La nit de l’1-O de l’any passat Rajoy es va expressar de manera lapidaria “Avui no hi ha hagut un referèndum”. Com si fos president en una galàxia llunyana, Mariano Rajoy va negar el senzill fet que més de dos milions de persones votessin en tota Catalunya. Una espècie de dejavú del que va ser el 9N de 2014. Però el Règim del 78 no ho va veure així i des de llavors ha llançat una furibunda repressió judicial i policial contra el poble català recolzada pel PSOE i Ciudadanos.
Aquest diumenge es va convocar a un referèndum en una de les capitals basques, Donostia, organitzat per la plataforma sobiranista Gure Esku Dago (Està a les nostres mans). Ho han fet una mica més de 21 mil persones sobre un cens de 160.000, la qual cosa dóna gairebé un 15% del total. Aquesta cita és part d’un conjunt de votacions amb la perspectiva de realitzar un referèndum vinculant a tota Euskadi per exercir el dret a decidir.
També han participat altres localitats amb una participació dispar: un 9,15% per Irun, un 17% a Zalla, un 16,4% a Balmaseda, i un 18,8% a Alonsotegi. La mitjana de les cinc localitats llança el percentatge final del 12,46%. També han estat diverses les preguntes que s’han realitzat. A Donostia més oberta preguntant si es volia decidir el futur de manera independent o més directa com a Alonsotegui en la qual es plantejava si es vol constituir un Euskal Herria independent.
Les votacions es porten realitzant en diferents municipis guipuscoans des de juny de 2016 pel dret a decidir. Des de llavors han votat una mica més de 115.000 persones que sumen un 17% del total que està habilitat per exercir aquest dret. Els resultats han estat d’un aclaparador vot afirmatiu. Si bé les votacions a Donostia han estat recolzades pel PNB i Bildu, es nota que han mobilitzat tota la seva militància i el seu electorat.
Aquest procés de votacions per municipis copia, en certa mesura, un procés similar al realitzat a Catalunya entre 2009 i 2011. Al Principat durant dos anys se va anar votant en tota la seva geografia per la independència. I, va ser a partir de 2012 en què les mobilitzacions es van fer més fortes per desembocar dos anys després en el 9N. Veurem com es desenvoluparà a Euskadi. De moment, la política del Govern de Sánchez i de la dreta és similar: ignorar-ho.
Les universitats també voten
Però aquest procés de voler decidir de manera molt més directa s’està donant, no solament en les nacionalitats de l’Estat espanyol. També entre els joves universitaris. Ja són 20 universitats les que tenen convocades referèndums. Aquests referèndums fan referència a la forma de l’estat. Són referèndums contra la monarquia i per la república.
La joventut està sent assotada amb una temporalitat que supera el 50%, un atur que està en aquests mateixos nivells. Si vol estudiar té unes taxes que han anat creixent substancialment més que els salaris dels joves i els seus pares. Els “ni-ni” dels quals parlen despectivament des dels mitjans d’intoxicació són obligats per les condicions de vida que hi ha. No obstant això, els joves tenen la força i l’ímpetu de el “nouvingut”.
Estan patint un règim que no han votat. Un monarca que va ser nomenat per un dictador, una Constitució en la qual no van poder fer res ja que encara no havien nascut, però l’han de sofrir. I, comencen a preguntar-se, Per què m’haig d’aguantar? Qui diu que hem de viure pitjor que els nostres pares? Per què cal pagar 7 milions d’euros a una família que no ens representa? I els estudiants de la UAM es pregunten, Estàs a favor d’abolir la Monarquia com a forma d’Estat i instaurar una República?
Els municipis i els barris no es queden enrere
El 23 de juny passat 6490 persones van votar al popular barri de Vallecas per la República i contra la Monarquia. Això solament va ser la primera gota. Ara hi ha una mica més d’una dotzena de districtes que estan apuntats: Vicálvaro el 24 de novembre, les consultes del dia 2, Laguna i Móstoles el 15 de desembre. I, això és solament el començament. El PP comença a mostrar-se nerviós i amenaça amb denunciar a l’alcalde de Leganés.
Aquest cap de setmana, el poble de Vallecas va marxar fins a Vicálvaro per lliurar les urnes amb les quals faran un altre referèndum del barri. El 24N serà una altra petita fita en el procés de demostrar a amplis sectors socials que la Monarquia és una institució que no és volguda pel poble espanyol. Vicálvaro encenen els motors perquè al desembre conflueixin els barris i les universitats.
El problema és el Règim de l’Ibex35
Tots aquests processos de votacions, tot i tenir en compte les seves diferències, són una clara mostra que importants sectors socials no solament no confien en les institucions sinó que comencen a mobilitzar-se per resoldre’ls d’alguna manera. És molt comú dir o pensar que els polítics, el Rei i els poderosos tiren per al seu costat. Però els joves a més, no esperen “ordres” dels partits del règim.
El que canvia és que els joves que s’organitzen a les universitats o als barris ara es mobilitzen per demostrar el seu sentiment, per assenyalar als culpables i poder augmentar la massa crítica amb la qual copejar als poderosos de l’Ibex 35, del bipartidisme i del Cap de l’Estat. Aquests referèndums, tot i no ser vinculants, serviran per unir els reclams dels joves precaris, dels barris, etc.
Aquests fenòmens de referends locals sorgeixen sense el suport de l’esquerra política del Règim. Els “republicans” del PSOE van ser els primers a defensar al Rei dels enregistraments de Corina. Òbviament van comptar amb el suport del PP i Ciudadanos com no podia ser d’una altra manera. Sorgeixen amb la força dels estudiants i els joves que volen decidir el seu propi futur.
Aquests referèndums, en els quals els treballadors i el poble volen decidir tot, són una gran oportunitat de mobilització i organització. L’esquerra anticapitalista i revolucionària ha de recolzar decididament aquesta lluita perquè assenyalen al principal culpable de la situació, el Cap de l’Estat i perquè són processos relativament independents dels partits d’estat. Per això els militants del CRT els recolzem.
Els recolzem en la perspectiva que els joves universitaris i dels barris conflueixin entre si i junts vagin cap a les fàbriques i els treballadors com ho van fer els joves del maig francès en el camí de la vaga general i la lluita de classes i de carrers. Perquè només així podrem fer valer el nostre nombre: amb lluita i organització.
Solament així podrem conquistar veritats processos constituents, torçant-li el braç al Règim del 78 i l’Ibex 35. Així podrem decidir quin règim volem, acabar amb el patriarcat, buscar una unió fraternal i voluntària de treballadors i els pobles, resoldre els greus problemes de l’atur i la precarietat laboral. En fi acabar amb la nació de l’Ibex 35 per crear una federació de nacions lliure i voluntària entre els treballadors i els pobles de la península.
