Foto: EFE
Entre vives al Rei, als policies i guàrdies civils que van reprimir el referèndum de l’1-O i insults com a “nazis”, “extremistes” o “colpistes” cap als independentistes catalans. Aquesta era la salsa en què es cuinava la “casta” judicial espanyola les setmanes prèvies i posteriors a l’1-O.
La sortida a la llum del xat corporatiu del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) en el que magistrats de jutjats catalans i d’altres zones de l’Estat es despatxaven sense contenció alguna, recorda molt al grup de whatsapp de la policia local madrilenya en la que s’abocaven amenaces i insults de tot tipus contra membres d’Ahora Madrid, activistes socials o immigrants. Una vegada més la pudor de les clavegueres de l’Estat està present.
Els magistrats que així es pronuncien són part dels “imparcials jutges” que han de jutjar als més d’1.000 investigats per fets relacionats amb l’1-O i la tardor catalana de 2017. Els més de 700 alcaldes imputats, els docents acusats d’adoctrinament o les desenes d’activistes que han participat en talls de carretera, concentracions contra la repressió, encartellades o l’opertura d’alguna web molesta, poden veure’s asseguts davant d’alguns d’ells.
Anonymus ha fet públiques fins al moment tres identitats. Jose Carlos Martín, ara destinat a Astúries, Carlos Peinado Domínguez, jutge a Girona molt preocupat per “la grip separatista” i Agustín Vigo Morancho. Aquest últim mereix especial atenció. És ni més ni menys que el president de la secció 14 de l’Audiència de Barcelona i el passat mes de març absolia a Jiménez Losantos del delicte d’atemptat a l’honor per haver tractat de nazis als participants de la Diada de 2012. Avui s’entén millor la seva sentència: ell mateix comparava l’actual situació a Catalunya amb l’ascens del nazisme a Alemanya en el citat xat.
“El cop d’estat se salda amb vencedors i vençuts”. Aquesta és una de les sentencies més explícites de l’esperit que regna en la Judicatura espanyola. Definitivament ni en els jutjats catalans, ni encara menys a l’Audiència Nacional o el Tribunal Suprem, hi haurà judicis amb les mínimes garanties democràtiques. I el que és segur és que en aquesta ocasió el CGPJ no actuarà amb la celeritat i contundència que va fer contra el jutge Federico Vidal, que es va atrevir a qüestionar les càrregues policials de l’1-O i va acabar multat i denunciat per la Fiscalia.
Ni tan sols les Judicatures d’altres països d’Europa recolzen l’accionar del Poder Judicial espanyol. Quelcom que no treu que si aquests travessessin una crisi de règim com la de l’Estat espanyol aquests se semblarien més als seus col·legues ibèrics. Però a dia d’avui ni l’alemanya, ni la sueca, ni l’escocesa ni la belga recolzen el judici per rebel·lió i sedició contra els dirigents independentistes. Tampoc que un raper hagi d’entrar a la presó per fer una cançó contra el Rei.
Tot en un país en el que cagar-se en Déu pot portar-te a dormir en comissària i asseure’s a la banqueta; i fer una piulada o escriure un article denunciant casos de violència policial és perseguit amb querelles criminals, mentre els corruptes gaudeixen de impunitat, són absolts o condemnats a penes ínfimes i poden triar a la carta quina presó prefereixen si són els cunyats del Cap de l’Estat. Els violadors reben condescendents sentències, i es manté al Rei com inimputable en la Constitució i al seu pare, tot i que malgrat que plouen indicis de la seva tasca com a comisionista, no se li pot obrir ni una comissió de recerca parlamentària.
El Poder Judicial es troba realment desfermat. El Govern del PP, amb el suport de la Corona, Cs i el PSOE, van decidir posar-lo al capdavant de la “resolució” de la crisi catalana. Calia aixafar i vèncer a l’independentisme, i qui millor que aquesta part de l’Estat que no té més contrapès que sí mateixa, és a dir cap. L’única cosa que els pot cridar a l’ordre seria un avís des de Sarsuela. Però dubto molt que d’allà surgeixi quelcom diferent al crit de guerra de "a por ellos”.
En les espatlles de la “casta” judicial es va posar la responsabilitat d’imprimir una actualització en clau autoritària i centralitzadora del Règim del 78. Un rol atorgat que no és una excepcionalitat ibèrica. Ho hem vist i veiem en altres latituds. Com el cop contra Dilma a Brasil, que ha tingut el seu penúltim episodi en la prohibició al poble brasiler de poder triar al seu president per part de la Judicatura amb la proscripció de Lula.
Així doncs Rajoy i Felipe VI no van errar en la seva elecció. Si hi ha una “casta” de l’Estat conservadora i reaccionària digna d’aquesta comesa aquesta és la de la toga. Emparentada per un i mil llaços amb polítics, empresaris i alts comandaments dels cossos de seguretat, amanida amb caviar i Moët Chandon (el salari dels magistrats dels alts tribunals pot arribar als 150.000 a l’any) i que ha sabut mantenir perfectament -solament comparable a la policia- els seus fils de continuïtat amb la Judicatura Franquista.
Cal recordar que tots els jutges de la dictadura van mantenir el seu càrrec en la democràcia i la major part van ser promocionats. Els més beneficiats van ser els del Tribunal d’Ordre Públic, l’encarregat de dictar sentencies contres obrers, estudiants i militants de l’oposició des de 1963. Molts van passar en bloc en 1977 a un tribunal de nova creació: l’Audiència Nacional.
Tot i que han passat ja més de 40 anys l’herència biològica encara perdura. Per exemple, el jutge Ismael Moreno, que va començar la seva carrera com a inspector de la policia franquista fins a donar el salt en 1985 a l’Audiència Nacional. Ell va ser el que va rebre el cas dels “Jordis” fins que va passar-li a la jutgessa Lamela. Una magistrada més jove però no menys inspirada en l’etapa en què es va forjar el seu company. Així ho va demostrar amb la seva sentència contra els joves d’Altsasu -condemnats a presó d’entre 2 i 13 anys per una baralla de bar amb dos guàrdies civils- o quan va voler fer ús de la llei penal de la dictadura per conservar en el seu jutjat les querelles de rebel·lió contra Puigdemont i la resta de consellers.
Lamela tenia por que els nois del Suprem fossin uns “fluixos”. Però el jutge Llarena li ha demostrat que d’això res, ell mateix va ser capaç de vetar fins a a tres candidats a president de la Generalitat. El Tribunal Suprem també ha “rendit honors” al franquisme amb les seves decisions. Per exemple quan la seva Sala Militar va negar en 2010 l’anul·lació de les sentències a mort dictades contra Joan Peiró, Miguel Hernández o Lluis Companys. Els magistrats demòcrates van considerar que eren plenament “vàlides i vigents”.
Aquest és el “pedigrí” de la “casta” judicial del Règim del 78. Que els partits del règim ho tolerin i fins i tot aplaudeixin, com ha fet Cs saludant els missatges del xat en un de les seves arrencades de “pa’ facha yo!”, és natural. Els partits independentistes han assenyalat allò evident, que els judicis de l’1-O no tenen les mínimes garanties, i han demanat la dimissió del president del Suprem i el CGPJ, Carlos Lesmes.
Unidos Podemos no s’ha atrevit a anar tan lluny i s’han limitat a demanar que el CGPJ obri un expedient de recerca. Una lleial i cortesa petició en roda de premsa que és encara més indolora que la petició d’una comissió de recerca parlamentària sobre el cas Corinna que sabien que no prosperaria. Dic “encara més” perquè en aquest cas es demana al reaccionari CGPJ -conformat pels jutges electes a dit pel PP i el PSOE, el “155 team”- que investigui als seus col·legues amb els que segurament hauran compartit aquestes i pitjors opinions, a més de sopars, partides de golf i caceres, a part de les d’independentistes clar.
Aquest escàndol, sumat a les desenes de sentències contra les llibertats i drets democràtics, o en favor de rics, corruptes i violadors, als que la Judicatura ens té acostumats, demostren que és una institució obertament repressiva i patriarcal, al servei de la Corona i els grans capitalistes. Però Unidos Podemos es vol limitar a demandar-los "que s’ho facin mirar" enfront del mirall, és a dir una autoinvestigació innòcua.
Enfront d’aquesta “casta” reaccionària és necessari oposar un programa democràtic que plantegi mesures elementals com la fi de l’elitista carrera judicial, que l’elecció de jutges sigui per sufragi universal, que ningú pugui cobrar més que el salari mig d’un treballador i que tots els judicis siguin per mitjà de jurats populars.
El Règim del 78 fa pudor a podrit, es miri per on es miri. És lamentable que davant aquesta situació la política dels que van néixer parlant de “trencar cadenats” sigui la de tirar-li desodorant. No és quelcom nou. Ho vam veure davant el qüestionament de la Corona negant-se a exigir la convocatòria d’un referèndum sobre Monarquia i República. O durant aquests dies, quan Sánchez ha proposat una reforma exprés i cosmètica de la Constitució, al que simplement li han exigit ampliar la fi dels aforaments proposats i que se sotmeti a votació.
Enfront d’aquesta acceptació i integració en allò constituït, aspirant com a màxim a alguna reforma superficial, és necessari reprendre la lluita per veritables processos constituents en tot l’Estat. Processos que no podran emanar d’allò ja constituït, el Règim del 78 i les seves institucions, sinó que hauran d’imposar-se per mitjà d’una gran mobilització social amb la classe treballadora al centre, per garantir que es puguin discutir absolutament totes les qüestions, com la fi de la Corona, la reaccionària “casta” judicial, acabar amb la immunitat de corruptes i torturadors, resoldre els greus problemes socials d’atur, habitatge o precarietat i garantint que les i els catalans i la resta de nacions puguin impulsar el seu propi procés constituent per decidir lliurement la seva relació amb la resta de l’Estat i conformar la seva pròpia república si així ho decideixen.
