La situació s’està convertint en insostenible per la seva gravetat social i així ho ve denunciant la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH). Com han assenyalat des de la Plataforma, al llarg del segon trimestre de 2020 i només entre el 4 i el 30 de juny –aquest l’únic tram de dies hàbils del segon trimestre que van romandre oberts els jutjats, durant la resta de l’any van estar tancats pel Covid-19–, va haver-hi en l’Estat espanyol ni més ni menys que 1.383 execucions de desnonaments de famílies i persones en situació de vulnerabilitat extrema. És a dir, gairebé 77 desnonaments diaris durant aquest període tan curt de temps.
I, tot això, a conseqüència de l’enorme acumulació de llançaments pendents que s’havien anat concentrant durant els mesos de març a maig, ja que es van quedar fora del paraigua legislatiu del Govern de coalició contra les conseqüències socials de la Covid-19, ni més ni menys que: totes les execucions de desnonaments que corresponien a causes anteriors a la pandèmia; totes aquelles que no van poder demostrar inequívocament que la causa directa fos conseqüència de la pandèmia; o bé totes els casos derivats de mancar d’un títol legal sobre l’habitatge en què residien, és a dir per ser okupes.
Motius de desnonament que, en molts casos, afectaven directament gran part del milió d’acomiadats del mes de març amb motiu de la pandèmia. Una part dels quals van anar a l’atur abans de decretar-se l’estat d’alarma, i per tant abans de ser reconeguda la pandèmia, i una altra gran part, que per romandre en l’economia submergida no podien demostrar que la seva situació de desocupació fos causa directa de la pandèmia.
Això per no parlar de les famílies enormement vulnerables que havien ocupat habitatges buits abans i després de la Covid-19, en la gran majoria propietat de la SAREB, és a dir de propietat pública derivada del rescat financer, per no tenir una altra alternativa residencial i amb menors al seu càrrec –i no, com els vol criminalitzar de manera infame, com si fossin “paràsits socials”, amb vincles amb la delinqüència i el tràfic de drogues.
Tot aquest cúmul de desnonaments, per tant, es va produir quan a penes havíem passat en molts territoris a la fase 2 o 3, a principis de juny. Famílies amb menors i persones grans molt vulnerables a la malaltia generada per la Covid-19 es veien al carrer d’un dia per a un altre i sense cap protecció. Mentre ens continuaven ensenyant cínicament les imatges de presumptes irresponsables que romanien al carrer saltant-se les normes, amb centenars de milers de multes en els barris obrers de les ciutats. Però en els barris rics s’havien produït manifestacions sense mesures protectores i la policia feia els ulls grossos i no sancionava a ningú. En aquest mateix moment es continuava desnonant.
Risc d’esclat social davant l’allau de desnonaments i la crispació social
Però és que el propi Ajuntament de Barcelona, incidint en la mateixa direcció que la PAH, acaba de donar un avís al Govern central pel risc de “esclat social” que es pot produir si no s’imposa una moratòria als desnonaments que comprengui a totes les famílies en situació de vulnerabilitat. Incloent tant als que siguin conseqüència de la Covid-19 com als que tinguin altres causes. La denúncia del consistori català sorgeix perquè ha detectat, a través de la Unitat Antidesnonaments que compte, que només entre el 14 de setembre i el 23 d’octubre s’han produït a la ciutat de Barcelona 443 ordres de llançament d’habitatge, implicant 1.211 persones afectades.
La petició de l’Ajuntament de Barcelona l’ha fet arribar al ministre de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana, José Luis Ábalos. En l’informe es detalla que aquests desnonaments impliquen a ni més ni menys que 463 menors i 748 persones adultes en situació d’evident emergència social. Totes elles han sofert ja almenys un intent de desnonament, si bé, l’Ajuntament de Barcelona ha aconseguit, segons asseguren, paralitzar en un 90% dels casos.
No obstant això, resulta clarament paradoxal i al caire de la incoherència política, que mentre d’una banda amb la mà esquerra, l’equip de govern de l’Ajuntament de Barcelona amb Ada Colau al capdavant, intenti pressionar per a modificar la legislació en matèria de desnonaments, d’altra banda amb la mà dreta continuï sostenint al Govern “progressista” que legisla i executa aquestes polítiques, ja que forma part del Govern a través d’En Comú Podem.
Un Govern que es mostra absolutament mancat de voluntat política per a canviar aquesta situació, com s’ha demostrat àmpliament durant la pandèmia, negant-se a portar endavant un programa d’emergència social que doni una sortida a les necessitats més elementals de les classes populars com és la de l’habitatge. I més quan s’acaba de produir un acord entre el PSOE i Unides Podem per a treure dels Pressupostos Generals de l’Estat mesures com el control del preu dels lloguers, i sense incloure tampoc inversions fortes per a adquirir habitatge social públic, deixant-lo tot a la promesa de treure una llei futura que controli el preu dels lloguers. Una llei que no se sap quin contingut tindrà, però que difícilment qüestioni realment els interessos dels especuladors.
Mentrestant, el mateix informe de l’Ajuntament de Barcelona destaca que, entre aquestes 443 ordres de desnonaments, més del 50% de les mateixes han estat realitzades pels denominats grans propietaris, o cosa que és el mateix, bancs, fons voltor o persones físiques que tenen en propietat més de 15 habitatges. És a dir, que són els grans especuladors els que estan llançant al carrer a famílies senceres en grau extrem de vulnerabilitat, mentre el Govern “més progressista de la història” mira per a un altre costat. Situacions que tant Podem com Esquerra Unida van atribuir en el seu moment a la “casta”, inclòs el PSOE. Però és que, ara, després de trepitjar moqueta, ells han passat a formar part de la “casta” i són còmplices d’aquestes polítiques antipopulars. Això pot generar l’esclat social del qual parla l’Ajuntament de Barcelona.
La PAH també venia assenyalant les limitacions de la legislació aprovada i anunciada pel Govern de coalició des dels començaments de la primera onada de la pandèmia per Covid-19. Encara que el Govern no va desistir d’assenyalar que amb les seves mesures es prohibien els desnonaments durant tota la pandèmia, la veritat és que la realitat es va encarregar de desmentir-ho. No era més que pura propaganda.
Per això, la PAH va presentar, a través de diversos grups parlamentaris en el Congrés dels Diputats, esmenes al RDL 11/2020 en el seu tràmit parlamentari. Esmenes que també van fer arribar al Govern central. El mateix van fer davant la Comissió de Reconstrucció del Congrés i, tanmateix, en les seves resolucions no es va recollir res de tot això.
Arribat el mes de setembre es van fer públics les dades del CGPJ, amb els 1.383 desnonaments assenyalats al principi, i des de la PAH esperen un tercer trimestre encara més dur donada la profunditat de la crisi sanitària, econòmica i social i la forta elevació dels acomiadaments que s’espera per a fins d’enguany o inicis del pròxim. A més de l’acumulació generada per la falta d’activitat dels jutjats durant el mes d’agost.
Res ha afavorit, a més, el fet que el Govern hagi deixat decaure moltes de les mesures del denominat “escut social” que es van aprovar durant la pandèmia. Com ara la moratòria de les hipoteques o l’eliminació de la prohibició automàtica dels talls de subministraments bàsics. Tot en un context en què la segona onada de la pandèmia eleva els seus guarismes a xifres de contagis i ocupació de llits hospitalaris i d’UCI, que comencen a posar sobre la taula el col·lapse de la sanitat pública. I tot això sense que es contracti més personal sanitari i no sanitari en hospitals i centres de salut, sense incrementar els rastrejadors, les PCR o incrementar les freqüències del transport públic. Tractant de respondre contra la Covid-19 amb mesures basades únicament en la repressió i el control policial, sobretot en els barris obrers i populars.
La PAH assenyala en el seu escrit que: “la situació demana mobilitzacions”, però que “donat l’estat d’alarma” i “perquè la PAH sí que som responsables”, es limitaran a “iniciar una nova ronda de contactes amb tots els partits i entitats socials, seguirem pressionat per xarxes socials i amb aquells mitjans que ens donen veu, per a exigir al Govern aquest decret antidesahucios”.
Des de la CRT més aviat pensem que el camí ha de ser el contrari. Malgrat les limitacions que suposa l’estat d’alarma, res ha d’atemptar contra el dret de manifestació: hem d’ocupar els carrers, tenint en compte totes les mesures de seguretat sanitària, per a no deixar-les en mans de la reacció i la ultradreta. Defensant i aixecant un programa d’emergència social al carrer, amb mesures que qüestionin els interessos dels capitalistes, mitjançant assemblees en els barris, centres de treball i d’ensenyament, per a anar preparant una vaga general i lluitar perquè la crisi la paguin els capitalistes.
