CATALUNYA

El processisme opera per a tancar la bretxa entre el carrer i Palau

El processisme repren la iniciativa. L'Assemblea de Càrrecs Electes tracta de recuperar la unitat sobiranista de 2017, qüestionada als carrers. ERC opera per a intentar que l'Acampada de plaça universitat assumeixi la seva política de pressió sobre el PSOE i recuperar-se del desprestigi davant la generació 14O.

Santiago Lupe

Barcelona | @SantiagoLupeBCN

divendres 1 de novembre| edició del dia

Fa uns dies escrivia sobre el risc real que la segona tardor catalana acabés sent clausurat de manera primerenca. La brutal repressió de l’Estat espanyol i el Govern que continua encara amb detencions en els domicilis d’activistes, es combina -especialment en els últims dies- amb iniciatives polítiques del “processisme” per a revertir parcialment el qüestionament al qual ha estat sotmès des dels carrers. La falta d’una alternativa política que materialitzés un full de ruta diferent, fan que el perill d’una primerenca clausura estigui tornant-se una realitat.

En els dies previs a la campanya electoral que arrenca, l’operació política que el Govern i els seus partits, al costat de les entitats sobiranistes, van posar en marxa el dissabte passat, ha fet nous passos. Dos han estat les principals fites. Un per dalt i un altre per baix, però tots dos amb el mateix objectiu, propiciar un desviament de les energies expressades en les dues primeres setmanes de mobilitzacions cap a un llit de performance institucional i mobilització processista.

L’Assemblea de Càrrecs Electes i els intents de recrear una unitat processista en cris

i

Aquest dimecres, el Consell de la República constituït des de l’exili de Puigdemont va convocar una Assemblea de Càrrecs Electes per a acordar una resposta comuna davant la sentència del judici del procés. Van acudir regidors, alcaldes, diputats i senadors de tots els partits independentistes – JxCat, ERC i CUP- i uns altres independents o de candidatures municipalistes d’esquerra.

Puigdemont va prendre la paraula des de Brussel·les per a assenyalar que “avui som més fortes” i reiterar la seva apel·lació a recuperar la unitat del bloc sobiranista de 2017. Es va aconseguir aprovar una declaració “de mínims” que rebutja la sentència del Tribunal Suprem, exigeix l’Amnistia i la fi de la repressió, expressa un suport a les mobilitzacions i la sobirania atacada de les institucions catalanes i es va plantejar que es continuaria “treballant” per l’autodeterminació. Sobre el com aconseguir aquests objectius, l’Assemblea de Càrrecs Electes va ser clara: la via és la del diàleg en una taula de negociació amb l’Estat, i es va apel·lar a una mediació internacional com a manera d’aconseguir-lo. A més deixava completament per fora molts punts dels quals s’han escoltat als carrers en aquests dies dirigits contra el Govern o ho Mossos d’Esquadra.

Durant el debat va haver-hi veus discordants que van denunciar la repressió portada a davant pel Govern i els Mossos, o que es van fer ressò de demandes com l’exigència de dimissió del conseller d’Interior, Buch. Van ser centralment càrrecs municipals de la CUP, que van arribar a provocar un moment d’incomoditat per a Torra i Torrent -presentis en la primera línia- quan l’auditori va corejar aquesta última consigna.

No obstant això, la declaració de “mínims” i de suport a la via de negociació amb l’Estat va tirar endavant per unanimitat. ERC i el PDECAT van aconseguir que la resta de formacions, acceptessin aquesta fórmula que insisteix en les il·lusions en la via institucional i de diàleg amb el Règim del 78.

L’Assemblea de Càrrecs Electes és un òrgan que té la seva justificació en la defensa de les institucions catalanes davant la constant intervenció de l’Estat per a buidar-les de sobirania. Estem en un moment on el Tribunal Constitucional no només deroga lleis i mocions, sinó que amenaça amb inhabilitar a la Mesa del Parlament si permet debats sobre la monarquia o el dret a decidir. Però, igual que al Parlament, la participació en un espai institucional així hauria de fer-se amb una clara política independent que ajudi a desemmascarar fins al final tant a ERC com al PDECAT i el mateix Puigdemont. La pressió a la unitat del soberanisme -com ja passés amb la signatura la setmana passada de la Declaració de la Llotja- porta a la CUP a zigzaguejar entre la crítica i separació del Govern i els seus partits, i gestos que apunten a recrear la il·lusió en un retorn de la unitat sobiranista que va en contra se’l seu propi balanç crític del 2017.

Si es vol posar en peus un full de ruta alternatiu des de la joventut, la classe treballadora i els sectors populars, la clau és aprofundir la bretxa oberta entre el carrer i Palau. L’unitarisme sobiranista contribueix més aviat a tot el contrari No hauria estat molt més fructífer per a aquesta fi que els electes de la CUP, a més d’intervenir contra la repressió del Govern, haguessin presentat una contraproposta de resolució no de “mínims”? Una resolució que inclogués totes les demandes que han estat un clam en les manifestacions i també la proposta política de “bloquejar el règim” de la CUP per al 10N, que correctament planteja que el camí de la negociació amb l’Estat és una via morta?

Una resolució que denunciés explícitament la repressió de l’Estat i del Govern, que plantegés la dissolució de la BRIMO, la dimissió de Buch, la llibertat dels presos i preses polítiques dient que són 40 i no 9 com planteja el processisme... i que apostés per desenvolupar l’autoorganització com la via d’imposar un procés constituent on poder exercir el dret d’autodeterminació i decidir-lo tot.

És molt possible que aquesta no hagués tirat endavant. Ahir eren 2000 càrrecs electes, i la CUP va reunir 300 a la seva assemblea de les cotxeres de Sants. Però presentar una resolució pròpia amb aquest contingut hauria servit per a començar a posar en peus un pol d’independència política enfront dels partits de la burgesia i petita burgesía catalanistes.

ERC s’esforça a reconduir l’energia de la generació 14O cap a una via no disruptiva

El mateix dia que per dalt s’operava amb l’Assemblea de Càrrecs Electes, per baix també es van anar cuinant altres operacions per a tancar la bretxa entre el carrer i Palau. En concret una dirigida al sector que més allunyat es troba del vell processisme: l’anomenada generació 14O. La joventut, en gran manera estudiantil de secundària i universitat, que ha estat el sector social al capdavant de les mobilitzacions i la resistència a la violència policial.

El qüestionament al processisme pel seu rol en 2017, el seu retorn a l’autonomisme en aquests dos anys i el seu paper en la repressió des del 14O, ha tingut la seva major expressió en aquest fenomen. Una generació que té punts en comú amb la joventut xilena o equatoriana. El seu motor és la lluita contra la repressió però també la frustració amb les perspectives de precarietat absoluta a les quals els han condemnat els diferents governs, també els de Mas, Puigdemont i Torra.

Fins al moment, aquesta explosió juvenil no ha aconseguit reactivar prou al moviment estudiantil, en el sentit de convertir les facultats i instituts en un formiguer d’assemblees i debats permanents. Les organitzacions estudiantils no van convocar cap assemblea en la setmana més àlgida i les realitzades després no han aconseguit reunir més enllà d’algunes desenes d’activistes. Els mètodes de convocatòries vingudes des de dalt o assemblees amb ordre del dia prefixat, no ajudaven a incorporar a part dels milers que havien estat als carrers, per a organitzar-se col·lectivament i aprofundir les reflexions polítiques a la calor dels esdeveniments.

Aquesta feblesa s’ha combinat i reforçat amb una política que fins ara ha separat cada vegada més a l’activisme i la joventut més mobilitzada, del gruix dels estudiants. Organitzacions com el SEPC han llançat convocatòries per dalt -com la vaga indefinida- sense preparar les condicions per a poder mantenir-les amb un moviment realment massiu. S’ha substituït això per mètodes durs sostinguts per molt pocs -com els bloquejos de portes- que han acabat en enfrontaments amb estudiants, alguna cosa que la dreta ha aprofitat per a llançar una campanya reaccionària. Alhora, s’aixecava una política de pressió a les autoritats acadèmiques perquè suspenguessin classes o activitats avaluables. És a dir, perquè fessin el treball -com si es tractés d’una “aturada de país” i no una vaga- del que correspondria a un moviment estudiantil massiu i des de les bases.

L’última iniciativa ha estat la d’impulsar una acampada permanent en la plaça universitat. Una acció que cal veure si és presa per un sector ampli d’aquesta generació 14O i es converteix la plaça en un centre de reorganització de l’avantguarda juvenil. Però aquí és on operen els corrents polítics, no sols l’esquerra independentista, sinó també sectors del processisme, concretament ERC, que ha bolcat al Jovent Republicà -les seves joventuts- per a intentar tancar la bretxa de la qual estem parlant

El SEPC abandona així de moment la seva política de vagues sostingudes per piquets d’uns pocs, que ha estat qüestionada per altres organitzacions juvenils. Per a aconseguir que l’acampada pugui servir per a arribar a aquests milers d’estudiants que encara no són part de l’activisme, seria necessari que no convertissin l’acampada en un objectiu en si mateix, sinó que des d’allí s’organitzés com arribar a les facultats i instituts. Per a aprofundir la bretxa entre Palau i la generació 14O, és fonamental tancar primer la que hi ha entre els milers que es mobilitzen i les desenes que prenen part d’aquestes accions. Només així tindrem la possibilitat que es generi un moviment estudiantil massiu que estructuri la ràbia i indignació aquesta joventut.

El programa de l’acampada és on l’operació del processisme ha entrat de ple. Com l’Assemblea de Càrrecs Electes, el manifest planteja obertament l’objectiu d’aconseguir que Pedro Sánchez condemni la violència policial i s’assegui a negociar. És, gairebé sense dissimulació, el programa d’una ERC que porta setmanes espantada del que està fent la joventut als carrers.

Que ahir mateix el xiulat i esbroncat Gabriel Rufián, saludés entusiasmat l’Acampada no és més que la corroboració que en aquesta acció, que pot ser presa amb entusiasme per alguns joves, ERC es juga a tractar d’imposar una política que l’ajudi “reconciliar-se” amb la joventut i mantenir-la pacíficament de càmping durant la campanya electoral.

El SEPC hauria de criticar i separar-se d’aquesta política de pressió sobre el PSOE per a negociar i bolcar els seus esforços en la direcció oposada. Que el moviment estudiantil estigui al capdavant no sols en l’acció, sinó a aixecar un programa clarament independent del Govern i els seus partits No és el moment d’iniciar un treball pacient en les facultats i instituts promovent assemblees contra la repressió en les classes, elecció de prims i conformació de coordinadores per facultat, campus i universitat? Que tota la joventut pugui començar a discutir democràticament quals són els passos següents a donar i perquè programa cal barallar. Que la generació 14O pugui dotar-se dels elements d’autoorganització bàsics perquè ningú els pugui utilitzar com a base de maniobra del processisme senil que representen els Rufià, Puigdemont o Torra.




temes relacionats

Repressió Catalunya   /    CATALUNYA   /    Política Estat espanyol   /    Moviment estudiantil   /    Règim del ’78   /    Autodeterminació de Catalunya   /    Independència de Catalunya   /    JxCat   /    ERC   /    PDeCAT   /    CUP

Comentaris

Comentar