L’arribada dels Fons Europeus per a la recuperació ha estat mostrada pel govern del PSOE i Unidas Podemos com un dels seus majors assoliments. Una sort de Green New deal europeu on la transició ecològica i la digitalització són l’emblema. Milers de milions a invertir en una sortida de la crisi, la pregunta és per a qui.

En l’article abordarem el pla del govern de l’Estat Espanyol per a gestionar els fons NextGenerationEU, despullant que hi ha darrere del relat “progressista” i veient que no és verd tot el que llueix.

L’esclat de la pandèmia va tenir des del seu inici un gran impacte en l’economia mundial i el vell continent no es va quedar al marge. El PIB d’Unió Europea i l’eurozona van caure un 6,4% i un 6,8% respectivament en 2020 segons dades de l’Eurostat, superant fins i tot les xifres del 2009 com a pitjor any de l’anterior crisi financera.

Lluny de ser una excepció, les quatre principals economies de la zona euro (Alemanya, França, Itàlia i l’Estat espanyol) van seguir la tendència general en el primer any de pandèmia. El PIB alemany es va desplomar un 5%, sent la pitjor dada des de feia 11 anys. L’economia francesa també es va ressentir i va caure un 8,3%, un rècord des de la Segona Guerra Mundial. En el cas de l’Estat espanyol, va sofrir una caiguda de l’11% – la major des de la Guerra Civil – superant el 8,8% d’Itàlia.

En aquest context es comença a plantejar des de la Unió Europea la necessitat d’un pla de recuperació que es concretarà finalment com el NextGenerationEU. El Fons de Recuperació NGEU està dotat amb 750.000 de milions d’euros, dels quals fins a 360.00 milions podrien correspondre a préstecs i els 390.000 milions restants a transferències no reemborsables, quantitats a desemborsar fins a 2026.

Entre els elements que componen aquest pla, destaca el Mecanisme per a la Recuperació i Resiliència (MRR) amb 672.500 milions d’euros, constituït per un 54% de préstecs i un 46% de transferències no rembolsables. El seu objectiu segons la UE és el de “donar suport a la inversió i les reformes en els Estats membres per a aconseguir una recuperació sostenible i resilient, al mateix temps que es promouen les prioritats ecològiques i digitals de la UE”. [1]

L’Estat Espanyol serà un dels grans beneficiats dels fons, arribant a rebre un total de 140.000 milions. Fins a l’any 2023 rebrà un total de 72.000 milions d’euros que no hauran de ser retornats, a diferència de la suma restant que podrà ser sol·licitat fins a 2026 i que sí que hauria de ser retornat.

Molts diners, molts noms i molts projectes darrere dels Fons Europeus, però les dues grans preguntes segueixen sense ser realment clares: a qui aniran destinats tants milions? I no menys important qui haurà de pagar i com tantes ajudes? Això és el que tractarem d’aclarir per al cas de l’Estat espanyol.

El rescat verd a l’IBEX del govern “més progressista de la història”

El Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència és el projecte del govern del PSOE i Unidas Podemos per a l’ús dels fons NGEU durant els pròxims anys. Entre els seus objectius oficials es troben “la transició ecològica, la transformació digital, la cohesió territorial i social, i la igualtat de gènere”. [2]

El punt ecològic apareix com una de les principals estrelles del projecte. Les partides destinades a una “mobilitat sostenible, segura i connectada” són de les més quantioses, sumant un total aproximat de 13.203 milions euros. Entre les principals apostes d’aquesta inversió es troba el desenvolupament de l’hidrogen verd i el vehicle elèctric. En aquest marc es planteja també la “Transició energètica justa i inclusiva”, un altre dels grans pilars d’aquest projecte on les energies renovables i l’hidrogen verd són grans protagonistes.

Un projecte que, lluny del discurs de “transició ecològica”, té una lletra petita molt menys ecofriendly. D’una banda, perquè la fabricació de transports elèctrics i les seves bateries a partir de cobalt, liti i manganès requereix un alt consum d’energia, a més d’incrementar l’explotació extractivista d’aquests minerals, en la seva majoria en països semicolonials on operen les multinacionals europees.

D’altra banda, el desenvolupament d’energies renovables sota control de les mateixes empreses energètiques responsables de l’actual model, que es continuarà realitzant prenent els seus comptes de beneficis com a única guia, no suposarà una altra cosa que la devastació del territori per a la construir mega parcs eòlics o fotovoltaics. Una cosa a la qual ja ens tenen acostumats.

Revestit de lletra “progressista”, el pla del govern no és més que capitalisme verd pur i dur que no qüestiona el control privat de sectors estratègics com l’energètic. De fet, estableix un marc ideal perquè les grans empreses espanyoles, les que porten mesos sobrecarregant el preu de la llum, entrin a treure profit reforçant així un sistema on els recursos estan al servei de la minoria que els posseeix i no de la majoria social.

Les grans multinacionals espanyoles ja han sortit a competir entre si per a veure qui es fa amb la millor part de la pluja de milions [3]. Tot apunta a que seran empreses com Iberdrola, Endesa, Repsol o Naturgy les beneficiàries de les ajudes i les millor situades – des del punt de vista del capitalisme verd del govern “progressista” – per a dur a terme aquesta suposada “transició ecològica” que no és tal. És a dir, companyies que es troben entre les més contaminants de l’Estat espanyol seran les mateixes que s’espera liderin la transició cap a una economia verda. El govern més d’esquerres de la història – noti’s la ironia – és el que pretén destinar ajudes milionàries i reforçar el control del sector energètic per part de les empreses que en els últims mesos no han parat d’augmentar el preu de la llum.

Com bé denuncien des d’Ecologistes en Acció, el pla és apostar per “noves bombolles especulatives” [4], la qual cosa no és cap sortida a la crisi climàtica. El Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència d’Espanya no és més que el Pla de Rescat Verd als Grans Capitalistes Espanyols.

Des de les constructores fins a les telecomunicacions, rescat per a tots!

No obstant, el programa de rescat al capitalisme espanyol ideat per PSOE i Unidas Podemos no es deté en el sector energètic. Indústria, pesca, digitalització i 5G se situen amb possibilitats de treure redit del nou pla.

La digitalització és l’altre gran protagonista dels plans del govern, rebent gran part i superant fins i tot el percentatge mínim establert per Brussel·les. Ara bé, l’economia digital no és una opció amb un mínim impacte ambiental com ens volen fer creure. José Bellver, membre de FUHEM Ecosocial, assenyala els “importants requeriments d’energia i materials per a la seva fabricació i ús” [5] i els “residus tòxics des del bressol fins a la tomba del seu cicle vital” vinculats a l’economia digital. Igual que succeïa amb les renovables i el pla verd, gegants de les telecomunicacions com Cellnex o Telefónica ja s’estan fregant les mans per a veure quant aconsegueixen pescar.

Si la digitalització i la transició ecològica eren dos dels grans pilars, la rehabilitació d’edificis i la transformació de la indústria en clau verda tampoc sorprenen a ningú en un país on el sector immobiliari és un pes pesant de l’economia i l’automòbil una part important de la indústria. Acciona, Ferrovial, ACS o Sacyr com a grans constructores es preparen i ja han presentat els seus projectes per a optar als fons, entre els quals es troben alguns relacionats amb l’energia renovable a partir de residus, la mobilitat urbana, el reciclatge i la transformació de polígons industrials. Així, pretenen continuar beneficiant-se en forma de concessions com han fet amb les autopistes, la recollida d’escombraries o la gestió d’infraestructures.

Com a part d’aquest rescat al capitalisme espanyol no podem oblidar el caràcter imperialista d’aquest. Empreses com Iberdrola o Repsol en el sector energètic o Telefónica són companyies que operen i espolien els recursos a tot el món, especialment a Llatinoamèrica. Fins i tot el sector de la pesca, saquejador dels recursos naturals en les costes de Mauritània i el Sàhara Occidental, veu reflectit en aquest pla un “suport al finançament del Sector Pesquer”. [6]

Un altre pes pesant de l’economia espanyola que traurà profit és el turisme, el qual rebrà 3.400 milions del “Pla de modernització i competitivitat del sector turístic”. Així mateix, el bloc relacionat amb les PIME comptarà amb una inversió pròxima als 5.000 milions d’euros.

Finalment, la banca que va ser rescatada en l’anterior crisi es veuria ara com beneficiada indirecta. Els grans bancs de l’IBEX com el BBVA, Santander o CaixaBank tenen totes les paperetes per a treure rèdit de l’oportunitat fent de prestadores en un negoci segur garantit per l’estat.

Més deute per als estats, més ajustos per a la classe treballadora

Però d’on surt tants diners? Una part són fons que no hauran de ser retornats (72.000 milions), mentre que l’altra surt d’on sempre: emissió de deute.

Els vint-i-set països de la UE van donar via a lliure Brussel·les per a acudir als mercats a la recerca de finançament. Així, s’augmenta el deute públic en un context on les economies ja estaven enormement endeutades. Segons dades d’Eurostat per a l’any 2019, França tenia un 97,6% de deute públic respecte el seu PIB, l’Estat Espanyol un 95,5% i Itàlia un 134,6%. Després del primer trimestre de 2021, el nivell de deute ha crescut significativament en tots ells fins a situar-se en un 118% respecte al PIB a França, 125,2% en l’Estat Espanyol i 160% a Itàlia.

En el cas de l’Estat espanyol, les dades del deute públic publicats pel Banc d’Espanya al juny situaven la xifra en 1.425.620 milions (1,4 bilions). No obstant això, des d’Ecologistes en Acció (EA) assenyalen que no s’inclou aquí allò que li deuen a les Administracions públiques. De fet, ni tan sols està garantit que es cobri i per a mostra d’això el rescat a la banca que encara no han retornat. L’organització també apunta que no s’inclouen els deutes en les quals l’Administració Pública actua com a garant, entre les quals es troben AENA, ADIF, RENFE o els avals dels ICO. Segons càlculs d’EA, el deute públic real podria situar-se entorn a 2,3 i 2,4 bilions d’euros. [7]

Igual que en l’anterior crisi, si els rescatats són els grans capitalistes, els grans castigats seran la classe treballadora i els sectors populars. L’emissió de deute per a sufragar les ajudes milionàries es tradueix en augment de l’endeutament públic dels estats i, com tot deute, caldrà pagar-la algun dia. Encara que de moment existeix una relativa treva del Pacte d’Estabilitat que està retardant les mesures més dures, la reactivació de l’acord afectarà especialment les economies sobreendeutades com l’Estat Espanyol, portant-lo a brutals ajustos per a fer front al venciment dels interessos i el pagament del deute.

La lletra petita dels fons: reforma laboral, reforma de pensions i ajust

Ni tan sols els milions que arriben sense deute són gratis, perquè estan subjectes a unes condicions que haurem de pagar. Sens dubte, el vistiplau de la Unió Europea al pla de recuperació espanyol requereix compromisos. El desemborsament dels fons es farà a mesura que el govern vagi complint amb els objectius previstos, entre els quals són més que sonats la reforma de pensions i laboral.

Precisament respecte al mercat laboral, Brussel·les destaca el fet que el pla proposi “diverses reformes del mercat laboral, inclòs un mecanisme d’estabilització i flexibilitat que permetria a les empreses fer front als ajustos en cas de crisis econòmiques, basant-se en l’esquema de treball de jornada reduïda existent” [8]. És a dir, la Unió Europea dóna fe que el govern “progressista” està compromès amb dur a terme una reforma laboral que apunta a un empitjorament de les condicions de treball.

En un context de sortida d’una crisi en forma de capitalisme, el projecte espanyol dels fons NGEU planteja la “posada en marxa de convenis de transició justa en zones de transició energètica” que tracti de minimitzar “els impactes econòmics i socials” [9] per mitjà de convenis específics. Si s’ha de jutjar per experiències passades com el pla miner destinat a crear noves fonts d’ocupació – que en cap cas eren capaços d’absorbir la destrucció de llocs de treball per la fi de l’activitat minera – en zones afectades pel tancament de mines, aquesta nova fórmula contemplada fa pensar en una cosa similar per a facilitar el tancament de fàbriques i empreses sota un argument “verd”.

En el referit a les pensions, es titula com a “sostenibilitat a llarg termini del sistema públic de pensions en el marc del Pacte de Toledo” el que en realitat vol dir tractar d’allargar l’edat de jubilació real a través de mecanismes que el fomentin i penalitzin la jubilació anticipada. Se situa en la línia manifestada pel ministre Escrivà de fomentar la contractació de plans de pensions privats, afeblint al màxim el sistema públic de pensions perquè aquells assalariats (que puguin) contractin un pla privat que el compensi.

Entre els reformes subjectes als fons i la reactivació del Pacte d’Estabilitat i Creixement de la UE en 2023, els ajustos i retallades estan assegurats governi qui governi. Tretze anys després el pla torna a ser el mateix: rescatar als grans capitalistes i fer-li-ho pagar a la classe treballadora i els sectors populars

Una sortida a la crisi climàtica, econòmica i social per al poble treballador
Ens han fet creure que només hi ha dues opcions: o capitalisme per sempre o fi del món amb el capitalisme. Però hi ha una altra alternativa: si tots els recursos econòmics, científics i tecnològics són posats en mans de la classe treballadora i els sectors oprimits, lluitant per governs de treballadors.

Davant aquesta situació fa falta barallar per un programa radical front una situació radical, perquè el Pla de Recuperació no és una sortida ni a la crisi climàtica ni als problemes del poble treballador.

Plantejar una alternativa d’aquest tipus és avui més necessari que mai, ja que el malestar generat per la crisi i el descontentament derivat de la decepció amb organitzacions com Podemos és un terreny disputa. L’extrema dreta reaccionària entre la qual es troba Vox tracta de treure partit aixecant un discurs que tracta d’enfrontar els més oprimits i explotats entre si, tractant d’ocultar que en realitat ells són els més fidels defensors dels explotadors i opressors.

Perquè existeix una alternativa al negacionisme de l’extrema dreta i el capitalisme verd del govern “progressista”. Enfront de l’oligopoli de les elèctriques contaminants que augmenten els preus de la llum, lluitem per l’expropiació del sector energètic sense indemnització sota gestió dels i les treballadores al costat de comitès d’usuaris. Solament així podrem reduir dràsticament les emissions de gasos contaminants i desenvolupar les energies renovables sense perjudici dels territoris i poblacions afectades.

Contra l’ampliació dels aeroports del Prat i Barajas, apostar per reforçar el transport públic de forma totalment gratuïta i lluitar per la nacionalització de tota la xarxa i empreses de transport sota control obrer.

Davant el problema de la precarietat i l’atur, lluitem per la reducció de la jornada laboral i el repartiment d’hores de treball sense reduccions del salari sense que això cap tipus d’acomiadament o precarització. Perquè enfront dels acomiadaments i tancaments de les empreses defensem la seva expropiació sense indemnització per a ser gestionada pels i les treballadores en perspectiva d’una economia centralitzada i planificada sobre la base de les necessitats de la societat i no d’una minoria.

Una programa veritablement anticapitalista defensarà avui la liberalització de les patents, en control obrer de les farmacèutiques i l’obertura de les fronteres davant la immigració provocada per l’espoli imperialista i els efectes de la crisi climàtica. Diem no les polítiques que rescaten a l’IBEX 35, perquè ens organitzem per a aconseguir impostos extraordinaris a les grans fortunes.

Un programa com aquest no es conquista en el Congrés, sinó mitjançant la mobilització i la lluita en cada centre d’estudi i de treball. Per això hem d’enfrontar a les burocràcies sindicals que avui negocien amb el govern les pròximes contrareformes i exigir-los que preparin un pla de mobilitzacions per a frenar els atacs que estan per venir.

Aquest pla sí que és l’inici d’una sortida a la crisi climàtica i la resposta als problemes del conjunt de la societat, però per a conquistar-lo necessitem una esquerra que es prepari per a vèncer.

Per una esquerra que trenqui el tauler

Enfront dels qui sostenen que l’única cosa que es pot esperar són governs neoliberals o reformistes que gestionen la misèria amb cara amable quan es pot, defensem la necessitat de construir una esquerra diferent que es proposi trencar el tauler de joc i no gestionar la derrota, sinó preparar la victòria.

Ens referim a una esquerra absolutament diferent i oposada a la qual representa Podemos, IU i el PCE. Els qui criticaven en el seu moment el rescat a la banca avui apliquen la mateixa recepta que després del 2008; és l’esquerra del "no es pot" i com no es pot entra a gestionar els interessos de les grans fortunes, preparant reformes laborals i de pensions.

Perquè realment l’única cosa que es pot fer sense l’ànim d’enfrontar al capitalisme fins al final és convertir-se en un administrador amable dels negocis de la burgesia imperialista. Això sí, tan amable tampoc és, ja que, si cal enviar l’exèrcit a Ceuta per a defensar les fronteres imperialistes, el fa; si fa falta que la policia reprimeixi en una manifestació contra un assassinat homòfob i escorti una manifestació neonazi, el fa; si per a ser part del règim fa falta pujar-li el pressupost a la Casa Reial i avalar amb el silenci l’empresonament d’un raper per cantar contra la monarquia, llavors també el fa.

Així, el govern “progressista” ha arribat a aplicar fins i tot part de l’agenda de la dreta i fins i tot de l’extrema dreta, la qual de fet va demostrar el seu compromís amb el capitalisme espanyol aportant els seus vots perquè aprovessin els Fons Europeus en el Congrés. Encara que a reformistes i dretans els faci mal, tenen més en comú dels que els agradaria reconèixer.

Necessitem també una esquerra diferent de la CUP que es reclama anticapitalista, però acaba sempre al costat del govern de la Generalitat. Continua mantenint el seu a suport a ERC i JxCat que ara renuncien al discurs de lluitar per l’autodeterminació – encara que mai van estar realment disposats barallar-la– i ho fan a canvi d’un millor repartiment dels fons per a salvar a la burgesia catalana des del Govern.

El projecte de l’ampliació de l’aeroport del Prat, el fracàs final del qual encara està per veure, no és més que el símbol de l’acord entre ERC, JxCat, PSOE i UP per a tornar a l’autonomisme en contraprestació d’uns milions que ara ni tan sols és clar que arribin.

En definitiva, es tracta d’aixecar una esquerra anticapitalista, revolucionària i amb independència de classe que aposti per desenvolupar tota la força de la classe treballadora a través de l’autoorganització en els centres de treball en aliança amb el moviment estudiantil organitzat en els centres d’estudi per a conquistar una sortida a aquesta crisi per a la joventut, les dones, les migrants i el conjunt de la classe treballadora.

Construir una esquerra que no es dilueixi en els moviments, sinó que baralli per crear fraccions revolucionàries en lluita contra les burocràcies sindicals traïdores i els diferents corrents que, o bé renuncien a la política, o bé acaben desviant la força sota direccions reformistes que preparen la derrota.

Per això, aixequem una organització que es proposi començar per enfrontar als governs de torn i acabi amb la conquesta d’un món on tots els mitjans que produeixen la riquesa estiguin en mans de la classe treballadora i els sectors populars, al servei de satisfer les necessitats socials i restablir un equilibri amb els límits del planeta.