Societat

CRISI SANITÀRIA

El meu pas per urgències com a positiu en coronavirus

Aquesta setmana ha estat ingressada la meva companya i diagnosticada de coronavirus. La meva filla i jo tenim un seguiment telefònic diari.

Guillermo Ferrari

Barcelona | @LLegui1968

dimarts 24 de març| edició del dia

Dissabte passat em va trucar una doctora d’un CAP de Barcelona per a fer un seguiment telefònic de la meva situació i la de la meva filla. Vaig comentar-li que tenia alguna molèstia nova en la respiració i mocs líquids transparents. Les molèsties van generar dubtes a la doctora i jo, la veritat, també les tenia. Finalment, la doctora em va convidar a acostar-me al CUAP d’Horta.

Una vegada arribat al CUAP, em van atendre ràpidament. Primer em van fer canviar els guants que portava. A continuació em van mirar la saturació, la tensió i la temperatura. Finalment em van fer dues radiografies de front i perfil. L’atenció del personal molt professional i amable.

La doctora es va mostrar preocupada i no ho veia clar. La qualitat de la radiografia no era bona i era possible que indiqués una pneumònia. Les retallades d’inversió dels anys d’Artur Mas i l’“antiga” Convergència han deixat petjades no només en la falta de personal, també en els aparells antics i deficients. Davant això la doctora em diu que em deriva a les urgències de l’Hospital Vall d’Hebron. Començo a preocupar-me, perquè la meva filla ha quedat sola a casa.

En el CUAP també hi havia el Josep, un senyor amb aparença de treballador i una mica cabrejat. I també el Mariano, un senyor major. Els tres estàvem esperant a l’ambulància. Ens van pujar al Josep i a mi. Ens presentem fredament i el Josep em va explicar que era la primera vegada que pujava a una ambulància. “Estic a l’atur per un ERTO i ara tinc el Covid” es va queixar amargament.

Amuntegament a les urgències de Vall d’Hebron

En arribar a l’Hospital, novament ens miren la tensió, la temperatura i la saturació. Li pregunto a la persona que m’atén si m’ingressaran i em contesta que, gairebé sense mirar-me, “tens molts números”. Ens deixen esperant una altra estona en un passadís de la zona. Finalment, ens condueixen a una altra sala.

Érem 15 persones en una sala de 60 metres quadres aproximadament. Moltes d’elles, gent gran de 60 anys, o fins i tot de més de 70 anys. Ja eren les 14hs i continuava pensant que m’ingressarien i la meva filla estava a casa sense saber quina és la situació. Havia sortit abans dels 12h sense desdejunar. La meva parella i amistats comencen a moure’s per a resoldre problemes.

De sobte i ràpidament, vaig començar a sentir-me que perdia el control. Vaig poder aixecar el cap i vaig veure a dos treballadors sanitaris, els vaig avisar que em trobava malament i que perdria el sentit. I el vaig perdre. Vaig caure en un dolç sopor, per poc temps, encara que vaig perdre el sentit del temps. Quatre persones em van passar de la cadira de rodes a la llitera i em van preguntar pel meu nom, jo vaig respondre “Guillermo Ferrari i a les 12hs he pres un gelocatil de 1g”. De mica en mica em vaig anar recuperant recolzat.

Continuava arribant més gent. A alguns els posaven una via amb paracetamol i/o antibiòtics. D’altres eren cridats per a fer-se una radiografia. A d’altres els feien el test del Covid-19. Davant meu, un senyor molt major tremolava, li van fer la prova de la diabetis i la infermera li va dir que li injectarien més insulina. Dues infermeres més feien controls de temperatura i tensió als pacients més delicats.

L’atenció es veia molt professional. No obstant això, portàvem hores asseguts en una sala petita per a tantes persones. Potser el sistema no està col·lapsat encara, però està a prop. El complex sanitari de l’Hospital Vall d’Hebron també ha estat sacsejat per les terribles retallades dels anys de Zapatero i Rajoy, executats per Artur Mas amb el suport del Partit Popular.

Milers de professionals sanitaris han sigut excluits del sistema. Molts d’ells han marxat del país per a poder treballar. D’altres s’han quedat malvivint amb contractes d’hores, dies i, en casos millors, de mesos. Ara estem pagant aquest terrible maltractament que el capitalisme ofereix cap a la salut del poble i al seu personal sanitari. Això és cost per al gran capital, salut per al poble.

Després d’una estona em realitzen les radiografies de front i perfil. És a partir d’aquí que començo a veure a l’horitzó que no m’ingressaran. La radiografia va sortir impol·luta. Em prenen la tensió i la temperatura. Em fan un electro per a veure què tal el cor i el sistema circulatori (tinc hipertensió i colesterol alt). Tot surt bé. A les 18:30hs quan encara quedaven uns raigs de sol, em donen l’alta. El cansament i la relaxació anavan en augment.

Vaig pensar en la meva nena. Però també vaig pensar en la senyora que espera la trucada dels seus fills, en les persones que tenien l’ajuda del tub d’oxigen, etc, etc. Totes elles esperant hores i hores a que siguin derivats a un llit on rebre una atenció digna. En les persones que van passar en llitera amb el personal empenyent a tota marxa.

I tot em va omplir d’una immensa ràbia contra les retallades d’odi de classe contra els qui donaven “lliçons de com retallar”. Tots ells sense cap sentiment de culpabilitat, mentre els nostres avis, especialment, i la gran majoria de nosaltres som atesos com tal com poden, mentre el pressupost públic s’ha desviat cap a la privada. Ells tenen tests i una atenció dignes perquè ens les van treure. És hora d’expropiar als expropiadors.




temes relacionats

Crisi coronavirus   /    Crisi sanitària   /    Coronavirus   /    Catalunya   /    Societat

Comentaris

Comentar