Aquest dijous, davant del jutge Llarena els dirigents d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart i de l’Assemblea Nacional de Catalunya, Jordi Sánchez i l’exconseller d’Interior Joaquim Forn han expressat molt clarament que s’oposen a qualsevol tipus d’independència unilateral i que aposten exclusivament per una independència pactada amb l’Estat.
Aquestes declaracions no són una “tàctica oportunista” de dir el que el jutge vol sentir per sortir sigui com sigui de la presó. No, tot el contrari. És expressió del programa de 9 punts que van pactar pel 21D amb el qual es proposaven buscar una negociació bilateral amb l’Estat espanyol i la Unió europea al mateix temps per aconseguir la independència catalana. En síntesi, que intenten retocedir el camí realitzat en els últims anys.
El cobai roda a l’inrevés
En primer lloc, això vol dir que el que va succeir el passat 27 d’octubre al Parlament no va ser per ells una declaració d’independència. Almenys no pels líders del PdeCAT i ERC. Tots ells, els que van passar per la presó i els que els veuen de fora, parlen d’una declaració simbòlica o política i sense efectes jurídics. És com la declaració suspesa del 10-O: una declaració que no s’aplica.
Per aquests dirigents no té importància que al referèndum de l’1-O hi hagués més de 2 milions de votants malgrat la violenta repressió policial. A pesar que l’Estat va usar totes les eines per perseguir urnes i paperetes, que va terroritzar a directors d’escoles, que va amenaçar al personal que integraria les taules electorals, malgrat tot va haver-hi un referèndum (a diferència del que va declarar M punt Rajoy).
És com si la importantíssima vaga general i les massives mobilitzacions del 3-O no haguessin existit. A pesar que CCOO, UGT i la patronal catalana tan sols van cridar a fer una aturada cívica, la vaga va afectar al 60% dels treballadors. És com si les desenes de milers de persones que el 20S van sortir a defensar la Generalitat contra l’Estat, i els talls de carreteres i de vies del 8N organitzats pels CDRs, no s’haguessin realitzat. Per aquests dirigents la mobilització de les masses no és un avantatge sinó un problema.
L’estratègia dels dirigents del PdeCAT i ERC, incloent als de l’ ANCi i d’Òmnium, consisteix a pretendre tornar la roda cap a enrere. Insisteixen novament amb un diàleg i pacte amb l’Estat. Però, aquest pacte amb qui ho poden fer? Rajoy? Rivera? Pedro Sánchez? El PP, el PSOE i Ciutadans són els promotors del 155 i els re-centralitzadors perquè ells són els qui reparteixen el bacallà. És impossible pactar amb ells un referèndum d’autodeterminació o una república. No estan disposats a perdre el 20% del PIB.
Puigdemont i Junqueras, el PdeCAt-Convergència i ERC ens han tingut anys rodant la roda com un cobai. Després de la realització del referèndum del 1-O, pretenen que correm en sentit invers i preguem a l’Estat espanyol per acordar la independència. El 27O van declarar una República que van abandonar. I ara pretenen que retrocedim per portar-nos a l’atzucac de negociar amb Rajoy.
La CUP a la cruïlla
La CUP ha centrat la seva campanya política en acabar amb el 155, implementar la república votada l’1-O i pels drets socials. Una campanya que no té res a veure amb els objectius de Puigdemont-Junqueras. Una campanya que se centrava a desobeir al Constitucional i l’Estat per la realització unilateral de la independència votada l’1-O. Una campanya en la qual plantejava la República des de baix. Totalment oposat a JxC i ERC.
No obstant això, els dirigents de la CUP encara no es plantegen una ruptura amb Puigdemont-Junqueras. No es planteja una clara lluita política contra aquests dirigents que ens porten a un altre atzucac.
Els dirigents de la CUP han mantingut la mà estesa als dirigents del 3%, campions de les retallades, han recolzat l’assumpció de Puigdemont proposat per Artur Mas, li han votat els seus pressupostos miserables. Estan portant a milers d’honests i combatius militants darrere de la burgesia catalana, que al seu torn traeix una vegada i una altra al seu poble.
La CUP està en una gran disjuntiva i ha de triar. O continua amb Junts per Catalunya i Esquerra i per tant segueix sent partícip de l’estratègia pactista amb Rajoy o Rivera. O, per contra trenca amb la burgesia catalana per impulsar decididament una república dels treballadors que resolgui les reivindicacions nacionals catalanes i els greus problemes socials dels treballadors i el poble.
