Política Estat espanyol

CONFERÈNCIA CRT

“Davant la integració de Podemos al règim imperialista espanyol, és urgent construir una esquerra revolucionària”

La conferència del CRT (Corrent Revolucionari de Treballadors i Treballadores) de l'Estat espanyol va debatre els passats 14 i 15 de desembre sobre el nou escenari que s'obre a nivell internacional i estatal.

Santiago Lupe

Barcelona | @SantiagoLupeBCN

dilluns 23 de desembre de 2019| edició del dia

El panorama està marcat a nivell internacional per la polarització política i la irrupció d’un nou cicle de lluita de classes en diversos continents, on els grups que formen part del nostre corrent internacional estan participant activament, com a Xile, Bolívia o França. [1]

A l’Estat espanyol, la continuïtat de la repressió al moviment democràtic català i la crisi del processisme d’una banda, i la integració del reformisme de Podemos com a apèndix del PSOE en la gestió de l’Estat imperialista, d’altra banda, plantegen nous desafiaments per a la construcció d’una organització socialista revolucionària, internacionalista i de classe.

Un nou cicle de la lluita de classes i polarització política

L’element nou i més dinàmic de la situació mundial és l’emergència d’un nou cicle de lluita de classes, que té un epicentre important a Amèrica Llatina, travessa diversos països de Mig Orient i més recentment s’ha traslladat amb força a França, que porta dues setmanes de vaga indefinida del transport i enormes jornades de lluita contra la reforma de pensions de Macron. En aquest marc, es reactualitzen importants debats estratègics per als que ens proposem construir grups i partits revolucionaris a nivell internacional.

Et pot interessar: La globalització de la lluita de classes i la utopia del partit revolucionari en un sol país

La conferència del CRT (Corrent Revolucionari de Treballadors i Treballadores) va debatre sobre aquestes qüestions, partint d’assenyalar que l’estancament a llarg termini de l’economia capitalista és el rerefons del cicle actual de la lluita de classes. Es verifica una major coordinació entre centre i perifèria en l’estancament, i diversos analistes preveuen en el pròxim període una tornada a situacions més recessives.

Crisis orgàniques de profunditat, com la que travessa fa tres anys el Regne Unit amb el brexit -a la que Johnson intentarà donar una resolució per dreta-, són expressió de l’esgotament del cicle neoliberal de la globalització, sense que existeixi una alternativa de recanvi clara per part de la pròpia burgesia imperialista. El creixement de l’extrema dreta en diversos països té les seves arrels en la crisi dels partits tradicionals de l’"extrem centre" que van gestionar l’Europa del capital les últimes dècades.

A nivell social, es tracta de l’acumulació de 30 anys de polítiques neoliberals, que van tenir com a resultat a tot el món un augment monumental de les desigualtats socials, poblacions empobrides, subocupació, treball parcial, precarietat no només laboral sinó del conjunt de la vida. Per això, en l’actual cicle de la lluita de classes, en diferents idiomes s’escolta la mateixa idea: l’augment del bitllet de metro a Xile o la reforma de pensions a França han estat “la gota que ha fet vessar el got”. A França, els vaguistes sostenen que estan lluitant contra “Macron i el seu món” en referència a les polítiques anti-obreres que van obrir una bretxa profunda entre la França de les elits il·lustrades i les classes mitjanes acomodades respecte a la França de la perifèria, amb serveis socials degradats, la pobresa de les banlieueu i la vida “sense futur” dels joves precaris i super-explotats.

Això implica que estem davant un descontentament profund, brou de cultiu per a un cicle de lluita de classes amb elements radicals i amb un important protagonisme de la joventut. Encara que pot haver-hi alts i baixos, hem de preparar-nos per a un període amb més polarització a esquerra i dreta i majors processos de la lluita de classes, això és allò més nou.

Com a part del debat, la conferència va abordar també els límits que encara tenen les jornades de lluita i revoltes en diversos països, on la classe treballadora participa més aviat diluïda entre “poble”, en les manifestacions o accions, però sense que la vaga general estigui en el centre. Amb l’excepció de França, on al cap d’un any de mobilitzacions dels gilet jaunes surten a escena sectors estratègics de la classe obrera amb la vaga general com a mètode. No obstant això, les burocràcies sindicals continuen jugant un important paper de contenció, busquen negociar engrunes amb el govern de Macron i intenten desactivar el conflicte des d’endins.

Contra tot l’escepticisme en les forces de la classe treballadora al que ens té acostumats el neo-reformisme com Podemos i Syriza, la conferència va debatre sobre les “posicions estratègiques” i la seva potencialitat. Es va assenyalar també que és necessària una política d’hegemonia obrera, desenvolupar l’autoorganització i defensar un programa transicional que qüestioni els guanys capitalistes i defensi la necessitat de governs de treballadors, perquè aquests processos de revoltes puguin transformar-se en revolucions obertes, en desafiaments generals al poder dels capitalistes.

Et pot interessar:De la fragmentació a l’hegemonia: cruïlles de la lluita de classes actual

Finalment, la lluita per una estratègia revolucionària passa per actualitzar la urgència d’avançar en la construcció de grups i partits revolucionaris, com a part de la lluita per la reconstrucció de la IV Internacional.

Sobre aquesta qüestió es va destacar també el fet que els grups que integren la xarxa internacional de La Izquierda Diario com a part de la Fracció Trotskista-Quarta Internacional (FT-CI) vénen actuant en la primera fila dels actuals processos de la lluita de classes, com a Xile, Bolívia i França. En aquest marc es produeix la querella persecutòria contra el nostre company del PTR xilè Dauno Tótoro, la detenció arbitrària del corresponsal de la xarxa a Bolívia, Carlos Cornejo. A França, l’impuls d’incipients coordinadores entre sectors de vaguistes del metro, busos, ferrocarrils, mestres i estudiants, les assemblees interprofessionals, també mostra aquesta important intervenció de la FT. En aquest país clau per l’impacte que pot tenir en altres països d’Europa i a nivell mundial, és fonamental avançar en construir un partit revolucionari, quelcom pel que estan lluitant els nostres companys de la CCR, com a tendència dins del NPA.

Davant aquest nou cicle de la lluita de classes, que té en aquests dies el seu procés més agut a França, la conferència va resoldre una campanya política de solidaritat amb la lluita de la classe treballadora i la joventut francesa sota el lema #HagamosComoEnFrancia, que lligui la lluita de classes internacional a la perspectiva per la qual lluitem a l’Estat espanyol per a enfrontar l’ofensiva repressiva i la crisi social.

La conferència també va reafirmar la necessitat de continuar desenvolupant i estenent la Xarxa internacional de La Izquierda Diario, que compta actualment amb edicions en 12 països i permet expressar els processos més vius de la lluita de classes, així com la lluita política per una perspectiva revolucionària, debatent amb els corrents polítics i de l’esquerra.

Un salt en la integració al règim per part del neo-reformisme espanyol i la crisi del processisme

La crisi orgànica del règim espanyol està lluny encara d’haver-se resolt, després de diversos anys. L’intent de formar un govern de coalició entre el PSOE i Unidas Podemos, després dels intents fallits anteriors, pot obrir un nou moment polític, però no sense grans contradiccions, ja que és molt difícil que es pugui aconseguir un tancament d’estabilitat a la crisi profunda que travessa el règim.

La crisi catalana continua sent la principal bretxa d’aquesta crisi que fa molt complicada, fins i tot, una estabilització relativa. Malgrat la voluntat manifesta de la direcció processista, especialment d’ERC, de ser part de l’estabilització que proposen Sánchez i Iglesias, la crisi catalana reflota permanentment per baix -com hem vist aquesta tardor amb les mobilitzacions contra la sentència- i per dalt -com els nous episodis judicials que aquesta mateixa setmana hem vist amb la sentència del TJUE sobre Junqueras o la inhabilitació de Torra-.

La conferència va debatre la hipòtesi que pugui conformar-se el govern de coalició entre el PSOE i Unidas Podemos, amb el suport passiu d’ERC. Però al mateix temps no descartem que aquest pugui veure’s finalment truncat i es doni un gir de la situació que podria derivar en noves eleccions o alguna fórmula d’acord d’Estat entre el PSOE i els altres partits constitucionalistes.

Des d’almenys 2017 la crisi orgànica ve expressant-se en diferents girs d’aquest tipus, com la mobilització que va fer possible l’1 d’octubre, el cop del 155, la moció de censura, l’avançament electoral o la repetició del 10N. Conjuntures que han erosionat no només al règim, sinó que també han fet aprofundir la crisi i descrèdit de direccions polítiques que aspiren a jugar el rol de bomber social, com el neo-reformisme o el mateix processisme.

Si aconsegueix formar-se finalment l’auto-anomenat govern “progressista”, aquest serà un govern que neix sobre la base d’un salt en la vulneració de les llibertats democràtiques, la repressió al moviment democràtic català i la negació del dret d’autodeterminació. Serà també un govern que es basi, com consta en el seu acord de govern, en el respecte inamovible a l’“equilibri fiscal” imposat per Brussel·les i la UE, això és, la continuïtat de les polítiques d’austeritat, retallades i privatitzacions que ja hem vist amb els governs del PSOE i del PP. Serà, a més, un govern per a gestionar les polítiques imperialistes de l’Estat espanyol a tot el món, com les seves intervencions militars a Mali, Líbia o l’Afganistan, els seus acords de venda d’armes a les monarquies àrabs, les seves polítiques d’espoli i extractivisme mitjançant les multinacionals espanyoles a Amèrica Llatina, les seves polítiques de racisme i xenofòbia a les fronteres europees, etc.

El que estem veient, per tant, és un salt històric en la integració a l’Estat imperialista del neo-reformisme de Podemos, que fa cinc anys enrere naixia assegurant que venia a “renovar la política”, “prendre el cel per assalt” i donar una alternativa al bipartidisme.

Si ho fa a més amb el suport passiu d’ERC serà la constatació de la crisi del processisme, aprofundint-se la bretxa entre el carrer i el Palau de la Generalitat que ja es va veure de forma incipient en les mobilitzacions d’aquesta tardor.

Aquest és el canvi polític més important que ha abordat la Conferència del CRT, ja que l’assimilació completa de Podemos al règim del 78 com a ministres “progres” del govern imperialista i social-liberal, obre un enorme debat en l’esquerra espanyola i també una gran oportunitat per a ampliar l’auditori per a les idees i el programa dels revolucionaris. Mentre que a Catalunya la crisi del processisme obre l’oportunitat que pugui emergir una esquerra que defineixi un full de ruta independent, de classe i amb un programa anticapitalista.

Des del CRT ens proposem intervenir audaçment en aquesta nova situació, plantejant la necessitat d’obrir espais de debat, accions en comú i blocs polítics entre tota l’esquerra que ens reivindiquem anticapitalistes i que estem per aixecar una alternativa d’esquerra que confronti amb el règim polític i amb el nou govern “social liberal” de PSOE-Podemos. En particular, dirigim aquesta proposta a grups com la CUP a Catalunya o Anticapitalistas a la resta de l’Estat espanyol -plantejant a aquests últims que acabin de trencar amb Podemos i destinin esforços en una política d’aquest tipus-.

Una orientació ofensiva per al pròxim període

A més de plantejar aquestes polítiques de reagrupament i acció en comú cap a sectors de l’esquerra, la conferència també va resoldre avançar en construir “bastions” en el moviment estudiantil i el moviment obrer, ja que la possibilitat d’aixecar audaçment una política revolucionària necessita comptar amb “forces materials” per a fer-ho. Una esquerra que aspiri a incidir en la realitat necessita construir-se lligada a les universitats, els instituts i els centres de treball, aquells llocs des d’on les forces de la classe obrera, la joventut i els sectors populars poden desenvolupar l’autoorganització necessària per a vèncer.

També es va debatre les vies per a revolucionar una vegada més La Izquierda Diario/Esquerra Diari, apostant per enfortir l’agitació, la propaganda i l’organització mitjançant un sistema multimèdia com a part d’un projecte col·lectiu internacionalista de la FT-CI. Volem, a més, obrir el nostre mitjà digital a desenes de col·laboradors i corresponsals que vulguin contribuir a enfortir un mitjà internacionalista i que es proposi ser una veu contra el règim, les tendències més reaccionàries i els enganys i atacs que vinguin d’un possible govern “progressista”.

La nostra intenció és que Izquierda Diario/Esquerra Diari siguin una plataforma des d’on poder difondre i lluitar per un programa anticapitalista i transicional que doni resposta concreta a les grans demandes democràtiques pendents i els grans problemes socials.

Mentre molts grups de l’esquerra tenen la tradició d’intervenir en els moviments socials diluint-se com “un activista més”, mentre d’altra banda criden a donar suport a sortides polítiques reformistes, des del CRT ens plantegem actuar en els moviments socials, en el moviment estudiantil i en la classe treballadora i els sindicats per a formar “fraccions revolucionàries” que lluitin per una perspectiva de lluita i independència política del règim, d’unitat amb la classe treballadora i anticapitalista.

En aquest sentit, nombroses intervencions de delegats juvenils van plantejar, alhora el rellançament de l’agrupació ContraCorriente juntament amb estudiants independents en universitats, instituts i entre la joventut treballadora. I la reactualització del seu manifest, en el marc de la lluita per una joventut revolucionària, antiimperialista i de forta oposició al règim, disposada a enfrontar la precarietat de la vida i al nou govern.

En el moviment de dones, les companyes del CRT que impulsen l’agrupació Pan y Rosas juntament amb companyes independents, van proposar desplegar una gran campanya fent una crida a organitzar la vaga de dones el 8M, enfront de la passivitat que volen imposar en el moviment sectors del moviment feminista lligats al PSOE i a Podemos, que pretenen fer creure que se solucionaran les reivindicacions de les dones treballadores i precàries “des de dalt”, amb el nomenament de ministres dones en el nou govern.

Finalment, en el terreny de la lluita de les idees, la Conferència va resoldre una sèrie d’importants mesures per a jerarquitzar la formació política i ideològica de tots els militants, així com multiplicar l’auditori per a les idees del marxisme revolucionari, mitjançant xerrades, conferències i el rellançament de la Càtedra Lliure Karl Marx en les universitats, amb un programa que abordi els nous fenòmens de la lluita de classes, els debats sobre el socialisme i el comunisme, l’ecologia i el marxisme, classe i diversitat, feminisme i marxisme, etc., perquè “sense teoria revolucionària, no hi ha partit revolucionari”. En aquest sentit va la publicació del setmanari quinzenal Contrapunto, per a aportar al debat d’idees des del marxisme.

Et pot interessar: Contrapunto

En la conjuntura actual de l’Estat espanyol es manté encara una relativa passivitat social malgrat la inestabilitat política. No obstant, tant les tendències persistents de la crisi orgànica com la pròpia dinàmica internacional que abordem al començament de la conferència fan pensar que escenaris com els que estem veient ara a França o Amèrica llatina poden contagiar-se, amb les seves particularitats, en el pròxim període. I és per a aquesta perspectiva que ens volem preparar.

Fins ara els principals fenòmens polítics i de la lluita de classes que s’han donat des de l’arrencada de la crisi capitalista de 2008 han estat desviats per diferents vies, bé pel neo-reformisme de Podemos -en col·laboració amb la burocràcia sindical- com per les direccions burgeses i petit burgeses de l’independentisme català.

L’orientació que hem aprovat en la conferència del CRT va justament en la direcció de preparar-se des d’ara per a noves oportunitats que la lluita de classes brindi, perquè aquestes no acabin novament captives de direccions reformistes que actuaran una vegada més per a evitar que les grans forces socials de la classe treballadora i els sectors populars puguin intervenir i canviar el rumb de la història. Construir una forta esquerra revolucionària a l’Estat espanyol, que defensi la lluita per governs obrers i una Federació de Repúbliques socialistes ibèriques com a part d’un partit revolucionari internacional, continua sent una tasca ineludible.




temes relacionats

Política Estat espanyol

Comentaris

Comentar