L’obra De criada a empleada. Poder, sexe i divisió del treball (1789- 1950) d’ Ulla Wikander va ser publicada al 1998, però des que va ser editada per Segle XXI d’Espanya editors S.A. en llengua espanyola al 2016, s’ha convertit en una de les obres de major referència sobre la incorporació de la dona al món laboral a Europa. Per la qual cosa, amerita una ressenya d’un llibre sobre un tema que no abunda i que, com explica l’autora “Conflueixen en ell 20 anys de recerca sobre el treball assalariat de les dones i la divisió laboral segons el sexe”.
La hipòtesi fonamental del llibre parteix que, si bé les dones han conquistat importants drets democràtics i polítics, on més es mantenen les desigualtats és al mercat laboral. A partir d’aquí, Ulla Wikander estudia els canvis en les condicions de treball assalariat femení des de 1800 fins a l’actualitat, centrant-se en la transició del segle XIX al XX als països centrals d’Europa, escandinaus, els Països Baixos i Suècia a causa de l’origen de l’autora.
El llibre explica la interrelació entre dos fenòmens: un, la divisió sexual del treball que va tenir com a conseqüència la subordinació femenina; dos, la intensificació de l’emancipació i independència econòmica de la dona, encara que en permanent situació de desigualtat i discriminació al món laboral.
L’autora dóna constància de com les transformacions econòmiques d’un capitalisme en auge requeria de més mà d’obra femenina posant en qüestió tot l’aparell ideològic, la religió i la ciència, que buscaven impedir que la dona es converteixi en assalariada. Però alhora, el treball assalariat femení es va anar incrementant sota els mateixos patrons ideològics de la divisió sexual i complementarietat dels sexes, per justificar majors desigualtats, discriminació i desjerarquització del treball de la dona fora de la llar.
L’encertat diagnòstic de Wikander: un segle XXI de major precarietat i explotació laboral per a les dones
L’autora deixa obert l’interrogant sobre com influirà la crisi econòmica i l’atur massiu de la dècada del noranta, en el treball assalariat femení cap a períodes següents. Un diagnòstic escrit al 1998 que predicava el que ocorreria en ple segle XXI en el qual el model laboral capitalista, confeccionat a la dècada en què es publica aquesta obra, portaria a una rebaixa exponencial de les condicions laborals, a un model de precarietat laboral en el qual les dones estarien sobrerrepresentades.
També a l’anomenada “crisi de les cures”. Si històricament les dones treballadores ja compten amb les tasques de la llar o de reproducció com una “doble càrrega” en sortir del seu centre de treball, les retallades en serveis socials han provocat que s’estengui aquesta gran “fàbrica de masses” invisible de treballs dispersos en milions de llars que, com fa segles, continua recaient en les dones de forma gratuïta.
Cobra molta actualitat la manera en què analitza Wikander la discriminació o desigualtat de gènere, una anàlisi que no està lligat a una qüestió exclusivament cultural o abstreta del context històric, polític i social.
Destaca en la seva anàlisi una visió crítica sobre com intervenen els Estat europeus per protegir a la família de la “amenaça a l’ordre social” que implicava que la dona es converteixi en assalariada; ja sigui regularitzant el marc laboral, obstaculitzant la seva independència econòmica i imposant polítiques estatals salarials, a més del dret matrimonial, sota el qual l’home podia disposar dels ingressos de la dona. Per ventura no són els Governs els que continuen legislant reformes laborals que arrosseguen a la major precarietat a les dones i al conjunt de la classe treballadora?
Una altra qüestió important a destacar és la seva anàlisi transversal sobre les diferències de classe entre dones casades i solteres. Només molt poques dones de classe mitjana o alta que accedien a estudis, treballaven de mestres o en hospitals. Les treballadores de condicions més humils o immigrants continuaven de criades a les cases de famílies burgeses. Una situació que també és necessari actualitzar respecte a la situació de les dones immigrants que habiten als països europeus, la força laboral dels quals té molt pes en sectors de serveis i ocupació domèstica.
Anotacions sobre les interpretacions i crítiques al marxisme d’ Ulla Wikander
Actualment, són moltes les autores feministes que aborden les conseqüències de la crisi capitalista cap a les dones treballadores, reprenent al marxisme com a eina d’anàlisi. Malgrat aspectes que avui estan en debat o crítiques parcials, el marxisme segueix sent, fins i tot per a moltes dones referents del feminisme, el marc ideològic i polític més adequat per problematitzar l’opressió de gènere.
Sobre aquest tema, mereix una crítica especial l’esment de Wikander sobre el marxisme o el “socialisme científic” que l’autora fa de manera ràpida i sense aprofundir, quan afirma que “amb prou feines es distingien de la resta de la societat a l’hora de marcar les ’naturals’ diferències entre homes i dones. En el socialisme científic va desaparèixer el discurs socialista sobre la igualtat dels sexes. L’anàlisi marxista de la societat va posar l’accent en les contradiccions de classe i va menysprear altres formes d’opressió, particularment l’exercida pels treballadors sobre les treballadores i sobre les seves esposes i filles”.
Si bé excedeix a aquest article un desenvolupament profund sobre l’evolució del marxisme en el seu pensament en la qüestió de gènere, convé sintetitzar algunes anotacions que almenys deixin fonts fonamentals com a contrapunt a aquestes premisses.
El primer contrapunt és que el socialisme científic de Marx i Engels ha estat totalment innovador i llibertari respecte a l’emancipació de la dona. En el “Manifest Comunista” van fer una anàlisi científica sobre la família burgesa, que va tenir continuïtat en un altre estudi científic d’ Engels, “L’origen de la família, la propietat privada i l’Estat”, on analitza la dominació de les dones a través de la institució de la monogàmia. Alhora han dedicat especial estudi a les condicions de treball de les dones, de brutal explotació sota el capitalisme, com es pot observar en la primerenca obra d’Engels, “La situació de la classe obrera a Anglaterra”. Qüestió que més tard reprèn Marx a “El Capital” fent una anàlisi científica sobre la força de treball femenina –el cheap labour – en l’extracció de plusvàlua.
Una altra premissa de Wikander és que “els socialistes estaven molt lluny de buscar la destrucció de la família” i que “Socialdemòcrates d’un i un altre sexe (…) Clara Zetkin i Augusto Bebel, van defensar el dret de la dona al treball, especialment en la indústria, però el seu al·legat no va passar de ser defensiu. Eren molt conscients del malestar de molts socialistes homes davant el treball de la dona. No van qüestionar la importància social de la família”.
Efectivament, no tots els socialistes dins de la II Internacional defensaven aquestes idees. No obstant això, van serr Augusto Bebel i Clara Zetkin els que es van enfrontar als qui rebutjaven la incorporació de les dones al treball i als seus drets democràtics com el sufragi. Després d’intensos debats entre els partits socialistes, van acabar sent els primers a incorporar aquestes demandes al seu programa, tal com Ulla Wikander reconeix i descriu.
Com planteja Wikander, Clara Zetkin es va oposar fins a 1889 a qualsevol legislació que protegís la maternitat que fos utilitzada com a excusa de la classe dominant per treure a les dones de la producció, sota fonaments misògens. Va ser al Congrés de la Segona Internacional a París, al 1889, quan va plantejar: “Com no volem separar absolutament la nostra causa de la dels treballadors en general, no demanem cap protecció particular”, per després sostenir que “admetem amb prou feines una excepció, en benefici de les dones embarassades, l’estat de les quals exigeix cures particulars”.
No obstant això, Clara canviarà de posicionament. És interessant la lectura de la feminista marxista Andrea D’Atri (Pa i Roses), “en comprendre que no es pot combatre una situació de desigualtat inicial solament amb igualtat de drets. És així com el socialisme incorporarà en les seves demandes la prohibició del treball nocturn per a les dones, les llicències pagues per maternitat, la protecció del treball femení en determinades branques de la producció que es creia que podien afectar a la seva salut, etc., en una època en la qual hi havia treballadores que arribaven a tenir jornades setmanals de cent dotze hores!”. La crítica de Wikander és que el canvi de Zetkin es devia a la pressió d’ “obtenir l’assentiment del seu partit al dret de la dona al treball” o “un compromís del discurs de la maternitat i la família” que mantenien per igual, segons Wikander, “el moviment feminista socialista que el burgès”.
No obstant, Clara Zetkin, una de les principals dirigents marxistes al costat de Rosa Luxemburg, defensava les seves idees de forma implacable. El debat sobre la incorporació de les dones en la producció tenia una enorme complexitat i era el reflex del mateix combat entre reformistes i revolucionaris a l’interior de la socialdemocracia. A més, el context del debat polític tenia un altre centre de gravetat que Wikander no té en compte. Clara Zetkin s’enfrontava a posicions d’un ala socialista que plantejava que el dret al vot garantia l’emancipació femenina de forma automàtica. Mentre que per Zetkin, gran organitzadora de les dones treballadores, es tractava d’un simple dret democràtic formal sinó no es lluitava contra un sistema d’explotació i opressió, molt lluny de l’ideal de família del “feminisme burgès”.
“Les dones mai han gaudit de la ’lliure elecció’”
Wikander ha publicat el seu llibre a finals d’una de les dècades que més derrotes ha sofert la classe treballadora, quan es fomentava la idea d’un capitalisme triomfant davant el fracàs del “socialisme real” confós amb el socialisme revolucionari tan embrutat per l’estalinisme, sent aquest una veritable ruptura amb el marxisme revolucionari.
Per això, malgrat els grans contrapunts sobre l’anàlisi del marxisme que podem tenir amb l’autora, el seu llibre té el mèrit de mostrar una visió crítica i a contra corrent de la majoria dels corrents feministes d’aquesta dècada que donaven per fet que els drets formals conquistats per les dones eren suficients per a l’emancipació de les dones, i que per tant els canvis per continuar amb el seu alliberament han de partir d’ “eleccions individuals”.
La reflexió final de Wikander i els seus pronòstics pel segle XXI sobre l’aprofundiment de la desigualtat i discriminació de les dones, manifestada a l’àmbit laboral, és profunda i es podria traslladar plenament a la realitat actual, “Les dones no han gaudit mai de la “lliure elecció”, tantes vegades esmentada, entre treball assalariat i l’existència protegida com a mestressa de casa i mare. La majoria de les vegades van haver de buscar-se els seus ingressos i se’ls van adjudicar els pitjors treballs i més mal pagats”.
Una reflexió que, implícitament, porta a la idea que no es pot lluitar contra les múltiples desigualtats i opressions del sistema patriarcal, si no és amb la perspectiva d’acabar amb el sistema s’explotació que d’ell se serveix per perpetuar-se. Una perspectiva sobre la qual el marxisme revolucionari ha estat pioner i que en temps de crisi es mostra l’eina més adequada per confeccionar estratègies d’emancipació de la dona.
Et pot interessar:
Feminització del treball i precarietat laboral a l’Estat Espanyol (I)
La divisió sexual del treball i la precarietat femenina en l’Estat espanyol (II)
