"El vell i la mar" narra la història d’un pescador ja major que es troba en un període de dificultats per portar vuitanta-quatre dies sense poder pescar res en l’oceà. La trama se centra en aquest personatge principal i és gairebé l’únic personatge que es construeix. Tal és la seva mala fortuna que els pares del seu ajudant, un adolescent del poble, li exigeixen al seu fill que canviï de vaixell per considerar que el vell estava "salao" (és interessant perquè Hemingway usa la paraula "salao" en el text original, secundant-se en l’argot cubà dels pescadors), és a dir que portava amb si la pitjor de les sorts. Així és com a partir del dia quaranta de no poder pescar, el vell comença a sortir només a enfrontar-se a la mar.

La història fa un gir quan Santiago, el vell, pesca el peix més gran que mai havia pescat. Es produeix un combat feroç i desgastant que dura tres dies i tres nits fins a resoldre’s en favor del protagonista. Una vegada caçat el peix i lligat a la petita embarcació el vell es proposa emprendre el seu retorn triomfal, només per a adonar-se que la vida i la naturalesa tenen un tèrbol sentit de l’humor i la justícia.

"El vell i la mar" té algunes particularitats. Escrita amb l’estil ferm i directe que caracteritza a Hemingway -frases curtes i amb poques descripcions- té dos aspectes a tenir en compte. D’una banda és interessant el simbolisme que maneja l’autor en tan poques pàgines. Principalment per a reflectir inquietuds humanes tan profundes com són el pas del temps, el buit, la solitud i l’angoixa pròpia de la desesperança. És una novel·la ideal per a fer-nos la pregunta per l’absolut i el maneig de la pèrdua. Quant implica no resignar-se a perdre l’objecte, sigui com sigui? I la seva contra cara, com assumir el buit d’allò que ja no està?

D’altra banda, anant a un aspecte més tècnic, sobresurt la raresa amb la qual l’autor presenta l’obra jugant amb la longitud dels marges sense acabar de definir si es tracta d’un conte llarg o una novel·la. Aquí trobem un assoliment important perquè si és un conte llarg té el mèrit de no perdre mai la tensió ni desfigurar-se en la trama, i si el pensem com una novel·la hem d’admirar la contundència reeixida amb un sol personatge i tan poques descripcions adjacents.

Es tracta, per a dir-ho d’una vegada, d’un text d’aquests que es llegeixen d’una asseguda sense detenir-se a pensar massa. No obstant això, és probable que estiguem rebent més del que esperem i (tal vegada) del que podem suportar.