El canvi climàtic s’ha convertit en un problema de dimensió històrica. Si abans de la revolució industrial hi havia 280 parts per milió (ppm) de CO₂ a l’atmosfera, actualment ens acostem a les 420 ppm. Aquest ha estat un procés acumulatiu vinculat directament al desenvolupament del capitalisme.
El sisè informe del Panel Intergovernamental sobre Cambio Climático (IPCC), que es va conèixer a l’agost, ha encès una vegada més totes les alarmes. Tret que es redueixin dràsticament les emissions de CO₂ -juntament amb altres gasos d’efecte d’hivernacle-, fins a arribar a un nivell net zero el 2050, l’objectiu que la temperatura no augmenti més 1,5 °C (ni sobrepassi els 2 °C) durant aquest segle se superaran àmpliament. Sobrepassar aquest llindar implica conseqüències greus per al desenvolupament de la vida al planeta. Recordem que aquest objectiu va ser la pauta fonamental que va establir l’Acord de la Cimera de París de 2015, el fracàs de la qual és l’últim d’una llarga successió de fiascos.
La farsa de les cimeres climàtiques és potser la màxima expressió del fracàs de la política del capitalisme verd, la política d’aquestes és promoure mesures de “mitigació” i “adaptació” que ni tan sols són capaces de complir. Des de l’entrada en vigor del Protocol de Kyoto el 1997 s’han llançat a l’atmosfera el 50% de les emissions totals de CO₂ que han tingut lloc des de l’inici de l’era industrial (en 1750), i només en els últims set anys s’ha emès el 10%. Després de la Cimera de París (2015) es van registrar els majors increments a les emissions de CO₂ de la història del capitalisme.
La COP26, que tindrà lloc a Glasgow entre l’1 i el 12 de novembre, no serà una excepció. Per contra, s’espera que el seu fracàs sigui encara més estrepitós. Especialment dins un marc de crisi energètica mundial i plans per part dels 15 principals productors de combustibles fòssils del món de produir més del doble de petroli, gas i carbó fins a 2030.
“Si el capitalisme destrueix el planeta, destruïm el capitalisme”, deia el lema de les pancartes que molts joves van aixecar durant la passada vaga del clima a diversos països. Llavors, què fem?, quina és l’estratègia per a no sucumbir davant la catàstrofe a la qual ens porta el capitalisme?
En aquesta xerrada, tractem d’abordar aquesta qüestió en termes estratègics en una polèmica amb les elaboracions de Andreas Malm, escriptor, periodista i activista suec expert en el canvi climàtic. Especialment en relació amb el seu article “Una estratègia revolucionària per a un planeta en flames”, publicat originalment en anglès a la revista Climate & Capitalism el març de 2018, i els seus llibres “Com fer volar un oleoducte”, publicat el juny de 2020 i el més recent, “La ratapinyada i el capital”, publicat en castellà a l’octubre del mateix any.
En una entrevista a Monthly Review el passat 1 d’abril de 2020, John Bellamy Foster afirma que “el sistema capitalista ha fallat. Ara, la humanitat, en línia amb la llibertat com a necessitat, haurà d’avançar en la lluita per construir un món nou més sostenible i més igualitari, confiant en els mitjans materials que estan a la mà, la qual cosa és nou i creatiu que podem aportar en un ordre més col·lectiu. Però això no succeirà automàticament.” Requerirà el famós apotegma de Danton “audàcia, més audàcia, sempre audàcia”, que Foster li atribueix a Samir Amin). “Necessitarà una ruptura revolucionària no sols amb el capitalisme en sentit estricte, sinó també amb tota l’estructura de l’imperialisme, que és el camp dins el qual opera l’acumulació avui. La societat haurà de ser reconstituïda sobre una base radicalment nova. L’elecció que tenim davant nosaltres és crua: ruïna o revolució.”
Foster no pot tenir més raó en el que diu. La clau llavors és determinar quina estratègia, quina tàctica, quin programa i quina organització fa falta per a aprofitar les rebel·lions que puguin propiciar una ruptura revolucionària amb aquest sistema obrint el pas a la planificació democràtica i racional de l’economia mundial, mitjançant com va escriure León Trotsky, “la introducció de la raó a l’esfera de les relacions econòmiques”.
Això només és possible si la planificació de l’economia es troba en mans de l’única classe que per la seva situació objectiva i els seus interessos materials té la capacitat de liderar a la resta dels sectors oprimits per a evitar la catàstrofe: la classe treballadora. La classe obrera, amb tota la seva heterogeneïtat –que inclou a les seves diferents nacionalitats, pobles originaris i la lluita de les dones contra l’opressió patriarcal– compta amb la força social per a portar endavant una aliança obrera, popular i juvenil per acabar amb doble alienació del treball i la naturalesa que imposa el capitalisme i avançar planificació realment democràtica i racional de l’economia.
Davant la catàstrofe ambiental que ens amenaça, la disjuntiva plantejada per Rosa Luxemburg, “socialisme o barbàrie”, adquireix una renovada significació. Al nostre segle, les condicions de l’època imperialista que la Tercera Internacional va definir com de “les crisis, les guerres i les revolucions” es reactualitzen, enfrontant a la classe obrera i els pobles del món no sols a la barbàrie de la guerra i la misèria, sinó també de la catàstrofe ambiental i la potencial destrucció del planeta.
La crisi ambiental i les seves conseqüències plantegen un dels grans problemes estratègics per a la revolució del segle XXI que mereixen ser analitzats en tota la seva amplitud i profunditat. Un projecte socialista que davant la crisi ambiental a la qual ens condueix el capitalisme, només vaig poder ser-ho en tant la classe treballadora, aliada al conjunt dels sectors populars, es disposi a una lluita revolucionària contra la resistència dels capitalistes.
