centres públics reben un 19% menys del pressupost que en 2010.
En l’àmbit dels serveis socials consoliden un model d’externalització que permet que grans empreses, a vegades sota l’aparença de falses cooperatives o entitats sense ànim de lucre.
Fa falta un pla de mesures d’urgència davant la catàstrofe en la que la classe treballadora i els sectors populars sofreixen davant la crisi de la Covid-19. Necessitem uns pressupostos que prenguin els diners fonamentalment dels grans empresaris i els rics que guanyen milers de milions d’euros, mitjançant impostos especials sobre els seus beneficis i patrimonis. No només dels impostos que paguem tothom, especialment la classe treballadora mitjançant l’IRPF i l’IVA. Uns pressupostos que defensin a la classe treballadora i el poble colpejat per la crisi.
Per part seva, la CUP ha presentat 12 mesures pel Rescat Urgent. En la primera mesura, planteja que “L’emergència sanitària s’ha de gestionar des dels mateixos Països Catalans. Cal construir alternatives a la crisi del sistema capitalista i acabar amb la militarització de l’espai públic que el govern de l’Estat ens ha imposat arran de la declaració d’estat d’alarma”. Però, per a això, no bastaria amb el "des d’on" es gestiona, sinó qui ho fa. El Govern català també aplica i obeeix totes les directrius del govern central, tal com hem viscut amb casos de brutal repressió als carrers de part dels cossos policials autonòmics.
Per tant són necessàries mesures que enfrontin no només al govern central del PSOE-Unidas Podemos, sinó també al Govern catalá que ha implementat els mateixos plans de rescat a les patronals, aprovant EROs i ERTOs, però també subvencionant a empreses a preu d’or com ha fet amb la sanitat privada i concertada sota el decret llei 12/2020. Consolidant, d’aquesta manera, el model de privatització encoberta de la sanitat catalana construït per tots els governs autonòmics, des de CIU i el Tripartit fins ara. Un model que ha portat a una dramàtica crisi sanitària sent una de les comunitats més arrasades en morts per COVID.
Enfront d’això, és necessari que les organitzacions de l’esquerra anticapitalista bolquin tots els seus recursos, els seus parlamentaris i els seus càrrecs polítics per a plantejar una sortida de la classe treballadora.
En primer lloc, és necessari que ningú es quedi sense ingressos o per sota del Salari Mínim (SMI). La CUP parla d’una renda garantida sense condicions. Aquesta renda ha de ser com a mínim de 950€ que és el SMI a l’Estat espanyol i que no hi hagi ningú per sota d’aquesta quantitat. Els diners han de sortir dels beneficis de les grans empreses, les mateixes que en la seva majoria han fet ERTOs i EROs, i d’impostos a les grans fortunes.
En segon lloc, és necessari nacionalitzar sense pagament tota la sanitat privada i subrogar als seus treballadors. Acabar amb les retallades a la sanitat i de manera urgent contractar més personal, augmentar les UCIs i els llits i garantir la seguretat de tot el personal sanitari.
En tercer lloc, garantir el lloc de treball a totes les treballadores i treballadors públics -siguin interins, laborals o temporals- i de les empreses que depenen dels pressupostos i inversions públics, que han de ser immediatament internalitzades, especialment les dedicades a tasques de cures i el tercer sector on la gestió privada ha mostrat ser un atemptat contra la salut i la vida en aquesta crisi. En les institucions educatives que han de fer “classes” a distància en una situació de falta de mitjans total, s’han de revertir totes les retallades al pressupost educatiu i nacionalitzar tot l’ensenyament concertat i privat sense indemnització i amb la subrogació dels seus treballadors.
En quart lloc, cal ajudar als autònoms i els petits comerços, amb crèdits sense interessos i suspensió de les cotitzacions i pagaments. Els falsos autònoms han de passar a la plantilla fixa de l’empresa com tot el personal, prohibir qualsevol externalització i la seva contractació temporal.
En cinquè lloc, és necessari prohibir definitivament els desnonaments per impagament (lloguer, hipoteques, etc.), així com els talls de subministraments de gas, aigua o electricitat per falta de pagament. Que les empreses energètiques es facin càrrec dels costos fins que es pugui tornar a pagar. Qui no cobra, no pot pagar.
En sisè lloc, tornar enrere immediatament tots els ERTOs i els EROs. Els empresaris que durant aquests anys han guanyat milers de milions, han de pagar els salaris íntegres dels treballadors encara que no vagin a treballar. Si l’empresa tanca, s’ha de nacionalitzar sense indemnització i els treballadors ho han de gestionar amb pressupostos públics produint per la societat.
Però aquestes mesures d’urgència, mai seran aprovades per aquest Parlament, ni presentades per JxCat, ERC i Catalunya En Comú. Els principals grups parlamentaris defensen els interessos de les grans empreses (siguin catalanes, espanyoles o totes dues). Només podran ser realitzades per la mobilització i organització independent dels treballadors i el poble colpejat per la crisi.
Només el conjunt la classe treballadora pot enfrontar la catàstrofe econòmica que obre la pandèmia
La CUP planteja “Mantenir l’acció política per a l’Autodeterminació i la Sobirania Nacional com a única forma per a construir una república que posi la vida en el centre des de la plena sobirania”. Però de la mateixa manera que és necessari plantejar mesures d’emergència que ens enfronten a les del Govern català, l’esquerra anticapitalista independentista ha de ser contundent en denunciar que de cap manera serà possible una República “que posi la vida en el centre” de la mà dels que van privatitzar la sanitat a Catalunya. Les lliçons de l’1-O i l’última tardor catalana han deixat clar que amb ERC i JxCat, no és possible ni el dret a l’autodeterminació, ni molt menys una República de la classe treballadora.
D’altra banda, estem enfront d’un escenari de depressió econòmica sense precedents des de la postguerra que solament la classe treballadora, aliada amb la resta de sectors populars, poden evitar que es descarregui sobre els de sempre i fer-ho pagar als capitalistes. És necessari llavors un programa per al conjunt de la classe treballadora que es dirigeixi a: nacionalitzar la banca i tot el sector financer, els sectors estratègics i els habitatges dels especuladors. Que es prohibeixi la sortida dels grans capitals mitjançant la estatización de totes les entitats i que, sota el control de comitès de treballadors i treballadores, es puguin condonar els deutes als autònoms, petits propietaris i famílies abocades a la ruïna i garantir crèdit barat per a la seva supervivència. També de totes les empreses estratègiques, com les elèctriques, de transport o distribució d’aliments.
Totes aquestes empreses han de ser posades sota el control dels seus treballadors per a garantir els llocs de treball, condicions dignes i que ni els subministraments i ni els béns essencials faltin a ningú. L’expropiació immediata de tots els pisos propietat de fons d’inversió, la banca i els especuladors.
Avui és més necessari que mai enfortir a l’esquerra que plantegi lluitar per una perspectiva de que la crisi la paguin els capitalistes. Una esquerra anticapitalista i de la classe treballadora que denunciï clarament enfront del poble treballador, que totes aquestes mesures d’emergència no vindran donades per cap govern, ni el central ni l’autonòmic. Sinó que només es podran imposar desenvolupant la mobilització i l’autoorganització de la classe treballadora i els sectors populars.
