El retrocés de la direcció del procesisme és ja un fet. Les declaracions de diversos dirigents del PDeCAT i ERC durant la setmana passada, reconeixent que en cap cas es van disposar a defensar la república catalana proclamada el 27-O, van ser l’avançament del que ara es plasma en el principi d’acord programàtic d’ambdues formacions: s’abandona la via unilateral per exercir el dret a l’autodeterminació i es torna a la via morta de la negociació amb el mateix Estat que acaba de propinar un cop institucional sense precedents contra l’autogovern català.
Ambdues qüestions són coherents entre si. Ambdues estan servint per estendre la idea de que “no es pot”, “és impossible”. Els catalans hauran de seguir esperant al fet que el PP, el PSOE, Cs i la Corona es “convencin” que han d’acceptar un referèndum pactat. La mateixa il·lusió, en l’accepció de “engany” del terme, que es ve venent des de Podemos, IU i els comuns, com a part de la seva cada vegada major integració al Règim i la seva aposta per una reforma superficial des de dins.
Des de les files del PDeCAT i ERC es vol presentar aquest retrocés com una altra “maniobra magistral”. Es presenta el 21D com un plebiscit imposat per Europa, i que, en cas de victòria sobiranista, la UE -aquesta vegada sí- intercedirà en favor d’un referèndum acordat. Sens dubte aquesta justificació no té el més mínim crèdit. La UE ha deixat clar que recolza sense fissures a l’Estat espanyol i totes les mesures autoritàries que vulgui emprar per acabar amb el moviment independentista. L’última alenada d’oxigen es va conèixer aquest dimecres, quan la Comissió va autoritzar a Rajoy a incomplir el dèficit en 2018 per facilitar-li l’aprovació dels pressupostos i l’estabilitat governamental.
A alguns aquest retrocés no ens ha enxampat per sorpresa. És més, veníem advertint des de 2012, molt contra corrent, que el fet que els partits històrics de la burgesia catalana fossin la direcció incuestionada del procés era el seu principal “Taló d’Aquil·les”. En cap cas estarien disposats a portar endavant un enfrontament amb l’Estat fins al final, ja que per a això l’únic camí era engegar unes forces socials (la classe treballadora i la joventut) que els generaven més por que la pròpia repressió estatal.
La voluntat majoritària del poble català expressada l’1-O solament era possible efectivizarla pel camí que es va posar sobre la taula el 3-O: una gran mobilització social en la qual la classe treballadora, els seus mètodes -com la vaga- i les seves demandes socials, passessin al centre. Tot el contrari al procesisme.
Per a això es tornava fonamental que la lluita per una república independent estigués lligada a obrir un veritable procés constituent i a un programa que resolgués els grans problemes de l’atur, l’habitatge, la precarietat, la pobresa energètica i la resta de greus problemes socials. Quelcom impossible sense mesures que afectin directament els interessos dels grans capitalistes. Si no era així, la classe treballadora i els sectors populars a Catalunya no s’anaven a jugar a ser part i posar-se al capdavant d’aquesta lluita. Menys encara en la resta de l’Estat s’anava a poder contrarestar la campanya espanyolista atiada pel bloc monàrquic, despertar la solidaritat amb Catalunya i animar al fet que s’estengués una lluita en comú contra la Corona i el Règim del 78 més enllà de l’Ebre.
Tenen raó els dirigents del PDeCAT i ERC quan diuen que l’Estat espanyol no és democràtic i està disposat a la més brutal repressió. Però insistir en la seva suposada via gandhiana és el mateix que dir que hem de deixar-nos matar o renunciar a lluitar contra ell. L’única alternativa pasa per promoure una lluita revolucionària a Catalunya i la resta de l’Estat.
Que el PDeCAT (o abans CiU o CDC) i ERC no anaven a assumir aquest “full de ruta” era natural. Que la CUP, que s’autodefineix com a anticapitalista, l’abandonés d’una manera cada vegada més flagrant -fins al punt d’aprovar en 2017 els pressupostos o acordar la Llei de Transitorietat que proposava un procés constituent des de dalt i amb agenda limitada- ha estat una altra de les grans falles del procés i sobretot d’aquests dos últims mesos.
Després del 3-O la direcció procesista va optar per la desmobilització. Es va endarrerir la proclamació de la república -amb la proclamació-suspensió del 10-O pel mig- i es va deixar via lliure a l’Estat per actuar: guerra econòmica, querelles, primers presos polítics... Es buscava desesperadament que l’Estat central oferís una “via de fuita digna”, com es va evidenciar el dia abans de la proclamació amb les negociacions encapçalades per Santi Vila i el mateix Puigdemont. Però l’Estat, conscient de la seva força i de la negativa de la direcció procesista a impulsar una mobilització a l’altura de les circumstàncies, només estava disposat a oferir una via de fuita després d’una claudicació, com la que ara està aconseguint amb el xantatge inquisitorial als consellers presos.
No obstant això, no podem ser menys crítics amb els qui tenien les possibilitats i la responsabilitat d’oferir una alternativa a aquestes vacil·lacions. Una alternativa que permetés l’avanç qualitatiu necessari de la mobilització social. Aquests agents, fonamentalment, van seguir subordinats a la política de lleialtat i “mà estesa” al Govern. La CUP va optar per no posar totes les seves forces militants en aquesta direcció, limitant-se a algunes petites mostres per pressionar en favor de la DUI abans del 27-O. Va decidir canviar relativament el rumb bastant tard, sent part impulsora des dels CDR, al costat de centenars d’activistes independents, així com de la gran jornada de vaga i bloquejos del 8N. Les principals centrals de l’esquerra sindical, no obstant això, es van negar a llançar noves convocatòries de vaga com la del 3-O, per temor a la seva possible il·legalització.
La direcció sobiranista avui s’obre a certes autocrítiques, però aquestes són funcionals a justificar una claudicació sense lluita, que és més greu encara si la contrastem amb la voluntat de lluita que ha expressat el poble català en jornades com l’1-O, el 3-O o el 8-N.
La CUP té la responsabilitat, com a mínim, d’obrir una reflexió profunda al costat dels sectors d’activistes dels CDR, el moviment estudiantil i el sindicalisme combatiu, sobre el balanç d’aquests cinc anys i, especialment, dels dos últims mesos. Tant del rol que ha jugat la direcció procesista, com la política de subordinació a la mateixa que ha portat endavant la mateixa CUP. Sobre les lliçons s’estaria en millors condicions per aconseguir l’agrupament d’aquells sectors que volen prosseguir la lluita contra el 155, la repressió i la defensa del mandat de l’1-O més enllà del 21-D, quelcom al que PDeCAT i ERC estan anunciant que renunciaran en favor d’acords amb l’Estat.
La candidatura que presentarà la CUP a les eleccions podria ser un agent motorizador d’un procés així, que es torna indispensable per poder reagrupar a gran part de la gent “desencantada” amb els Junqueras i Puigdemont. Per plantejar la perspectiva que es pugui reprendre la lluita per la república catalana des d’un plànol qualitativament diferent, el d’una lluita per una república que resolgui els grans problemes socials, per tant, no una república dels capitalistes sinó una república dels treballadors i socialista.
En aquests dies, diversos portaveus de la CUP, com Mireia Boya o Nuria Gibert, s’han lamentat de l’acord d’ERC i el PDeCAT i han insistit que assumeixin com un compromís programàtic la implementació de la república. Però, fan falta més fets contundents perquè quedi clar que ni ERC ni el PDeCAT estan disposats a “trencar els ous” que es necessiten per a semblant “truita”? Proposar, encara que finalment sigui impossible, reeditar la política de “mà estesa” mantinguda des de 2012 per la CUP, és tot el contrari a preparar-se per a la següent etapa de lluita.
