El debat a cinc televisat aquest dilluns va deixar algunes claus importants sobre l’estat de salut del Règim del 78, els seus partits -vells i nous- i les perspectives que s’obren després de les eleccions del 10N. Repassem a continuació les tres principals que il·lustren les dificultats del règim per a recompondre’s per dalt, l’aprofundiment del curs autoritari i una nova tanda d’ajustos que tenim per davant i com la nova “esquerra” es mostra totalment impotent i funcional a aquest curs.

Un: el Règim del 78 no troba un nou sistema de partits que garanteixi la governabilitat

L’aposta de la repetició electoral per a recuperar quelcom similar al vell bipartidisme té dificultats per a materialitzar-se. A l’11N podem estar “en les mateixes” que el 29A.

El bloc autodenominat “progressista” sembla que quedarà bastant igual a si mateix. A això se li afegeix el problema que Sánchez ve “volant ponts” que servirien per reeditar un govern sostingut pels socis de la moció de censura. Tant amb Unidas Podemos com amb ERC, de qui de moment sembla que continuarien depenent.

Per la dreta el PP es veu còmode per la recuperació de vots i escons a costa de Cs, els taronges s’enfonsen i Vox manté segons les enquestes un ascens que podria portar-lo a ser la tercera força. Malgrat els atacs que per moments es van creuar Casado, Rivera i Abascal, han demostrat que no tindrien cap problema a acordar un govern de l’anomenat “trifachito”. No obstant això, de moment no hi ha cap enquesta que els doni aquesta suma.

La tercera hipòtesi, i per la qual aposta gran part de l’establisment, és la d’un acord entre els vells partits del bipartidisme en forma d’abstenció, però també té grans problemes. Amb un Vox en ascens i per tant amb la guerra de les dretes obertes estarà disposat Casadp a donar-li aquest suport a Sánchez per “responsabilitat d’Estat”?

En definitiva, l’Estat espanyol sembla haver entrat en un període llarg d’inestabilitat política que dificultarà la conformació d’executius estables. Un problema per aconseguir tancar la crisi del règim i, fins i tot, per poder aborda l’agenda de contrarreformes econòmiques amb la qual tots els grans partits concorden.

Dos: Catalunya, ningú treu els peus del plat del “A por ellos”

El nou consens sobre la resolució de la crisi catalana va quedar assentat en el mateix debat. Les tres dretes van mantenir la seva carrera per veure qui feia la proposta més ultra, qüestionant al PSOE per no haver portat encara més enllà l’escalada repressiva i entre si -sobretot de part de Cs i Vox al PP- per les seves suposades tebieses amb els independentistes.

Però el PSOE no es va quedar enrere. Va arrencar explicant que la seva proposta es basava en tres grans eixos copiats dels llocs comuns i el programa de la dreta més reaccionària: una llei nacional que obligui a estudiar a les escoles catalanes els “valors constitucionals”, una llei audiovisual per a recuperar TV3 i tornar a incloure en el Codi Penal el delicte de convocatòria il·legal de referèndum. I va acabar prometent que ell, gairebé personalment, ficaria a la presó a Puigdemont.

Unidas Podemos es va separar de tota aquesta cascada de propostes reaccionàries amb una tèbia defensa d’una “sortida negociada”. Una posició que en cap cas va plantejar ni la defensa del dret a decidir, ni la denúncia de l’ofensiva judicial o la repressió policial que hem vist en aquestes setmanes a Catalunya. A la seva manera, una esquerra que vol sostenir el règim, assumeix “críticament” aquest nou marc repressiu. Quelcom que ja va avançar Iglesias en plenes negociacions per a formar govern quan va dir que acceptaria el “lideratge” del PSOE si calia tornar a aplicar un 155.

Tres: el següent govern serà el de l’ajust pendent

El bloc de les polítiques socials va ser el que més recordava a passats debats d’aquests quatre anys. Entre el PP i el PSOE es van tirar en cara la part de l’ajust i les conseqüències de la crisi que corresponia als governs de l’altre, com si durant els propis no haguessin aplicat exactament les mateixes polítiques. Cs aprofitava per a atacar als uns i els altres, encara que proposant reformes encara més neoliberals. Així, davant la precarietat laboral galopant, Rivera va tornar a la càrrega amb el seu contracte únic, que proposa acabar amb la dualitat entre precaris i fixos fent-nos a tots “fixes precaritzats”.

En aquest punt Vox va desplegar amb força el seu discurs i propostes reaccionàries. Acabar amb la desocupació i els problemes socials a costa d’expulsar immigrants o acabar amb les comunitats autònomes. La desimboltura racista d’Abascal, en la línia de les dretes populistes europees, no va trobar resposta contundent de cap dels participants, ni de la dreta, ni de la “esquerra”.

Pedro Sánchez va arribar a reivindicar la labor del seu govern per expulsar un 50% més d’immigrants il·legals, encara que això sí, com ell mateix va dir, a diferència de Vox ells ho fan amb un “discurs progressista”. No podia haver-hi millor metàfora que aquesta per al que suposa l’agenda del “mal menor” en les polítiques socials i econòmiques: fem el mateix que la dreta -reformes laborals, pensionasso, ajustos i racisme institucional- però ho sabem vendre millor amb una mica de màrqueting multicultural. De fet el candidat del PSOE es va cuidar molt de llançar alguna proposta concreta en aquest bloc, conscient que el que li tocarà, com a Zapatero en la seva segona legislatura, és aplicar polítiques d’ajust davant la crisi que s’aveïna.

Iglesias va voler convertir aquest bloc en el moment estrella de la seva intervenció, parlant de moltes de les propostes de reformes socials que conté el programa d’Unidas Podemos. El problema d’aquestes, a més del seu propi abast limitat als marcs de compliment del dèficit i els acords amb la Troica, és que només es recorda d’elles en campanya electoral. Va tornar a parlar de derogar la reforma laboral, imposar un impost a la banc o intervenir el mercat de lloguer. Però es va oblidar de dir-nos que durant tots els mesos de govern cap d’aquestes mesures va ser condició per a donar suport o no la investidura de Sánchez