La corba de contagi. Tres línies de les quals dia a dia milions estem pendents. Especialment en països com Itàlia o l’Estat espanyol on la línia vermella, la que indica el nombre de casos d’infectats per coronavirus, està completament desfermada, amb 53.000 i 22.000 respectivament al tancament d’aquest article.

L’altra corba, normalment pintada de blava, és el supòsit objectiu que s’hauria d’aconseguir amb les mesures de confinaments massius decretades pels Estats. Aplanar la corba, això ens diuen que és la meta que no s’està aconseguint ni des de lluny.

La tercera línia, formada per uns puntets negres, marca el límit de recursos del sistema sanitari. Si els contagis la sobrepassen no es donarà proveïment -com ja està ocorrent- per a atendre els casos greus i crítics i les xifres de morts per dia escalaran als més de 300 d’aquest divendres a l’Estat espanyol o gairebé 800 a Itàlia, col·lapsant-se no només els hospitals sinó fins i tot els serveis funeraris.

"Ens volen fer pensar que és una línia inamovible, i que ens resignem, en primer lloc els extenuats treballadors de la sanitat, a que en els pròxims dies caldrà deixar morir a milers de persones"

Aquesta última línia es representa com una línia estàtica, no varia, i aquest és el gran problema. Els Estats ens diuen que estem en “guerra”, prenen mesures d’excepció sense precedents, confinen a milions a les seves cases, despleguen militars i policies... però, encara que en les rodes de premsa del gabinet de crisi espanyol tres dels cinc que parlen siguin generals o comissaris, no hi ha un veritable “pla de guerra” que elevi dràsticament aquesta línia de puntets per a fer front a la pandèmia, més ben proveïts.

Les mesures anunciades fins ara en el terreny de reconvertir el sistema productiu i la capacitació ràpida de personal sanitari són, a la llum de col·lapse sanitari, totalment insuficients. Els governs capitalistes, ja sigui el de Conte, el de Macron o el de Sánchez, es neguen a posar tots els recursos necessaris existents, i aquells que es podrien generar, al servei de fer pujar aquesta línia de puntets com amerita. Per a poder fer-ho serien necessàries mesures molt més dures sobre fàbriques, estocs i beneficis empresarials, quelcom al que es neguen.

A canvi, ens volen fer pensar que és una línia inamovible, i que ens resignem, en primer lloc els extenuats treballadors de la sanitat, a que en els pròxims dies caldrà deixar morir a milers de persones. Aquest va ser el contingut del missatge d’aquest dissabte de part de Pedro Sánchez, un advertiment que en els pròxims dies caldrà preparar-se “emocional i psicològicament” per al desastre al qual ens estan conduint.

Davant un sistema sanitari que es queda sense recursos: intervenció de tota la sanitat privada, la indústria hotelera i tot allò necessari per als test massius

El sistema públic de salut espanyol compta amb 200.000 llits, 4.400 d’UCI. La sanitat privada, que encara no ha estat intervinguda íntegrament, podria aportar altres 100.000 i 800 places més d’UCI. Si les previsions de contagi s’acaben confirmant, el col·lapse hospitalari i les unitats intensivistes està garantit. És el que ja és un fet a la Comunitat de Madrid i comença a ser-ho a Catalunya. La construcció d’alguns hospitals d’emergència o la medicalització d’uns pocs hotels són prova d’això.

La resposta del ministeri de Sanitat i les conselleries és la criminal decisió d’endurir els requisits per a autoritzar ingressos a l’UCI. En altres paraules, deixar morir a centenars de persones amb menys esperança de supervivència sense ser ateses. Descarreguen aquesta decisió i responsabilitat en els treballadors sanitaris, aguditzant fins a l’extrem les condicions d’estrès físic i emocional a les que ja estan sotmesos.

"És urgent que s’intervinguin totes les empreses químiques i farmacèutiques que sigui necessari per a posar-les sota control dels seus treballadors i fabriquin en sèrie centenars de milers de nous kits"

Tot això es produeix a un país amb milions de places hoteleres que estan buides. El Govern ha decretat el tancament d’hotels en comptes de que aquests siguin tots intervinguts sota el control dels seus treballadors, treballadors socials i sanitaris. Que les seves habitacions es dediquin, tant a donar allotjament a aquelles persones que ho necessiten -persones sense llar, menors de centres saturats, personal sanitari que no vol pernoctar a les seves cases pel risc de contagiar a les seves famílies-, com a medicalitzar-les per a augmentar el nombre de llits disponibles tant com l’epidèmia l’exigeixi.

També el govern ha anunciat la compra de 640.000 kits de test ràpids, l’encàrrec de 6 milions d’unitats noves i tres robots capaços de processar 80.000 mostres diàries. Es tracta d’una mesura que arriba tard i pot arribar a ser insuficient. Diuen que estan estudiant com produir els següents tests aquí, però estan a l’espera que alguna empresa es faci càrrec.

És urgent que s’intervinguin totes les empreses químiques i farmacèutiques que sigui necessari per a posar-les sota control dels seus treballadors i fabriquin en sèrie centenars de milers de nous kits fins a poder assegurar un testatge massiu de la població, tal com demana l’OMS.

De la mateixa manera que tota la producció i recerca farmacèutica ha d’intervenir-se sota control dels seus treballadors i comitès científics independents, per a, de manera coordinada i centralitzada, aconseguir tractaments i una vacuna el més ràpid possible i lliures de patents.

Falta personal: contractació i capacitació de treballadors en atur i estudiants del ram sanitari

Però els nous llits o la realització de proves massives necessiten personal sanitari que les atengui. El que ja està treballant als hospitals i centres de salut no pot assumir més càrrega de treball, i una part haurà de ser substituït en els pròxims dies donat l’alt nivell de contagis que s’ha produït per la falta d’equips de protecció individual (EPIs).

El Govern ha anunciat la contractació de 50.000 sanitaris extraordinaris. Una xifra que inclou a sanitaris jubilats, MIR i estudiants dels últims cursos de Medicina i Infermeria. No obstant això, hi ha, segons la EPA, 80.000 sanitaris en atur, quelcom que demostra que hi ha marge per a elevar aquesta xifra i poder no recórrer -almenys no presencialment- del personal sanitari que forma part de grups de risc.

Però a més hi ha una gran quantitat de tasques que, amb una capacitació ràpida a càrrec de les universitats, podrien assumir estudiants de la resta de cursos dels graus i cicles formatius del ram sanitari: com la presa de proves per a la realització dels tests. Per exemple, per a la realització dels 640.000 primers tests ràpids que s’han adquirit, si aquests recauen en el mateix personal sanitari totalment desbordat, no es podran realitzar o es pot agreujar la situació de col·lapse. És urgent la contractació i capacitació immediata de 6.400 estudiants de ciències de la salut, perquè prenguin 100 mostres cadascun en llocs allunyats dels centres hospitalaris i aquestes puguin realitzar-se en cinc dies, sense saturar encara més el sistema.

Falten EPIs, desinfectants, respiradors i llits: control obrer i reconversió de la indústria que pot produir-ho

En aquesta setmana hem vist com a fàbriques d’automòbils, d’electrodomèstics, de matalassos, tèxtil o químiques, aprovaven ERTOs massius. Les empreses, que al principi van voler mantenir la producció com si res i sense mesures de seguretat -una situació contra la qual es van rebel·lar en moltes plantes les seves plantilles-, ara volen que el cost de la seva paralització l’assumeixi l’Estat fent-se càrrec del pagament dels salaris i les cotitzacions. Una sortida avalada pel Govern “progressista” i les direccions sindicals.

"Perquè aquestes empreses puguin fer els canvis que es necessiten no podem dependre de la bona voluntat de les seves patronals, com proposa el govern “progressista”, sinó que han de ser posades sota el control de les seves plantilles"

Gran part d’aquesta capacitat productiva podria, no obstant, ser part de la solució. La indústria de l’automòbil pot fabricar respiradors i altres equipaments mèdics -com ja ho estan demandant alguns governs com el britànic-, i el mateix poden fer algunes indústries plàstiques, com ja han començat a fer veient la veta de negoci, el tèxtil i la indústria plàstica pot fabricar massivament els EPIs que falten als hospitals i centres de treball, la indústria química pot fabricar alcohol en gel, desinfectants o reactius per als tests, empreses de diferents rams poden reconvertir-se per a la fabricació de llits, lliteres o matalassos... i així un llarg etcètera.

Perquè aquestes empreses puguin fer els canvis que es necessiten no podem dependre de la bona voluntat de les seves patronals, com proposa el Govern “progressista”, sinó que han de ser posades sota el control de les seves plantilles. Ells i elles, assessorats per professionals i tècnics, són els qui millor coneixen com funcionen i els qui podrien garantir que el treball es realitza en condicions d’higiene i seguretat, donant llicències pagades a tots aquells que ho necessitin per haver de cuidar a tercers o ser part d’un grup de risc.

El mateix hauria de succeir amb la resta d’empreses que no han deixat de funcionar. Haurien de ser els propis treballadors i treballadores, per mitjà de comitès democràtics, els qui defineixin quines activitats són essencials o reconvertibles, i quines han de paralitzar-se per a minimitzar els riscos de contagi i els seus treballadors retirar-se amb el lloc i el salari a càrrec de l’empresa. Que ningú treballi per a engrossir els comptes de resultats de les seves empreses, i que en aquelles activitats que requereixen d’un treball extra es pugui realitzar un repartiment d’hores que evitin la sobre-explotació i extenuació que ja estan patint sectors de la logística, el transport o els supermercats.

Per exemple el telemarketing hauria de dedicar-se exclusivament a l’atenció de trucades d’emergència -totalment saturades des de fa dies-. O en els supermercats o el transport, augmentar la plantilla en comptes de continuar incrementant les hores i torns.

En aquest últim, els transports, el control obrer té una importància fonamental, perquè si serà necessari que milions de treballadors hagin d’acudir als seus llocs de treball diàriament per a ser part dels esforços per evitar el col·lapse soci-sanitari, l’han de fer en unes condicions sanitàries que no tinguin impacte negatiu en la corba de contagi.

Una societat confinada: els altres grans problemes socials que només la classe treballadora pot donar una resposta

A més dels problemes directament vinculats al col·lapse sanitari, les mesures de confinament i la paralització de l’economia està tenint un duríssim impacte en les condicions de vida de milions. Molts problemes socials “col·laterals” surten dia a dia a la llum.

Què passa amb les famílies vulnerables, de les quals els fills s’han quedat sense el menjar escolar? amb els avis i avies que viuen sols o persones dependents que no poden fer-se el menjar? o els menors de pares hospitalitzats? amb aquells que viuen en condicions d’amuntegament en centres d’acollida o els migrants tancats als CIEs que s’han començat a rebel·lar?

Hi ha tota una porció de l’economia de la qual els treballadors també podrien ser part d’aquesta solució. Així per exemple treballadors de Telepizza han plantejat que totes les grans cadenes d’hostaleria i servei d’àpats siguin posades sota control de les seves plantilles i nutricionistes, per a produir i subministrar de manera segura aliments a totes les llars amb necessitats alimentàries. El mateix es podria aplicar, com dèiem a dalt, per a les treballadores dels hotels que estan sent acomiadades a milers, o les del tercer sector que es troben totalment a la vora de la saturació en centres en els quals tota mesura d’aïllament als usuaris positius és inviable.

O se salven ells o nosaltres, les nostres vides valen més que els seus beneficis

La pandèmia en curs no és un cataclisme sobrevingut. És un crim amb responsables clars: els governs capitalistes i les grans empreses que anteposen els seus guanys a les nostres vides. Ells són els qui no van anticipar ni van preveure aquesta crisi, fins i tot comptant amb informació i amb l’experiència anticipada als països d’Àsia, abans que arribés a Europa, i els qui ara no estan posant tots els recursos necessaris per a resoldre-la.

"Es torna de vida o mort que la classe treballadora i les seves organitzacions aixequin un pla d’emergència obrer i popular, que no ens mantingui com convidats de pedra mirant des de les finestres de les nostres cases, sinó que ens tingui en el centre de la solució"

No volen afectar les seves empreses i guanys, per això no apliquen un veritable “pla de guerra” que restructure la producció en aquesta direcció. Pel mateix que no han prohibit els acomiadaments, ni aprovat una moratòria dels lloguers, ni un subsidi digne d’emergència per a autònoms o treballadors en negre. Pel mateix que el camí per a obtenir fons extraordinaris i atendre la paràlisi econòmica passa per emetre deute -que el dia de demà pagarem en una nova tanda d’ajustos- i no en impostos als beneficis empresarials i grans fortunes. Només amb un impost del 20% a les 100 majors fortunes, un del 50% als beneficis de 2019 de l’IBEX35 i un impost a la banca perquè retornin els 42.000 milions del rescat bancari, es podrien obtenir de manera immediata 95.000 milions, si a més es confisqués la fortuna de la Casa Reial, com es va exigir dimecres passat des de molts balcons, es podrien sumar altres 2.000 milions més (el mateix que s’ha desemborsat fins ara).

Els diferents governs capitalistes, inclòs el del PSOE i Podemos, no prenen aquestes mesures perquè per a això caldria passar a qüestionar radicalment els beneficis i interessos de les grans empreses. Només la classe treballadora, prenent a les seves mans tots els ressorts necessaris ja disponibles, podria preparar un pla d’emergència que reorganitzi l’economia i la societat per a l’atenció d’aquesta pandèmia que ja assola molts països i amenaça a tota la humanitat.

L’alternativa que ens ofereixen és “preparar-nos emocional i psicològicament” per a la catàstrofe, i de pas fer un desplegament policíac i militar sense precedents que lluny d’aportar cap solució només cerca represtigiar a l’Estat i les seves forces repressives, a les quals necessitaran tard o d’hora, contra la classe treballadora si aquesta es rebel·la davant les conseqüències econòmiques i socials que deixarà l’epidèmia.

Contra aquest pla que ens condueix al desastre, es torna de vida o mort que la classe treballadora i les seves organitzacions aixequin un pla d’emergència obrer i popular, que no ens mantingui com convidats de pedra mirant des de les finestres de les nostres cases, sinó que ens tingui en el centre de la solució. Sense mesures que toquin als grans capitalistes i sense el control d’aquestes i de tota la informació per part de les i els treballadors, els mateixos que ens han portat a l’actual situació generaran una catàstrofe econòmica i social sense precedents a las últimes dècades.