Política Estat espanyol

DECLARACIÓ POLÍTICA

Eleccions andaluses: el creixement de l’extrema dreta i com combatre-la

Les eleccions andaluses han commogut l'escenari polític. Per primera vegada en 36 anys, des de les primeres eleccions autonòmiques, el PSOE ha perdut la majoria a Andalusia. La dreta podria governar desplaçant a Susana Díaz. Però la dada qualitativa és que Vox, la ultradreta comandada per Santiago Abascal, ha aconseguir 12 diputats amb un discurs obertament xenòfob, misogin i reaccionari.

Miércoles 5 de diciembre | 07:37

Les eleccions andaluses solen ser un mirall més o menys distorsionat que avança la dinàmica de la situació política estatal. Si aquest torna a ser el cas, i res indica que no ho serà, el nou escenari polític es presenta radicalment diferent al que hem viscut fins ara, tot i que encara no hàgim vist tot el seu abast i profunditat.

Et pot interessar: Mayoría derechista después de años de recortes del PSOE

Les dades parlen per si mateixes. El PSOE, que des de 1982 va mantenir una còmoda majoria (ocasionalment amb el suport de PA i IU), s’ha desplomat aconseguint només 33 escons (27,95%), 14 menys que en 2015; el PP, malgrat perdre set escons i sis punts, ha mantingut 26 escons (20,75%); Ciudadanos, 21 escons (18,27%), dotze més que en les anteriors eleccions; Adelante Andalucía (Podemos i IU), 17 escons (16,18%), retrocedint en tres; i Vox, 12 escons (10,97%). A excepció de Ciudadanos i Vox, tots els partits han retrocedit. L’Executiu de la Junta d’Andalusia es dirimirà així entre els candidats del PP, Ciudadanos, que lluiten pels vots de Vox, i la pròpia Susana Díaz del PSOE, que reclama un “front constitucionalista” per frenar a l’extrema dreta, encara que tingui els dies comptats.

Però la dada fonamental no seran les disputes dels partits del Règim per fer-se amb la presidència andalusa, sinó l’emergència de Vox. Recordant el vertiginós sorgiment de Podemos després de les europees de 2014, l’engendro liderat per Santiago Abascal ha irromput en l’escena política amb gairebé 400 mil vots mitjançant una campanya que ha destil·lat odi contra els immigrants, les dones, les persones LGTB, la classe treballadora, l’esquerra i especialment contra els drets democràtics del poble català. Al seu programa Vox defensa il·legalitzar als partits independentistes, derogar la llei de memòria històrica, expulsar als immigrants i tancar les fronteres, perseguir les denúncies en violència de gènere i el tancament de mesquites. També impugna el règim de les autonomies, demanant la seva eliminació, i defensa la esclavizació de la classe treballadora i una major precarización al servei de les grans empreses.

Et pot interessar: Vox o la sortida d’extrema dreta a la crisi del règim espanyol

Vox representa el punt final del somni de Fraga, una “aliança” (anti)popular que unifiqués a totes les dretes i que certament va aconseguir fer-ho durant diverses dècades. Si fins fa no molt hi havia els qui seguien repetint que el PP contenia des dels liberals, al Opus Dei i els neonazis, aquesta situació ha acabat. La pròpia crisi del Règim del 78 i el descrèdit dels seus principals partits (PP i PSOE) per la corrupció i les seves mesures antipopulars, ha il·luminat un nou monstre. Un fenomen que lluny de ser domèstic, entronca amb la dinàmica internacional: Abascal té l’ambició de sumar-se al cor dels Trump, Le Pen, Salvini, Orban i Bolsonaro.

Abstenció històrica i “dades dures”

A Andalusia hi ha un cens de més de 6 milions de persones. La suma de tots els vots de la dreta i l’extrema dreta en les eleccions del 2 de desembre llança un resultat d’1.8 milions. En 2015, la suma de PP, la difunta UPyD, Cs i Vox, van rebre un milió i mig de vots. És a dir que el 2D han pujat 275.000 més. És un nombre significatiu, però les “dades dures” reflecteixen millor la realitat que les portades dels periòdics. Encara que hagin rampinyat vots desencantats del PSOE i Podem, la clau ha estat el repartiment de vots dins de la constel·lació de la dreta, que de conjunt no arriba al 30% de l’electorat mentre que l’extrema dreta representa el 7%.

Tot això en el marc que l’altre fet significatiu ha estat una abstenció rècord del 41,35% dels electors que no han anat a votar. Un fenomen que ha passat la seva factura essencialment al PSOE i Podem, que han perdut prop de 700.000 vots entre tots dos.

Ja hi ha els qui tiren culpes als qui es van abstenir pel creixement de la dreta i l’extrema dreta, com si no els importés els qui dirigiran Andalusia en els propers quatre anys. Certament a una part de la població li importa poc, però és molta més la que rebutja dècades de caciquisme socialista al servei dels capitalistes. I la que s’ha sentit defraudada per les promeses institucionals de Podemos i IU, mentre el que segueix en peu és la precarietat, la misèria i la falta de futur.

Crisi de Règim, neoreformisme i radicalització política a dreta

Les eleccions andaluses s’han donat en el marc de la crisi orgànica que viu el Règim del 78. Una crisi de conjunt -econòmica, social i política- davant la qual els mecanismes habituals de la burgesia per resoldre-la no serveixen. Malferit després de l’esclat de la crisi capitalista mundial de 2008 i les mobilitzacions massives que van seguir al 15M, ha aconseguit una vida extra, però la seva crisi continua.

Davant això, la burgesia i els seus partits busquen diferents sortides. Si la dreta i l’extrema dreta representen la sortida obertament reaccionària, recentralitzadora, de la qual Vox és la seva expressió més desacomplexada, el PSOE i Units Podemos representen un intent senil de “regeneració progressista” del propi Règim. El resultat de les eleccions andaluses ha deixat per terra amb aquesta ultima hipòtesi. Per això explicar el resultat de les eleccions andaluses només per l’abstenció o el paper dels mitjans de comunicació -donant ales a Vox- seria molt parcial. Si l’única cosa que creix és l’extrema dreta, és perquè des de la “esquerra” no hi ha cap posició radical per resoldre les reivindicacions obreres i populars.

El desastre del PSOE de Susana Díaz és el subproducte de gairebé 40 anys de governs socialistes al servei dels grans capitalistes i terratinents. Si en els anys de les vaques grosses el PSOE va saber repartir algunes engrunes per al poble, amb la crisi capitalista es va imposar el repartiment de misèria, retallades i la menor despesa sanitària per habitant, mentre la corrupció seguia a ple rendiment entre els barons i baronesses socialistes. No per res Andalusia ha estat en mans del PSOE un dels màxims exponents de la corrupció estructural del Règim del 78.

Adelante Andalusia, la coalició entre Podemos i IU liderada per Teresa Rodríguez (Anticapitalistes) i Antonio Maíllo (PCE), no ha aconseguit mobilitzar el vot per mantenir-se, ni tampoc ha collit en la sagnia del PSOE (almenys 400.000 vots). Un fracàs que no s’explica sense atendre al seu tebi programa reformista, la històrica subordinació d’IU com a crossa del PSOE a Andalusia i d’Unidos Podemos amb el govern de Sánchez en l’Estat.

Com dèiem a una altra declaració publicada recentment: “l’ofensiva reaccionària de la dreta i l’extrema dreta no pot enfrontar-se en els marcs del règim monàrquic del 78 de les entranyes del qual surten els Abascal. La política de regenerar el règim des d’endins, sense impugnar els seus pilars fonamentals, no només és una utopia reaccionària, sinó que li obre el camí a l’enfortiment de la dreta mentre desarma a la classe treballadora i els sectors populars de l’Estat espanyol per enfrontar-la. Només cal veure la situació a Brasil, on la política d’acords parlamentaris amb els colpistes i sectors de la burgesia no va impedir l’ascens de l’ultradretà, racista i misogin Bolsonaro”.

Combatre a l’extrema dreta defensant aquesta “democràcia per a rics” al costat del PSOE?

La irrupció de Vox al parlament andalús té un contingut concret. És la versió radicalitzada de l’ideari de la dreta post-franquista: fanatisme ultradretà, centralisme nacionalista espanyol, persecució de la immigració i especialment a la comunitat musulmana, deportacions massives i solucions xenòfobes contra els refugiats, il·legalització dels partits independentistes i de les organitzacions feministes, derogació de la llei de violència de gènere i de memòria històrica. Com va dir el propi Abascal, és igual que els titllin de fatxes, racistes, homófobos o masclistes, perquè para ells són medalles que porten amb orgull.

Enfront del seu avanç, Iglesias i Garzón van sortir a agitar el fantasma del feixisme i a apel·lar a un nou “compromís històric” amb el PSOE per defensar la democràcia. Així ho ha expressat Iglesias: “Que aquest resultat serveixi perquè el PSOE entengui qui hem de ser els seus aliats i que les forces catalanes entenguin que ens estem jugant el futur del nostre país. Vull demanar responsabilitat a totes les forces polítiques; tenim moltes diferències, però hem d’estar disposats a construir un dic enfront de l’extrema dreta”.

Unidos Podemos pretén “construir un dic enfront de l’extrema dreta” amb el PSOE, quan són les polítiques neoliberals d’aquest partit al govern les que han promogut el creixement de l’extrema dreta. Quan és el PSOE el que manté oberts els CIEs -veritables presons per a migrants-, les deportacions “exprés” a la frontera, la llei mordassa i les reformes laborals. Quan ha estat el PSOE el defensor de l’article 155 per reprimir al poble català. El partit que des de la presidència del Govern manté com a presos polítics als líders independentistes i que ha estat sempre el més ferm defensor de la reaccionària monarquia. La hipòtesi del “govern progressista” d’Unidos Podemos amb el PSOE ja ha demostrat portar a un fracàs, però en comptes de treure conclusions d’aquest desastre, Iglesias crida a aprofundir en el mateix camí.

Per una sortida anticapitalista, democràtica i de classe

Les primeres mobilitzacions massives en totes les capitals d’Andalusia contra l’arribada de Vox al parlament andalusa són esperançadores. Manifestacions on es canta “No passaran” i “fora feixistes de la universitat”, com la que va acabar ocupant el rectorat de la Universitat de Sevilla. Aquest camí, de la mobilització als carrers, és el que cal aprofundir.

Et pot interessar: Miles de personas salen a la calle en Andalucía en repudio a la extrema derecha

L’emergència del Vox expressa la radicalització d’un sector de la dreta que busca portar fins al final sense mediacions una solució reaccionària i centralitzadora a la crisi del règim del 78.

La CRT denúncia vehement l’avanç reaccionari del PP, Cs i Vox, recolzats en la casta judicial i amb la vènia de la monarquia. Però al mateix temps sostenim una posició independent del govern del PSOE, pilar de l’actual règim, com del seu principal sostenidors parlamentari, Unidos Podemos, que busquen un nou “pacte” per a dalt com el del 78, però de forma encara més degradada i antidemocràtica, sense res que oferir més que preparar-se per a unes noves eleccions mentre la dreta i l’extrema dreta segueixen avançant.

Aquesta posició del neoreformisme, que acaba d’obtenir un dur cop a Andalusia, va contra direcció del profund procés que recorre amplis sectors de la societat i s’expressa en la multiplicitat de consultes i referèndums sobre la monarquia en barris, pobles i universitats de l’Estat. Un moviment que ha posat sobre la taula el debat no només sobre la monarquia, sinó sobre la necessitat d’obrir processos constituents en els quals els pobles de l’Estat espanyol puguin decidir-ho tot.

Et pot interessar: 7303 vots en el Referèndum UAM: 83% a favor d’abolir la monarquia i obrir processos constituents

Les i els socialistes revolucionaris de la CRT lluitem per acabar amb la monarquia i el corrupte règim hereu del franquisme per conquistar una democràcia molt superior a la més democràtica de les repúbliques burgeses. En un estat plurinacional com l’espanyol, lluitem per una federació de repúbliques basades en consells obrers triats democràticament, perquè la classe treballadora governi en el sentit més ampli del terme: expropiant als capitalistes i planificant racionalment l’economia en benefici del conjunt de la societat. Aquesta és per a nosaltres l’única forma de derrotar definitivament tota temptativa de sortida reaccionària a la crisi del règim, aconseguint al mateix temps la resolució íntegra i efectiva de totes les reivindicacions socials i democràtiques de la classe treballadora i el poble.

Però som conscients que encara som una minoria els qui defensem aquesta perspectiva, mentre que la majoria del poble treballador encara té il·lusions en els mecanismes del sufragi universal com a via per aconseguir una democràcia més generosa. Per això defensem la lluita al costat de la classe treballadora, al moviment estudiantil, de dones, els sindicats i organitzacions del moviment de masses, per imposar la institució més democràtica concebible dins de la democràcia representativa: assemblees constituents lliures i sobiranes en tot l’Estat.

Et pot interessar: Crisis de règim i ofensiva de la dreta: per una sortida democràtica, obrera i anticapitalista

Un procés constituent que no sigui una farsa com el del 78, sinó que permeti debatre i votar com acabar amb la monarquia, atorgar el dret a l’autodeterminació de les nacions oprimides i adoptar un programa que doni resposta a totes les necessitats socials més apressants de la majoria popular. D’aquesta manera volem ajudar a que es desenvolupi la politització i mobilització dels sectors més amplis possibles del poble treballador perquè guanyi consciència del seu poder per canviar-ho tot.

Els poders fàctics de l’imperialisme espanyol, inclosa l’extrema dreta, faran tot el possible per evitar que es desenvolupi un procés constituent d’aquest tipus. Així ho vam veure en el referèndum a Catalunya, un procés pacífic que només es proposava exercir el dret democràtic de l’autodeterminació nacional i no obstant això va ser reprimit brutalment. Per això és necessari imposar a les burocràcies sindicals conservadores que estan al capdavant dels sindicats el front únic per imposar aquesta perspectiva mitjançant la lluita de classes i l’autoorganització obrera i popular.

Com més avancin les assemblees constituents lliures i sobiranes a prendre mesures radicals, major serà la resistència dels capitalistes. Però també l’experiència que facin les masses amb els límits de la democràcia representativa i els sectors del moviment de masses que arribin a la conclusió que és necessari construir un veritable poder propi del poble treballador.

En aquest sentit, la lluita per l’assemblea constituent compleix una enorme funció pedagògica: com més conscients són les masses del seu “poder constituent”, més s’obre el camí per a la democràcia obrera soviètica i la perspectiva del poder obrer.

França mostra avui el camí de la lluita de classes: les mobilitzacions massives de les "armilles grogues" tendeixen a confluir als carrers amb els estudiants i els ferroviaris -àdhuc tenint en contra a les burocràcies sindicals que amb la seva passivitat o obert divisionisme solament li donen més temps al govern-. Els enfrontaments amb la policia i les forces de l’ordre, fent-los retrocedir en la lluita de carrer, mostren la força social de les masses mobilitzades contra els plans neoliberals del govern de Macron. Aquesta força es mostra també en el rebuig d’amplis sectors a l’anunci de Macron d’una postergació de l’impost a la gasolina, com un intent de frenar el moviment. Si la unitat obrera i popular s’aprofundís, amb una crida a la vaga general, el govern podria caure producte de la mobilització. Enfront del creixement de l’extrema dreta en l’Estat espanyol, França demostra que la lluita de classes -i no les aliances parlamentàries amb partits del règim- és la via per conquistar nostres reinvindicacions.

Et pot interessar: Los “chalecos amarillos” responden a Macron: “No queremos migajas, queremos la baguette”

La CRT defensa obertament aquesta perspectiva, així com per la construcció d’un gran front d’independència de classe de l’esquerra obrera i socialista per lluitar per ella. Si el que creix és un partit de feixistes sense complexos, la qual cosa fa falta és construir un gran partit de revolucionaris i revolucionàries sense complexos. És hora de prendre partit.







Temas relacionados

Extrema dreta   /    Política Estat espanyol   /    Santiago Abascal   /    Vox   /    En Català   /    Unidos Podemos   /    Asamblea Constituyente   /    Régimen del ‘78   /    Asamblea Constituyente libre y soberana

Comentarios

DEJAR COMENTARIO