Política Estado Español

PEDRO SÁNCHEZ

El vaixell Aquarius i els límits de el “Zapaterisme” de Pedro Sánchez

Pedro Sánchez està jugant les seves cartes per tractar de millorar la seva imatge ràpidament. El vaixell Aquarius, la dimissió en qüestió d'hores de Màxim Huerta i prometen ser més.

Guillermo Ferrari

Barcelona | @LLegui1968

Miércoles 20 de junio | 10:27

La setmana passada, el flamant President espanyol va oferir als refugiats que el vaixell Aquarius havia rescatat, que puguin desembarcar a València. Mentre el govern dretà italià va tancar tots els ports i els líders d’altres països miraven a un altre costat, Sánchez va sorprendre a propis i a estranys amb aquesta invitació.

Més de 600 immigrants van passar de navegar en precàries barcasses jugant-se la vida i van ser rescatats per l’Aquarius com tots sabem. Van passar de lluitar per la seva vida a ser rebuts en l’Estat espanyol. No obstant això, no és or tot el que brilla. Ja abans que arribessin a terra, es van veure els límits de l’amfitrió: la reaccionària llei d’estrangeria. Això és el que té la política de gestos.

El ministre d’interior, Fernando Gran Marlaska, distingit per no investigar tortures, ha dit clarament que els refugiats de l’Aquarius rebran “el mateix tracte que els que vénen en pateres”. Es revisaran cas per cas per comprovar si existeixen “fundats temors” de ser perseguits als seus països d’origen. Però, pot haver-hi algun dubte d’ells? A qui se li ocorre deixar el seu país i arriscar la seva vida en el Mediterrani si és que no sofreix greument allà?

No obstant això, el delegat de Govern a València i els socis del PSPV, de Compromís a través de Mònica Oltra, havien dit inicialment que s’els seria concedida la condició de refugiat. Qüestió que també va ser negada per la Ministra de treball Magdalena Valerio qui va asseverar que “cal veure en quina situació estan, si estan en perill als seus països i si és així, llavors se’ls donaria la condició de refugiat".

En un altre canvi de política, el Govern socialista els va donar un permís de 45 dies mentre se’ls verifica la identitat i els motius pels quals es van anar dels seus països. El problema vindrà després que s’esgoti aquest període. Aquells que hagin estat rebutjats engrossiran la població dels CIE (Centres d’Internament per a Estrangers). La Vicepresidenta Carmen Calvo potser respira tranquil·la perquè França es faria càrrec de la meitat, encara que revisarà els qui poden ser “beneficiats” per la política d’asil.

Si el progressisme s’acaba en les lleis que ja tenim, cal destacar que durant l’any passat, l’Estat espanyol tan sol va concedir 595 estatuts de refugiat sobre 4.080 demandes de protecció subsidiària i cap per raons humanitàries. Aquests processos no haurien de durar més de sis mesos, encara que la veritat és que el nostre país acumula més de 40.000 expedients per resoldre.

De totes maneres aquest gest, que ha significat una ajuda als 629 nàufrags, entre els quals hi havien 123 menors i set dones embarassades, és amb prou feines un petit centelleig en la terrible nit que passen milions de refugiats en la seva dura fugida a no se sap on. El Govern espanyol s’havia compromès a acollir a 17.337 refugiats però tan sols ho va fer amb 1.980. No obstant això, durant la crisi migratòria de 2015 van entrar més d’1 milió de persones a Europa.

Algunes persones diran: “millor això que res”. Unes altres podran pensar que Europa no pot albergar un volum tan gran d’immigració. No obstant això, les guerres de les quals fugen són sostingudes econòmica i logístic ament per les potències europees i EUA. Els bombardejos a Síria, les tropes franceses a Mali i Espanya major productor d’armes lleugeres al món fent el seu agost.

Aquí també s’acaba la política de gestos. S’acaba amb les lleis reaccionàries i les presons-CIEs; s’acaba amb els interessos econòmics com a grans venedors d’armes i altres productes, s’acaba amb l’acció militar per dominar regions senceres a tot el món. Però és això mateix el que fa que milions de persones fugin de les seves llars i vagin on puguin buscant algun tipus de futur.

Bateria de política gestual

Però això de l’Aquarius no és una casualitat. És part d’una enorme bateria gestual que està ràpidament executant Pedro Sánchez. Un Govern que va sortir d’una enorme carambola política i amb uns pressupostos reaccionaris se la juga a la política de gestos que tants fruits li van donar a Rodríguez Zapatero (fins a la crisi el va deixar pel terra).

En relació als presos polítics catalans, a Pedro Sánchez li va semblar raonable que siguin acostats a Catalunya. Encara que para això s’haurà d’esperar al fet que el jutge acabi amb la instrucció. Amb aquest petitíssim gest tracta d’oblidar la causa general per rebel·lió i sedició que els afligeix o el fet que més de dos milions de catalans es manifestin per la independència. Ni parlar d’un referèndum d’autodeterminació.

Més del mateix va passar amb el ja exministre Màxim Huerta. Huerta que havia evadit pagar impostos a hisenda, finalment ho va haver de fer després de perdre un reclam en els jutjats. Un ministre que fa busca estratagemes per pagar menys imposats no quedava bé. En tan sol unes hores va ser dimitit. Quelcom cosa que no ha passat mai amb el PP. Aquest gest li dóna una imatge d’incorruptible. No obstant això, el PSOE està ple de pomes podrides.

Ara prepara un altre gest com és el projecte sobre el Valle de los Caidos. Sánchez es proposa exhumar les restes del dictador Franco i crear allí “un lloc de reconciliació i memòria”. Serà impossible reconciliar amb els colpistes de Franco i la seva dictadura de gairebé 40 anys. Però el que serà possible és que la família Franco segueixi gaudint d’una mini fortuna realitzada sota la repressió sanguinària del dictador.

La política de Sánchez tindrà molts focs d’artifici, algun gest important, però no servirà per resoldre els greus problemes socials. No hi ha res en el seu discurs que serveixi per resoldre l’atur, la precarietat i els salaris baixos. Res que acabi amb la bretxa salarial que sofreixen les dones. Tampoc hi ha un augment substancial de les pensions que estan en mínims.

El que està per veure’s és si aquesta bateria de política gestual li servirà a Pedro Sánchez per revitalitzar a un malmès PSOE o si la crisi el deixarà tirat pels terres com li va passar a “el seu mestre”. Aquesta és la gran aposta de Sánchez. Per descomptat, completament allunyada dels treballadors i el poble empobrit per la crisi.






Temas relacionados

En Català   /   José Luis Rodríguez Zapatero   /   Pedro Sánchez   /   Política Estado Español   /   PSOE

Comentarios

DEJAR COMENTARIO