Política Estado Español

DECLARACIÓ CRT - DIADA 2018

En l’aniversari de l’1-O: vaga general per la llibertat dels presos i en defensa del mandat del referèndum

A un any de l'inici de la tardor catalana des del processisme es parla de “tardor calenta” mentre avança el curs de normalització i negociació amb el Govern del PSOE. La pilota està en la teulada de l'esquerra independentista, l'esquerra sindical i els sectors més crítics dels CDR.

Lunes 10 de septiembre | 07:26

Foto: manifestació al centre de Barcelona durant el matí de la vaga general del 3 d’octubre

CAST

Amb la Diada d’aquest any arrenca el que des del conjunt dels mitjans de comunicació i les forces polítiques del procés s’ha batejat com una “tardor calenta”. Han volgut vendre la idea que els aniversaris de l’1, 3 i 27 d’octubre, al costat de l’inici del judici contra els presos polítics, tornaran a ser grans jornades de mobilització del poble català. Serà realment així?

Motius no falten. La brutal repressió lliurada des de setembre de 2017 es manté plenament vigent amb el nou govern del PSOE. Els presos i exiliats segueixen en la mateixa situació, hi ha més de 1.000 processaments. Sánchez ni tan sols ha donat instruccions a la Fiscalia perquè retiri el delicte de rebel·lió de la causa. Alhora s’autoritza una partida de més de mig milió d’euros per a la defensa privada de Llarena o es tornen a enviar 600 antidisturbis de la Policia Nacional a Catalunya pel 11S i el mes d’octubre.

Però, a més, el problema democràtic de fons segueix en plena vigència. El poble català va protagonitzar una mobilització democràtica sense precedents, portant endavant el referèndum de l’1-O i la vaga general del 3-O, en la qual va expressar la voluntat majoritària de construir una república independent i obrir un procés constituent. Aquest dret democràtic segueix negat de totes totes pel Règim del 78. Cs i PP aixequen l’exigència de la tornada d’un 155 més fort -que arribi fins a Tv3 i les escola catalana-, mentre el PSOE ho manté com a amenaça.

El mandat democràtic de l’1-O s’ha abandonat també per la direcció processista. ERC i JxCAT opten per tornar a un marc de negociació amb el Règim que nega en rotund el dret a decidir i a mantenir la “lluita” en el terreny simbòlic, les declaracions i mobilitzacions dirigides i controlades des del Govern i les entitats sobiranistes, ANC i Omnium.

Aquest és l’escenari al que aposten, i no es podia esperar una altra cosa. Són les mateixes direccions que fa un any, després de les històriques jornades de l’1 i el 3 d’octubre, van treballar per tornar al model de manifestació massiva però controlada -res de vagues o autoorganització popular-. Són els que van deixar refredar la situació -amb la proclamació-suspensió i els intents d’una mediació impossible per part de la mateixa UE que va ofegar al poble grec o deixa morir a milers de refugiats en el Mediterrani- per finalment fer una proclamació simbòlica, que després obertament es van negar a defensar des dels carrers.

Algunes lliçons de la tardor catalana

Les lliçons de la tardor catalana de 2017 haurien de ser la base per pensar com reprendre la lluita per la llibertat dels presos polítics, posar fi a la repressió i defensar el mandat democràtic de l’1-O, perquè les i els catalans puguin constituir la seva pròpia república, decidir lliurement el seu contingut social i la relació amb la resta de l’Estat.

No obstant això, l’espai dels comuns manté la mateixa posició que fa un any. Un rebuig formal a la repressió i en defensa del dret a decidir, però supeditat al fet que es compti amb l’aprovació del Règim del 78. La seva posició del referèndum pactat implica que aquest hauria de ser acceptat pels tres grans partits monàrquics -el bloc 155- i el mateix Rei, del que Colau s’ha convertit en la principal amfitriona en la seva última visita d’agost. L’adaptació del nou reformisme com a pota (o crossa) esquerra d’aquest règim es veu clara en la seva política catalana, i es confirma en la resta de l’Estat amb l’aposta de Pablo Iglesias per exercir un cogovern amb Pedro Sánchez des del suport parlamentari.

La CUP per la seva banda segueix presa de la seva estratègia de “mà estesa”. Si bé l’oberta claudicació i volta al marc autonòmic va trencar el bloc sobiranista com a tal, l’esquerra independentista es manté en una política de pressió als seus antics socis perquè tornin a la política de desobediència institucional. Però si alguna cosa va deixar clar la passada tardor és que, fins i tot amb desobediència, l’única via per poder evitar el cop del Règim del 78 és oposant-li una gran mobilització i autoorganització popular, quelcom al que els representants històrics de la burgesia catalana sempre es van a oposar. Encara, com vam veure el 27-O, quan això impliqui seriosos riscos per al seu patrimoni personal o fins i tot el perill d’acabar a la presó. Amb la seva claudicació, els dirigents del PDeCAT i ERC van brindar un últim, o més aviat enèsim, homenatge a la classe per la qual sempre van treballar.

Desenvolupar la mobilització obrera i popular pel dret a decidir-ho tot

Des del Corrent Revolucionari de Treballadors i Treballadores (CRT) creiem que trencar amb aquesta política d’unitat nacional és una cosa imprescindible per oferir una alternativa al moviment democràtic català que no el condueixi a la derrota o a un desviament que es cuini per a dalt. La pilota no està en la teulada d’ERC, JxCAT o les entitats sobiranistes lligades a tots dos, si no en el de l’esquerra independentista, l’esquerra sindical i els CDRs que es vénen manifestant més crítics amb el Govern.

ANC i Omnium volen convertir l’1-O en una jornada amb aturs cívics de 30 minuts. Una mesura insuficient i desmoralitzadora. A aquesta política de pacificar el carrer per aplanar el treball dels despatxos i les comissions bilaterals Gobierno-Govern, cal oposar-li una radicalment diferent.

Prenent l’exemple del que es va aconseguir fa un any -tot un procés de lluita i mobilització com el de les i els militants de la CRT i Pan y Rosas vam ser part activament en els CDRs- amb ocupacions de col·legis, vagues i manifestacions, és urgent plantejar que aquest aniversari ha de ser una nova jornada de vaga general com va ser la del 3 d’octubre. Una gran jornada de lluita per la llibertat dels presos, la fi de la repressió i la defensa del mandat de l’1-O, és a dir per avançar en la ruptura amb el Règim del 78 i l’obertura d’un procés constituent on poder decidir no solament la relació amb la resta de l’Estat, sinó també com resoldrem els grans problemes socials d’atur, habitatge, precarietat o desmantellament dels serveis públics.

Les i els militants de la CRT lluitem activament per una república catalana obrera i socialista, en el marc de la lluita per una federació de repúbliques obreres en tota la península. Som conscients que aquesta perspectiva no és compartida per la majoria de la classe obrera i els sectors populars de Catalunya i la resta de l’Estat. Des d’aquest marc, la CRT som part de la lluita pel dret a decidir i l’obertura de processos constituents per acabar amb el Règim del 78, però considerem que aquests no es podran conquistar si no és des d’un “full de ruta” basat en la independència política dels partits burgesos i els mètodes de la lluita de classes.

La conquesta del dret a decidir sense cap restricció del poble català no serà possible si no és posant en peu una gran mobilització social que incorpori al seu centre als sectors populars i la classe obrera. Això és quelcom que es va començar a expressar amb la vaga del 3-O; la direcció processista ho va veure i va fer l’impossible per desactivar-ho. Un moviment així no només posava en qüestió la qüestió territorial, si no que podia obrir la discussió sobre quina república construir i per tant el qüestionament dels privilegis de la burgesia catalana dels quals el PDeCAT i ERC han estat i són dels seus millors “advocats”.

Per aconseguir-ho és necessària l’emergència d’un ala del moviment democràtic totalment independent d’aquests partits patronals, que lligui la lluita per la república amb demandes socials com l’expropiació dels habitatges buits, les empreses estratègiques i la banca, pel repartiment d’hores de treball i la pujada de pensions i salaris, per la fi de la precarietat laboral, per impostos a les grans fortunes que permetin finançar la sanitat i l’educació...

En definitiva, un programa que lligui la unitat de la classe treballadora catalana per enfrontar el Règim del 78, però també forgi la unitat amb la resta de la classe treballadora i els sectors populars de l’Estat en una lluita comuna contra aquest règim podrit. Una unitat sense la qual acabar amb el règim hereu de la Dictadura es torna impossible.

Lluitar per una república catalana dels treballadors i sectors populars i no dels hereus del pujolisme. Fer-ho des dels mètodes de lluita de la classe treballadora i no per mitjà de les “grans jugades mestres” del processisme o la il·lusió d’una mediació de la UE de la Troica. Dues condicions que poden encoratjar i enfortir una lluita en la resta de l’Estat per imposar processos constituents des de la mobilització social, que escombrin amb la Corona, reconeguin els plens drets democràtics de totes les nacions de l’Estat i permetin abordar sense limitació cap totes les grans demandes democràtiques i socials que es vénen plantejant des dels carrers des del 15M.






Temas relacionados

Comités de Defensa de la República (CDR)   /   Independencia de Catalunya   /   Autodeterminación de Catalunya   /   En Català   /   Política Estado Español   /   CUP    /   Referendum en Catalunya   /   Diada   /   Catalunya

Comentarios

DEJAR COMENTARIO