L’ascens de l’extrema dreta de Vox és només la punta de l’iceberg de la “bolsonarització” de la dreta espanyola. Aquest dijous el PP tornava a donar bona prova d’això, amb la proposta de Pablo Casado de derogar la llei de l’avortament en cas d’aconseguir arribar a la Moncloa, solo o en companyia dels seus dos socis andalusos, Vox i Cs.

En una entrevista a l’Agència EFE Casado s’ha mostrat partidari d’acabar amb l’actual llei de terminis, de 2010, i tornar a la llei de 1985, que reduïa la despenalització de l’avortament als supòsits de violació, risc per a la salut física i psíquica de la mare i malformacions en el fetus.

Una contrareforma que suposaria una reculada històrica sobre els drets reproductius de les dones i que aniria encara més lluny que la que es va proposar el ministre de Justícia Alberto Ruíz Gallardón en 2014 i que va ser paralitzada en gran manera -va passar les retallades d’aquest dret per a les dones menors d’edat i les immigrants sense papers- per les massives manifestacions del moviment feminista.

El discurs per a justificar la mesura recorre a un argumentari *natalista contra el que ha dit el “hivern demogràfic”. Casado ha arribat a afirmar que “ si volem finançar les pensions i la salut hem de pensar en com tenir mes nens i no en com els avortem ”, responsabilitzant així a les dones, per sobre dels seus drets reproductius, a complir el seu paper de “mares i esposes”.

Els problemes de sostenibilitat del sistema de pensions i del sistema públic de salut no són els més de 30.000 milions anuals dedicats a pagar el deute públic, els 60.000 gastats a rescatar a la banca o les ridícules tributacions per sota del 5% dels beneficis de l’IBEX35. Les culpables són les dones espanyoles que no volen tenir més prole, especialment aquelles que s’han practicat una interrupció voluntària de l’embaràs.

La dreta espanyola ve protagonitzant un procés de radicalització que troba en les dones, la immigració i la repressió catalana les seves tres principals estendards. Aquesta ofensiva contra el dret a l’avortament es produeix dies després de la gran campanya per a intentar minimitzar la violència masclista i els feminicidis, els anuncis de revertir l’educació sexual i en la diversitat a les escoles, mesures encara més dures per a accelerar l’expulsió d’immigrants sense papers o el 155 “duro i sense final” pel qual vénen advocant Casado, Rivera i Abascal.

Totes aquestes declaracions són part de la carrera interna entre les tres dretes i comencen a prendre forma en acords de govern com l’andalús o en crides a mobilitzacions com les manifestacions convocades aquest cap de setmana per les tres formacions per a exigir més mà dura contra Catalunya.

Si alguna cosa demostra tot això és que l’ascens i radicalització de la dreta no ha caigut del cel ni és una cosa aliena a la crisi del Règim del 78. El fenomen és un fill legítim d’aquest règim, la versió “fins al final” de l’esperit inaugurat amb el “a por ellos” en 2017 i que va comptar amb l’entusiasta suport del PSOE de Pedro Sánchez.

Per això no podem esperar que el fre a aquesta “croada” vingui del “mal menor” de Sánchez o d’una esquerra domesticada que només aspira a cogobiernos són aquest partit. Per a enfrontar a la dreta i l’agenda política que marca, només podem confiar a enfortir i estendre la mobilització social independent.

A un mes del 8M les raons per a la vaga general feminista convocada per les últimes trobades de dones es continuen acumulant. Hem de recordar-li a Casado al dimitit Gallardón, que el moviment de dones paralitzi el país, al costat del conjunt de la classe treballadora i la joventut. Aquesta serà la millor resposta i preparació per a derrotar l’agenda de contrareformes que la dreta voldrà fer passar en els pròxims anys contra els drets de les dones, les i els treballadors, immigrants i joves.