D’on venim
Des de l’experiència que milers de persones han fet amb partits com Podemos, que van començar amb una organització en “cercles” per a acabar amb una estructura completament burocratitzada i un líder indiscutible pel mig, i renunciant a la majoria de les seves propostes inicials; amplis sectors, especialment de la joventut, han passat de la il·lusió a la decepció. En aquest context és normal que puguin sorgir dubtes o reticències sobre per què és necessari organitzar-se en un partit per a lluitar per un món nou. Ja hem vist el fracàs de Podemos a “canviar-ho tot", el seu fracàs com a projecte “participatiu i democràtic” i els límits del projecte en si, totalment assumit pel règim del 78 contra el qual deia sorgir. La seva integració al costat d’Izquierda Unida en el govern social liberal del PSOE és només la culminació d’aquest procés.
A més, des d’una part del feminisme i el col·lectiu LGTBIQ, existeix gran desconfiança cap a l’organització partidària. En molts casos a causa de la identificació del partit bolxevic amb la brutal degeneració estalinista, el règim burocràtic de partit únic i la reaccionària posició de postergar la lluita contra el patriarcat i el masclisme com una tasca per a “després de la revolució”.
Lluny de representar la continuïtat de la política del bolxevisme en aquest terreny, l’estalinisme va ser la seva negació absoluta. Stalin va desplegar una política oberta contra els drets adquirits per les i els bolxevics al 1918 com l’avortament, el divorci o la descriminalizació de les dones en situació de prostitució, que va aconseguir el seu punt àlgid amb el Codi Familiar de 1936.
La degeneració de les organitzacions comunistes, entre altres factors, va generar com a reacció unilateral el desenvolupament de lògiques separatistes entre les diverses lluites i “identitats” (la lluita feminista, la LGTBIQ, l’antiracista, l’ecologista, etc.), atès que aquests col·lectius no veien representats els seus interessos en aquesta mena d’organitzacions. Lògiques que acaben ocultant el caràcter estructural de les diferents opressions i la seva relació orgànica amb el capitalisme, així com la interrelació entre aquestes, contraposant “moviments” o “identitats” a una classe obrera abstracta i sense gènere, o convertint moltes vegades una lluita política de caràcter estructural i col·lectiu en una qüestió de “desconstrucció i/o apoderament personal” que es revela impotent per a fer fallida les bases del sistema.
També ens trobem que, tenint en compte el relat interessat que la propaganda capitalista porta dècades fent del Partit Bolxevic, i la degeneració que Stalin va dur a terme d’aquest, es pot pensar que un partit comunista és una estructura burocràtica i antidemocràtica per se, on une perd tota capacitat crítica, com ocorre en els partits estalinistes. A causa d’aquestes idees hi ha gent que arriba a la conclusió que és millor fer activisme en els moviments socials que militar o construir una organització política. Però aquesta conclusió no és un avanç, sinó una reculada, tornant així a una postura prèvia a la creació de Podemos, en la qual el 15M ja va demostrar que era necessari una articulació política de la protesta social. Per això, és vital que ens preguntem, llavors...
Quin partit necessitem?
El tipus de partit que nosaltres i nosaltres reivindiquem és el model de Partit Bolxevic de Lenin i Trotsky, anterior a la degeneració estalinista que només es va poder imposar per la derrota de diverses revolucions que van seguir a l’ona expansiva de la Revolució russa i l’aïllament d’aquesta, la mort de molts revolucionaris en la guerra civil i finalment la persecució, expulsió i assassinat de tota la direcció del partit que va fer la revolució. En aquest, l’organització funcionava mitjançant el centralisme democràtic, és a dir la més àmplia llibertat en la discussió i la completa unitat d’acció. El partit era molt ric en debats interns i lluita política, existia la llibertat de formar grups d’opinió i tendències, així com la possibilitat de formar fraccions si el nivell de les diferències en el rumb de l’organització el ameritaba. Després d’aquestes discussions i debats, es prenia una decisió democràticament i tots els membres del mateix la duien a terme.
Dos exemples, entre molts que podríem triar, són molt il·lustratius de la necessitat de la discussió interna com una cosa fonamental perquè el partit sigui veritablement democràtic, i la responsabilitat amb què ha de prendre’s aquest principi. En els debats interns es considerava tan important la participació de tots els membres que als presos se’ls feia arribar els documents, escrits amb suc de llimona per a ocultar-los, perquè ells també poguessin participar.
L’exemple més conegut, encara que potser no al seu abast, són els debats previs a la Revolució d’Octubre (del qual són part les famoses “Tesis d’Abril” de Lenin), en els quals públicament, a través dels periòdics obrers, es debatia si col·laborar amb el Govern (primer guanyar la guerra i després fer la revolució, tristament la posició que es va imposar a Espanya) o fer una segona revolució per a prendre els mitjans de producció i implantar un estat obrer, opció que va quallar a Rússia i va dur a terme la primera Revolució Obrera triomfant de la història.
Les circumstàncies excepcionals de la guerra civil, en la qual es va enfrontar el jove estat obrer liderat pels bolxevics amb el poder de la reacció en el camp militar, al costat de les profundes tensions generades per la devastació de la guerra i la crisi de l’economia russa, van imposar que com a mesura temporal fossin prohibides les fraccions dins del partit. Amb l’ascens al poder de Stalin, no obstant això, aquesta mesura circumstancial es va fer permanent i es va generalitzar internacionalment, en contra de tota la tradició històrica del marxisme revolucionari i el bolxevisme. Això, entre altres aberracions de l’estalinisme, ha portat al fet que s’identifiqui erròniament el partit leninista amb la monstruosa degeneració estalinista.
Com plantejava León Trotsky en un text de 1937: “La doctrina actual que proclama la incompatibilitat del bolxevisme amb l’existència de fraccions està en desacord amb els fets. És un mite de la decadència. La història del bolxevisme és en realitat la de la lluita de les fraccions. I com un organisme que es proposa canviar el món i reuneix sota les seves banderes a negadors, rebels i combatents temeraris, podria viure i créixer sense conflictes ideològics, sense agrupacions, sense formacions fraccionals temporals?” (“La degeneració del partit bolxevic” de “En defensa del marxisme”, setembre de 1937).
Un partit que no té democràcia interna està impossibilitat d’aprendre de les experiències, d’avançar en la seva política dialècticament mitjançant la contraposició de posicions internes, i en general de dur a terme un anàlisi marxista correcta. Si la direcció mana a les bases a defensar posicions que no es debaten, com a dogmes o manaments, i qualsevol posició diferent es nega, s’obvia o porta a l’expulsió o la ruptura, la qual cosa s’està creant no és un partit revolucionari sinó una església o una secta.
En la CRT, no obstant això, no creiem, com es dóna en molts partits, en l’existència de tendències permanents que al final impedeixen qualsevol concreció estratègica i crea partits “amplis” que esborren les diferències entre reformistes i revolucionaris. Ni molt menys considerem que el partit hagi de tenir per fi la “discussió permanent”. Com també explica Trotsky: “el partit revolucionari presenta un programa i tàctiques definides. Això imposa per endavant límits determinats i molt clars a la lluita interna de tendències i agrupacions (…) Però el fet que les limitacions a la lluita ideològica s’estableixin a priori, de cap manera nega la lluita en si, dins del marc dels principis generals. És inevitable; si es manté dins dels límits assenyalats, és fructífera. Per descomptat, el contingut fonamental de la vida partidària no resideix en la discussió sinó en la lluita” (“Les fraccions i la IV Internacional”, 1935).
El partit que proposem part de la centralitat obrera per la seva posició estratègica en el sistema de producció capitalista i la seva capacitat de desarticular-lo mitjançant la lluita de classes, però ha de lluitar contra tota opressió conjuminant les demandes i la força combativa de tots els col·lectius oprimits, i la salvació del planeta en una lluita comuna, ja que totes les opressions, així com la destrucció del medi ambient, tenen la seva arrel en la qüestió econòmica. La classe treballadora és avui més feminitzada, diversa i racializada que mai. Des de la CRT creiem que per a aconseguir una revolució social que pugui alliberar-nos de tota opressió no pot haver partit, ni revolució sense les dones i el conjunt dels oprimits.
Aquest partit ha d’intervenir en tots els fenòmens polítics de la realitat, amb l’objectiu de crear fraccions revolucionàries en els diferents moviments i lluites que sorgeixin per a lluitar per un programa d’independència de classe. Aquest treball generarà més debat, experiència i avanç polític dins del propi partit, així com cap a fora, creant una nova pràctica militant que recuperi les millors tradicions revolucionàries del passat, al mateix temps que lluiti contra el reformisme i les tendències individualistes de l’actualitat, mostrant les potencialitats de l’acció col·lectiva organitzada.
Finalment, no creiem que el partit hagi de ser només una organització estatal, encara que s’organitzi nacionalment, ja que el sistema contra el qual lluitem és mundial i en virtut d’això l’estratègia i el programa també han de ser internacionals. Per això el partit estatal ha de ser part de la construcció d’un partit internacional, un partit mundial de la revolució socialista, que per a nosaltres i nosaltres és la reconstrucció de la Quarta Internacional fundada per Lleó Trotsky, per al que construïm i militem la Fracció Trotskista per la Quarta Internacional (FT-CI) al costat de companyes i companys de 14 països d’Amèrica i Europa.
No creiem que aquest partit, ni a nivell estatal ni molt menys mundial, vagi a construir-se pel simple creixement evolutiu del nostre corrent. Per això en l’Estat espanyol apostem per iniciar des d’ara el debat necessari per a caminar cap a la unitat de les files comunistes al costat d’altres organitzacions amb les quals compartim la mateixa la tradició revolucionària, per a abordar la urgent tasca de construir una forta esquerra revolucionària com a part de la lluita per la construcció d’un partit mundial de la revolució socialista.
En aquesta època de pandèmia, decadència capitalista i crisi del sistema, la necessitat d’un partit que lluiti per la societat sense classes ni opressió, és a dir pel comunisme, es fa més apressant que mai. El sistema capitalista ens porta a la humiliació i vexació, explotació, misèria i mort de milions en el món, i a la destrucció del medi ambient i de la vida futura.
La capitulació dels quals venien a assaltar els cels i han acabat sostenint al règim, ha deixat sense alternativa d’esquerra a aquest govern mentre l’alternativa més visible i cridanera és la ultradreta. La classe treballadora, les dones i col·lectiu LGTBIQ, la joventut i les migrants, així com el planeta, necessiten solucions de l’esquerra per a combatre una alternativa d’ultradreta feixista de la qual Vox, malgrat el seu perill evident, només suposa un preàmbul.
No hi ha temps que perdre per a construir ja aquesta alternativa, és hora de prendre partit. Uneix-te a fer l’experiència amb nosotres per a militar per un futur lliure de tota opressió i una vida que valgui la pena ser viscuda.
