Veiem el nom de Juan Carlos I en els titulars i ens preguntem, quina és l’última del rei emèrit?, Quin nou escàndol de corrupció ha sortit a la llum? En aquesta ocasió no es tracta d’un nou cas, encara que algun n’hi deu quedar encara ocult, sinó d’una nova mostra de protecció del govern “més progressista de la història” que li brinda incansablement a la corona.
Avui parlem de la declaració ferma del Govern que Juan Carlos I mantindrà de manera vitalícia el seu títol honorífic de rei. Es tracta d’una resposta per escrit al senador de Compromís Carles Mulet en el que podem llegir: “el Reial decret 470/2014, de 13 de juny, disposa que Don Juan Carlos de Borbón continuarà vitalíciament en l’ús amb caràcter honorífic del títol de Rei”, al que afegeixen alguns exemples que empren com a precedents, com el Gran Duc Juan de Luxemburg o l’emperador japonès “Akihito, qui rep el nom de Daijō Tennō o Jōkō”. També podien haver emprat exemples d’altres règims reaccionaris amb els quals també s’emporta la “democràcia borbònica”, com l’Aràbia Saudita.
Però què vol dir aquesta resposta? Que després del pitjor any de la monarquia espanyola, amb incomptables escàndols de corrupció protagonitzats per l’emèrit que esquitxen a gran part de la família reial, amb el mateix Juan Carlos I escapolit als Emirats Àrabs, amb diversos casos judicials oberts, el govern continua tancant files i quadrant-se enfront del rei honorífic.
I així veiem, una vegada més, a aquest govern que s’autodenomina progressista salvant la institució de la Corona al complet, sense la menor resistència del -també autodenominat sector “republicà” del Govern, Unidas Podemos, que ja ens té acostumades a imatges de genuflexió enfront de la corona: aplaudiments al monarca, declaracions que no és el moment de qüestionar la monarquia perquè no és quelcom que preocupi els ciutadans, o fins i tot disputar-li la monarquia a la dreta. Com a molt, es limiten a demanar comissions de recerca que saben que no tindran recorregut, i a fer alguna declaració que deixa la qüestió per a futuribles imperfectes.
Pots llegir: Felip VI segueix “atado y bien atado” a la font que legitima el seu regnat i la Corona
No obstant això, en aquest context de crisi al voltant de la figura de Juan Carlos I, cal preguntar-se per què l’executiu no deixa caure a l’emèrit. Per descomptat és una operació que no seria del tot descartable si es desenvolupés una mobilització que requereixi algun “sacrifici” per a salvar al règim monàrquic. La qüestió és que, ara com ara, deixar caure al rei honorífic, comporta més perills que beneficis per a l’estabilitat del règim.
Perquè qüestionar la seva figura és qüestionar la pròpia transició que va donar lloc al règim monàrquic que avui tenim a l’Estat espanyol, és qüestionar un dels pilars sobre els quals se sustenta tot l’entramat institucional en el qual el propi PSOE sempre ha tingut un paper fonamental. Perquè, fins i tot, si adoptessin el relat que el rei va jugar un bon paper llavors però ara s’ha desviat -relat òbviament qüestionable-, cal pensar per què sustentar llavors càrrecs vitalicis i invulnerables si poden desviar-se.
Ja ho va dir el Ministre de Justícia, Juan Carlos Campo: la monarquia és “l’arc de tornada del model d’Estat” i en qüestionar-la “podem llevar una peça i que s’esfondri tot".
Per això és tan important apuntar a la figura del rei, més enllà dels seus escàndols de corrupció, perquè es tracta d’una institució imposada pel franquisme que ha jugat i juga un paper central en el manteniment d’aquest règim per a rics que prioritza els beneficis de les empreses a les vides de les i els treballadors, com hem vist amb claredat durant aquesta pandèmia.
I per això, també, quan apuntem a la necessitat d’acabar amb la monarquia com a peça clau d’aquest règim de l’IBEX, devem també avançar-nos a possibles intents de canvis per dalt i explosions controlades elaborades en despatxos, que podrien acceptar petits canvis amb la condició que tot continuï igual. Per descomptat, acabar amb la impunitat de l’emèrit seria un èxit, però no com a sacrifici per a calmar les aigües, sinó com a començament d’un procés en el que puguem qüestionar-ho i decidir-ho tot. En assemblees constituents, lliures i sobiranes per tirar al rei, sí, però donar resposta a totes les demandes democràtiques i socials que són cada dia més urgents.
Et pot interessar: Cal expropiar a la Casa Reial i acabar amb aquesta monarquia franquista i corrupta
Això, per descomptat, no ocorrerà si esperem que la monarquia caigui pel seu propi pes, i menys mentre compta amb la inestimable ajuda del govern “més desmobilitzador de la història”. A la monarquia i al règim monàrquic sols el bandejarem si la classe treballadora i les classes populars irrompem en la història per a forjar el nostre propi destí.
