Internacional

CONTRAPUNTO

Capitalisme, canvi climàtic i estratègia socialista

El passat 15 de març centenars de milers de joves van prendre els carrers en diferents ciutats del món en el marc d'una vaga estudiantil contra el canvi climàtic. A Madrid, Berlín, Viena, Roma i altres ciutats, les manifestacions van ser massives.

Diego Lotito

Madrid | @diegolotito

diumenge 24 de març| edició del dia

El moviment va néixer el 20 d’agost de 2018, quan la jove activista climàtica sueca Greta Thunberg es va plantar enfront de la seu del parlament suec amb una pancarta que deia “Vaga estudiantil pel clima”. Inspirat per aquesta acció, des de llavors el moviment “Fridays for Future” i els “divendres verds” en ciutats d’Europa, en els quals els estudiants falten a classes i es manifesten contra la crisi ambiental global sota la consigna “No tenim un planeta B”, ha sumat cada vegada més adhesions. Especialment després de conèixer-se el contundent discurs de Thunberg en l’última Cimera del Clima (COP 24) a Katowice, Polònia.

“La nostra civilització està sent sacrificada perquè un petit nombre de persones tinguin l’oportunitat de continuar fent enormes quantitats de diners. La nostra biósfera està sent sacrificada perquè gent rica en països com el meu puguin viure amb luxe. És el sofriment de molts el que paga els luxes de pocs […] Necessitem mantenir els combustibles fòssils en el sòl i hem de centrar-nos en l’equitat. I si les solucions dins del sistema són tan impossibles de trobar, tal vegada hauríem de canviar el sistema en si mateix”, va dir la jove sueca, de tan sols 15 anys, davant la mirada condescendent dels representants polítics assistents a la cimera.

El fenomen, que ja s’ha replicat en l’Estat espanyol a través de la plataforma Joventut pel Clima, té com a clars protagonistes a l’anomenada ‘generació Z’, joves de 13 i 20 anys, juntament amb els ‘millennials’. El seu programa és limitat. Tan sols es proposa exigir a les autoritats que prenguin mesures urgents contra el canvi climàtic. No obstant això, la seva incidència social i política ha obert un ampli debat entre la joventut i l’esquerra europea i mundial, sobre quines són les vies per a enfrontar la crisi ambiental global que ens amenaça, la seva relació amb les dinàmiques intrínsecament ecodestructives del capitalisme i els estats capitalistes, i quines mesures són necessàries per a evitar la catàstrofe. I, sobretot, ha posat de manifest la percepció que existeix entre àmplies capes de les noves generacions, especialment les més joves, sobre la crisi ambiental: sense una transformació radical de la manera de producció capitalista, no hi ha futur.

Mentrestant, l’establishment mundial es divideix entre el negacionisme del canvi climàtic, les reformes cosmètiques promotores d’un “capitalisme verd” adoptades a les cimeres i les apostes socialdemòcrates per un “Green New Deal” entre els Estats i les grans corporacions per a posar fre a la deterioració ambiental i la depredació dels recursos.

En aquest context, la mobilització massiva de la joventut, que no li deu res al capitalisme més que desigualtat, precarietat i degradació del planeta, obre la possibilitat de debatre sobre una estratègia revolucionària per a acabar amb la causa del canvi climàtic i la devastació ambiental: el sistema capitalista.

I. Un fenomen catastròfic anomenat “canvi climàtic”

“Els pròxims anys són probablement els més importants de la nostra història”. La frase és de Debra Roberts, copresidenta del Panell Intergovernamental sobre Canvi Climàtic (IPCC) [1] després de presentar l’informe especial sobre escalfament global de 1,5 °C el passat 8 d’octubre.

En l’actualitat, l’àmplia majoria dels científics en el món consideren el canvi climàtic una realitat tan tangible com inevitable. Però, què és exactament el canvi climàtic i què l’ha generat?

El clima terrestre es troba regulat per un procés natural denominat “efecte d’hivernacle”, pel qual certs gasos que es troben en les capes baixes de l’atmosfera (diòxid de carboni, metà, òxid nitrós, hidrofluorocarbons, etc.), absorbeixen part de la radiació solar que la terra remet en forma de calor, formant un veritable “hivernacle global”. En el cas del planeta Terra, l’equilibri natural d’aquest fenomen és el que ha permès el desenvolupament de la vida tal com la coneixem. Però quan la concentració dels gasos d’“efecte d’hivernacle” ascendeix a l’atmosfera, aquest equilibri es veu alterat donant lloc al que s’ha denominat “canvi climàtic”.

Existeix un consens entre la majoria dels científics en què aquest canvi es relaciona principalment amb l’augment vertiginós dels nivells d’emissions dels gasos d’“efecte d’hivernacle” a l’atmosfera, produïts per activitats antròpiques, és a dir, per l’acció humana. No obstant això, aquesta no és una acció humana “en general”, abstracta. Sinó una activitat generada en el marc d’una manera de producció determinada, el capitalisme.

En efecte, des de la revolució industrial, la superconcentració d’aquests gasos en l’atmosfera, especialment per la crema de combustibles fòssils (petroli, carbó, gas), però també per la desforestació (que va eliminar gradualment enormes embornals de carboni) i altres activitats productives capitalistes com la ramaderia intensiva, ha tendit a elevar la temperatura mitjana global –que avui es troba prop dels 15 °C–, generant conseqüències insospitades (i catastròfiques) en l’ambient i la biodiversitat. Aquesta dinàmica ha tendit a incrementar-se exponencialment amb el desenvolupament del capitalisme modern, especialment durant la seva última etapa neoliberal.

Encara que les diverses cimeres climàtiques han donat el “senyal d’alarma” sobre el canvi climàtic, importants organitzacions científiques alerten sobre aquests canvis des de fa dècades. Des de l’IPCC fins a prestigioses revistes científiques com Science han presentat recerques que plantegen veritables escenaris de catàstrofe, sostenint que si continuen els nivells actuals d’emissió de CO2, “el món afrontarà l’índex més ràpid de canvi climàtic en els últims 10 mil anys, alterant la circulació dels corrents oceànics i les pautes climàtiques” [2].

Les projeccions de l’IPCC indiquen que la temperatura mitjana global en la superfície de la Terra podria incrementar-se entre 2 i 5 graus centígrads [3] i el nivell de l’oceà podria augmentar entre 18 i 59 centímetres en les pròximes dècades, mentre adverteixen que les emissions passades i futures de diòxid de carboni (CO2) continuaran contribuint a l’escalfament durant més d’un mil·lenni. Al mateix temps, recentment s’ha conegut que els nivells de CO2 atmosfèric han depassat les 400 partícules per milió (ppm), i en les pròximes dècades es poden aconseguir xifres superiors als 500 ppm, nivells mai abans vists en la història de la humanitat.

Per a qualsevol persona aquestes estimacions poden semblar irrellevants o una mera abstracció estadística. No obstant això, prenen cos quan s’adverteixen les seves conseqüències: l’ampliació dels fenòmens climàtics extrems, com a tempestes, ciclons tropicals, tifons i huracans; la calor excessiva, desplaçant les zones climàtiques cap als pols i reduint la humitat del sòl; així com l’elevació del nivell del mar per la fosa de les glaceres o la fosa parcial de plaques de gel polar, amb la consegüent inundació de terres cultivables i salinització de la capa freàtica costanera.

Des de 1880 la temperatura mitjana de la superfície terrestre ha pujat 1 °C segons l’IPCC. Un canvi dràstic que ja té conseqüències devastadores, amb la potenciació de tots els fenòmens catastròfics relatius al clima, la seva permanència en el temps i l’acceleració dels seus ritmes. Entre ells es troba la recurrència d’huracans i tornados cada vegada més virulents en la zona de Centreamèrica, com el que va devastar Puerto Rico i altres països del Carib fa alguns mesos, o el cicló que va deixar més de 1.000 morts a Moçambic fa pocs dies. També la multiplicació d’incendis incontrolables que han arrasat ciutats completes en tot el globus, la propagació d’onades de calor extremes (que ja copegen al 30% de la població mundial), inundacions massives -que ja afecten 41 milions de persones a Àsia Meridional- o sequeres catastròfiques -com les que han generat el desplaçament forçós de 760 mil persones a Somàlia-.

Segons les Nacions Unides, en l’actualitat existeixen més refugiats per causes climàtiques que per guerres: més de 20 milions de persones. Però fins i tot comença a parlar-se de “guerres climàtiques”, un terme encunyat pel psicòleg social alemany Herald Welzer per a referir-se als conflictes bèl·lics detonats per modificacions en el medi ambient, particularment provocats per l’escalfament global. Per exemple, la guerra a Síria, on segons un estudi [4] la sequera que va tenir lloc entre 2006 i 2010 va col·laborar a precipitar la crisi que va esclatar en la primavera de 2011.

Com va reconèixer recentment l’Organització Mundial de la Salut (OMS), si la tendència actual continua, les conseqüències del canvi climàtic podrien portar a 250.000 morts addicionals cada any entre 2030 i 2050, en una estimació conservadora [5].

Aquests efectes recauen principalment sobre els pobles més pobres del món, espoliats per les potències imperialistes. Però no només en ells. Fins i tot en la poderosa i industrialitzada Amèrica del Nord, els efectes del canvi climàtic han generat desastres incalculables, com els recents incendis a l’Oest americà o les inundacions massives a Carolina del Nord i del Sud, o la devastació generada per huracans com Andrew (1992), Katrina (2004) o Michael (2018), aquest últim qualificat de “monstruós”. En tots aquests casos, les catàstrofes ambientals han afectat principalment els sectors més explotats i oprimits. L’àmplia disponibilitat de “recursos”, tecnologia, maquinària, diners, etc., subsumits pel capital i la desídia imperialista, no han servit de res.

La necessitat de combatre el canvi climàtic amb mesures dràstiques és innegable. Segons l’últim informe de l’IPCC, les emissions de gasos contaminants haurien de reduir-se en un 45% per a 2030 -en menys de 12 anys- per a evitar superar el llindar crític d’escalfament de 1,5 graus centígrads, per sobre del qual es generalitzaria l’augment del nivell del mar, els fenòmens meteorològics extrems i l’escassetat d’aliments.

Un escenari que no deixa lloc per a mesures parcials ni “reformistes”. L’escalfament global és només una manifestació, potser una de les més devastadores, de la naturalesa destructiva del sistema capitalista.

II. Negacionisme i “capitalisme verd”: de la farsa de Kyoto a la Cimera de París

Enfront de la crisi global que suposa el canvi climàtic, el capitalisme oscil·la entre dues estratègies: d’una banda, una campanya de negació de les evidències científiques tendent a presentar-los com una “ideologia” més que com un fet fàctic; per l’altre, una estratègia de promoció d’un “capitalisme verd” o “sostenible”, que promou acords internacionals i brega per una reconversió parcial i limitada dels sistemes productius, mentre preserva i enforteix el model d’acumulació i explotació capitalista.

El camp del negacionisme és molt ampli. En les seves files militen des de Trump, el Partit Republicà i el Tea Party als Estats Units, fins a sectors minoritaris de científics. Però el seu nucli està en les grans corporacions. Com explica Luciano Andrés València [6], la “indústria de la negació” té com a principals impulsors a corporacions petrolieres, automotrius, metal·lúrgiques i empreses de serveis públics, que són les principals responsables de les emissions de gasos contaminants que generen l’augment de temperatura.

Aquestes megacorporacions, com la petroliera britànica Exxon Mobil o Koch Industries -propietat dels germans Charles i David Koch-, gasten anualment milers de milions de dòlars en campanyes negadores del canvi climàtic. Fins i tot han creat grups de pressió com la Global Climate Coalition, contractant científics i especialistes en relacions públiques per a convèncer a periodistes, Governs i al públic en general que les alarmes sobre el canvi climàtic són inexactes i exagerades com per a justificar polítiques de regulació sobre les emissions.

Aquesta és la base de sustentació del posicionament de l’administració Trump. Òbviament que venint dels inventors de la “veritat alternativa” (alternative truth) la negació del canvi climàtic no és estranya. En resum, el posicionament és que “el canvi climàtic no existeix… i si existeix, no és culpa nostra, sinó un fenomen natural”. Tota l’evidència científica, així com les manifestacions catastròfiques del canvi climàtic, serien pura “ideologia”.

Certament, “la història geològica de la Terra és la història de canvis climàtics”, sosté Gilson Dantas [7]. “Fa més de 3 milions d’anys la Terra tenia 3 °C més que abans de la nostra era industrial. I certament vam tenir eres de gel i interglaciars”. La diferència és que l’última era interglaciar va durar entorn dels 30 mil anys, i si la humanitat es troba transitant una nova era interglaciar, aquesta no arriba encara als 10 mil anys. En aquest context, l’escalfament global actual no només no és esperat, sinó que es troba fora del patró geològic-temporal de la Terra. I no va haver-hi cap canvi substancial en els raigs que arriben de fora de la Terra i ni en el comportament del Sol, tots dos determinants per a entendre l’escalfament terrestre. Els canvis han estat produïts per un altre factor: la indústria capitalista.

La ciència no és aliena als interessos econòmics ni a la lluita de classes. Sota l’imperi del capital i els grans monopolis no pot existir una ciència neutral. Així i tot, la majoria aclaparadora de la comunitat científica -i fins i tot, cínicament, gran part de l’establishment capitalista mundial-, coincideix que si la temperatura en la Terra puja més de 2 °C tindrem una catàstrofe planetària. En aquest marc, la ideologia -en el sentit marxista de “falsa consciència”- està del costat dels qui neguen la devastació ambiental i social que l’economia capitalista està generant, mentre promouen que el canvi climàtic només són “estius més calorosos”.

Com a contrapart del negacionisme, el bàndol del “capitalisme verd” no és menys variat. Des del Partit Demòcrata nord-americà, Angela Merkel, Emmanuel Macron, passant per diverses i puixants corporacions capitalistes, organismes internacionals, fins a ambientalistes i ONGs, al·leguen el contrari. En un exercici de sincretisme entre neoliberalisme, neokeynesianisme i “economia verda”, denuncien l’escalfament global i acorden en costoses cimeres climàtiques mesures de protecció ambiental, controls i grans objectius de reducció d’emissions, que en tots els casos no han estat més que documents diplomàtics sense majors conseqüències pràctiques.

Encara que consideren el canvi climàtic com un fet demostrat científicament, la seva estratègia és incapaç de proposar una solució, perquè per a fer-la necessàriament haurien de traspassar els marcs del sistema de producció capitalista. Per això, la política per a combatre l’escalfament global s’ha reduït principalment a promoure mesures de “mitigació” i “adaptació”, és a dir, l’atenuació de l’emissió de gasos contaminants i la contenció de les seves conseqüències devastadores.

Com a part d’aquestes mesures l’estratègia mundial més destacada va ser el Protocol de Kyoto, ratificat després de diversos anys de la seva adopció al desembre de 2004, després de la seva ratificació per part de la Federació Russa [8]. Considerat en el seu moment com un gran pas endavant, fins i tot malgrat la política dels EUA i el govern de George Bush de rebutjar la seva ratificació -sent els EUA llavors el responsable del 36% de les emissions globals de gasos d’efecte d’hivernacle-, el Protocol de Kyoto no va fer més que “recomanar” reduccions insignificants en les emissions de CO2 de les 34 nacions industrialitzades.

Així i tot, el Protocol va generar un sistema que permetia evadir els intranscendents objectius de reduccions gràcies a “mecanismes de flexibilitat”, que permetien guanyar el dret a emetre encara més diòxid de carboni mitjançant la compra i venda de “bons de carboni”. Sí, el capitalisme imperialista se les va enginyar per a crear un nou mercat: una bossa mundial de gasos de desenes de milers de milions de dòlars.

A la cimera de Kyoto (COP3, 1997) la van seguir altres que van ser un fracàs (COP15 Copenhaguen, 2009) o només van revelar l’estancament (COP19 Varsòvia, 2013). L’última gran cim va ser la COP21, reunida a París. En 2015, els representants de 195 països van arribar al que el llavors president francès, François Hollande, va qualificar com el primer pacte “universal de la història de les negociacions climàtiques”.

No obstant això, “les cimeres mundials sobre l’escalfament global no són realment efectives sinó més aviat exercicis de diplomàcia teatral”, com va dir el filòsof i ecologista Jorge Riechmann [9]. I la cimera de Paris va ser exactament això, una nova posada en escena orquestrada pels principals contaminadors del planeta.

El text de l’acord va adoptar com a límit l’augment de la temperatura global en 2 °C respecte als nivells preindustrials, deixant oberta la possibilitat de reduir l’objectiu a 1,5 °C. No obstant això, la previsió de reducció d’emissions de gasos d’efecte d’hivernacle són determinades “pel nivell nacional”, és a dir pels Estats. L’acord no implica cap compromís, ni planificació, ni mecanismes de revisió o sancions en cas de no respectar-se.

A més, perquè l’acord entri en vigència el 2020, haurà de ser ratificat, acceptat o aprovat per almenys 55 països que representin almenys el 55% de les emissions mundials de gasos d’efecte d’hivernacle. No obstant això, qualsevol país podrà retirar-se, prèvia notificació “en qualsevol moment després d’un període de 3 anys a partir de l’entrada en vigència de l’acord”.

Igual que Kyoto, una farsa. Potser la major prova d’això han estat les declaracions d’un dels principals climatòlegs del món, l’excientífic de la NASA, James Hansen, que en una entrevista a The Guardian va dir: “Això realment és un frau, una mentida. Per a ells, ja no significa res dir ‘Els nostres objectius són els 2 °C d’escalfament i tractarem de fer-ho millor cada 5 anys’. Són paraules sense valor. Sense accions, simplement són promeses. Mentre que les energies fòssils continuïn sent les més barates, es continuaran utilitzant”.

A pesar que l’Acord de París és per la seva pròpia naturalesa completament impotent per a aconseguir la reducció d’emissions de carboni, el govern de Donald Trump -igual que Bush a Kyoto- ni tan sols va acceptar aquesta taxa de reducció. La decisió, no obstant, té lògica. Mitjançant un document diplomàtic la COP21 intenta posar un límit a les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle, però els límits són absolutament incompatibles amb el funcionament del sistema capitalista.

L’essència del capitalisme és l’ampliació del guany i l’acumulació a qualsevol cost. Fins i tot si aquest cost implica la destrucció material del planeta. Quan la Xina i els Estats Units, al costat de la Unió Europea, produeixen la major part dels gasos d’efecte d’hivernacle que aniquilen la troposfera, i els capitalistes es dirimeixen entre postures negadores o cimeres impotents de gestió de la crisi ambiental, la resta del món continua sofrint els efectes del canvi climàtic.

Per això la idea d’un “capitalisme verd”, que elimini de forma íntegra i efectiva les causes que estan en la base de la catàstrofe ambiental global que ens amenaça i promogui un “desenvolupament sostenible” de la humanitat i el conjunt de les espècies que poblen el planeta, és una quimera. La solució a la crisi climàtica global no pot néixer en cap cas de les entranyes del mateix sistema que la va produir.

III. Crisi ambiental, “Green New Deal” i “capitalisme sostenible”

Karl Marx i Friedrich Engels van escriure en el Manifest Comunista que “les relacions burgeses de producció i de canvi, les relacions burgeses de propietat, tota aquesta societat burgesa moderna, que ha fet sorgir com per encant tan potents mitjans de producció i de canvi, s’assembla al mag que ja no és capaç de dominar les potències infernals que ha desencadenat amb els seus conjurs”. Si aquestes paraules van ser i són precises per a explicar les contradiccions entre el capital i el treball, també ho són per a explicar la contradicció entre el capital i la naturalesa.

El canvi climàtic, entre altres fenòmens de la crisi ambiental global, és una mostra de les “potències infernals” que el capitalisme ha engendrat i que les seves primeres i devastadores conseqüències avui resulten sens dubte inevitables.

Aquest fenomen no és ni molt menys l’única expressió del poder destructiu del capital. A l’alteració del clima se sumen la crisi en el cicle del carboni, de l’aigua, del fòsfor i del nitrogen, l’acidificació de rius i oceans, la pèrdua creixent i accelerada dels boscos i la biodiversitat, l’extinció massiva d’espècies, la pèrdua de la fertilitat del sòl i els canvis en els patrons en l’ús de la terra, la contaminació química i l’esgotament generalitzat dels recursos. A aquesta dinàmica ecodestructiva es relaciona directament la degradació social i material de centenars de milions de persones que sofreixen la misèria, la desocupació i la precarietat laboral, mitjançant els quals el capitalisme assegura la seva rendibilitat i reproducció.

Aquesta situació, completament inèdita per a la història de la humanitat, és el resultat lògic, no merament accidental, d’un sistema econòmic, el qual te com a motor la set de guanys de les classes dominants. Encara que això impliqui la destrucció de l’ambient i les forces vitals de treballadors i pagesos de tot el món.

Des dels seus orígens, el capitalisme va tenir una actitud de menyspreu i saqueig cap a la Naturalesa, com si els recursos que aquesta proveeix a la humanitat fossin infinits i, sobretot, sense cost. "No ens envanim massa de la nostra victòria sobre la Naturalesa, perquè aquesta es venja de cadascuna de les nostres victòries... A cada moment se’ns recorda que no dominem la Naturalesa com un conqueridor a un poble estranger subjugat, que no la dominem com qui és estranya a ella, sinó que li pertanyem en carn i sang i cervell i vivim en la seva falda", escrivia Engels en la seva Dialèctica de la Naturalesa.

En la seva teoria de la “fractura metabòlica” [10] en la relació entre la ciutat i el camp, entre els éssers humans i la terra, Marx reconeix de manera nítida i crítica el poder destructiu del capital, argumentant que la fractura en el metabolisme universal de la naturalesa comporta inevitablement la degradació de les condicions materials per a un desenvolupament veritablement lliure i sostenible de l’ésser humà. Com assegura Kohei Saito, professor associat de política econòmica de la Universitat d’Osaka, “Marx va entendre que bàsicament no importa si una gran part del planeta es torna inapropiat per a la vida mentre l’acumulació de capital sigui possible” [11].

Però el que en l’època dels fundadors del marxisme revolucionari encara constituïa un horitzó teòric, en el nostre temps s’ha transformat en una realitat palesa. La irracionalitat del sistema de producció capitalista-imperialista i els seus patrons de consum ha arribat al punt de posar seriosament en risc l’equilibri natural del planeta i, amb això, la pròpia existència d’immenses porcions de l’espècie humana i milions d’altres espècies que habiten el planeta.

Les i els impulsors del moviment “Fridays for Future” contra el canvi climàtic que es multipliquen per Europa i el món són cada vegada més conscients d’aquesta realitat. Per això denuncien al sistema capitalista com a causant de l’actual crisi ecològica. Fins i tot intueixen que darrere de les declaracions d’intencions de les cimeres climàtiques no hi ha més que demagògia. No obstant això, manquen encara d’una estratègia per a superar-ho. La seva perspectiva es redueix a una vigorosa denúncia i exigència als representants polítics capitalistes perquè prenguin mesures urgents. En el millor dels casos, abracen la perspectiva d’una “Green New Deal” (GND), com ho fa un ampli sector d’activistes mediambientals als Estats Units i Europa.

Als EUA aquesta política és defensada per alguns aspirants a la presidència del Partit Demòcrata nord-americà, com Bernie Sanders, Elizabeth Warren o l’autodenominada “socialista democràtica” Alexandria Ocasio-Cortez. El GND, sosté aquesta última, permetria als Estats Units una transició cap al 100% d’energies renovables en un termini de 10 anys, alhora que promet crear milions d’ocupacions lligades a la construcció d’una xarxa elèctrica eficient en tot el país basada sobre energies renovables, entre altres mesures.

Aquesta perspectiva, no obstant això, no transcendeix en cap terreny els marges del capitalisme nord-americà. Al contrari, promou que les mega corporacions mil-milionàries, responsables de la crisi ecològica actual, siguin les que desenvolupin la infraestructura per a sortir del desastre. I que per a això comptin amb quantioses subvencions públiques [12].

La idea que subjeu darrere de les perspectiva del “New Green Deal” o iniciatives similars com l’Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible impulsada per les Nacions Unides és que, si els Governs dels principals països industrialitzats del món prenen consciència de la situació, serien capaços juntament amb les empreses d’adoptar mesures dràstiques en favor de la preservació de l’ambient. D’aquesta manera podria aconseguir-se un veritable “desenvolupament sostenible”.

L’ús recurrent d’aquest concepte resulta interessant. Fa dècades que aquesta idea s’ha instal·lat en la literatura política, econòmica i ambiental. Fins i tot és utilitzat per sectors de l’esquerra que es reivindica anticapitalista. Encara que hi ha moltes definicions del concepte, la més característica va ser formulada per primera vegada en 1987 i diu: “És el desenvolupament que satisfà les necessitats actuals de les persones sense comprometre la capacitat de les futures generacions per a satisfer les seves” [13].

No obstant això, en el capitalisme ni les “necessitats actuals” són satisfetes ni molt menys és esperable que ho siguin les de les generacions futures. Tant el “Green New Deal” com l’Agenda 2030, que són avui referents per a bona part de les forces polítiques “progressistes”, es fonamenten en la idea que és possible un “capitalisme sostenible” i que les corporacions que han generat la crisi actual poden reconvertir-se en les salvadores del planeta. Com es veu, la idea mateixa és una contradicto in adiecto (una contradicció en els seus termes).

Per contra, d’acord amb la seva pròpia lògica depredadora, el capital pot beneficiar-se fins i tot de la catàstrofe ecològica. I de fet ho fa. Com sosté Saito des d’una perspectiva ecosocialista, “el capital pot continuar traient benefici de l’actual crisi econòmica inventant noves oportunitats empresarials, com la geoingenieria, els OMG, el mercat de carbó i les assegurances per desastres naturals. Així que els límits naturals no porten al col·lapse del sistema capitalista. Pot continuar fins i tot sobrepassant aquests límits, però l’actual nivell de civilització no pot existir sobre certs límits. Per això un seriós compromís amb l’escalfament climàtic requereix simultàniament una lluita conscient contra el capitalisme” [14].

Per a Saito “el canvi climàtic no posa fi al règim del capital”. En qualsevol cas, “el capitalisme és molt més elàstic en això, aquest sistema social és probable que sobrevisqui i continuï acumulant capital fins i tot si una crisi ecològica augmenta la destrucció del planeta i produeix una massa ecològica proletària per tot el món. La gent rica probablement sobreviuria, mentre que els pobres són molt més vulnerables al canvi climàtic, malgrat ser molt menys responsables de la crisi que els rics. Els pobres no posseeixen mitjans tecnològics i financers per a protegir-se a ells mateixos de les catastròfiques conseqüències que derivaran del canvi climàtic. Lluitar per la justícia climàtica clarament inclou un component de lluita de classes, com va ser el cas del colonialisme britànic a Irlanda i la India”.

IV. Estratègia revolucionària, hegemonia obrera i perspectiva socialista

Enfront d’una perspectiva absolutament irracional a la qual ens aboca el capitalisme, és evident la necessitat de mesures dràstiques i urgents. Però aquestes no poden dependre de la bona voluntat dels Governs de les potències imperialistes que són les principals responsables del desastre actual, ni de les “noves agendes progressistes i verdes” impulsades per les grans corporacions del “capitalisme verd”.

És necessari prendre el present i el futur a les nostres mans mitjançant una planificació racional de l’economia mundial. O com diria Marx, mitjançant “la introducció de la raó en l’esfera de les relacions econòmiques”. I aquesta només pot ser possible si la planificació de l’economia es troba en mans de l’única classe que per la seva situació objectiva i els seus interessos materials té interès a evitar la catàstrofe: la classe treballadora.

Enfront de la farsa dels cims climàtics i les promeses d’un “capitalisme verd” dirigit per les corporacions imperialistes, és necessari desplegar un programa transicional orientat cap a una completa reorganització racional i ecològica de la producció, la distribució i el consum.

Per a això és necessari en primer lloc reorganitzar radicalment el sector de la indústria energètica, expropiant a les grans corporacions per a posar les empreses sota la gestió democràtica de les i els treballadors, sota supervisió de comitès de consumidors. D’aquesta manera, el sector energètic podria avançar cap a una reestructuració completa que permeti una ràpida transició cap a l’ús exclusiu de fonts d’energia renovables i estigui orientat a satisfer les necessitats de la població.

Al mateix temps és necessari nacionalitzar sense indemnització i baix control obrer totes les empreses de transport, així com les grans empreses automobilístiques, per a aconseguir una reducció massiva de la producció automotriu i del transport privat, mentre es desenvolupa el desenvolupament de transport públic en tots els seus nivells.

La nacionalització sota gestió directa de les i els treballadors de sectors com aquests, seria només el primer pas cap a la nacionalització del conjunt dels sectors econòmics estratègics de les ciutats i el camp, amb l’objectiu d’establir un pla general veritablement sustentable.

Aquest programa, al costat d’altres mesures d’imperiosa necessitat, són òbviament impossibles d’aconseguir en els marcs del capitalisme. Per a dur-ho a terme fa falta una estratègia revolucionària que s’oposi decididament als responsables del desastre. La joventut que avui surt als carrers a tot el món per a lluitar per la “justícia climàtica” té el desafiament d’avançar en la radicalització del seu programa per a plantejar l’única perspectiva realista per a enfrontar la catàstrofe: impulsar la lluita de classes per a acabar amb el sistema capitalista i posar tots els ressorts de l’economia mundial en mans de la classe treballadora.

Al mateix temps, la classe treballadora ha de situar-se com a subjecte hegemònic d’aquest combat, prenent aquestes demandes no només com a part de la lluita per millorar les seves condicions de vida, sinó per donar una sortida progressiva a la crisi civilitzatoria que prepara el capitalisme.

Aquesta és la precondició indispensable per a instaurar un sistema basat en la solidaritat, que restauri el metabolisme natural entre els éssers humans i la naturalesa, que reorganitzi la producció social respectant els cicles naturals sense esgotar els nostres recursos, acabant al mateix temps amb la pobresa i les desigualtats socials. Aquest sistema no té un altre nom que socialisme.

Davant la catàstrofe ambiental que ens amenaça, la disjuntiva plantejada per Rosa Luxemburg, “socialisme o barbàrie”, adquireix una renovada significació. En la vespra de la carnisseria imperialista que va ser la primera guerra mundial, la gran revolucionària polonesa advertia que “si el proletariat fracassa en complir les seves tasques com a classe, si fracassa en la realització del socialisme, ens estavellarem tots junts en la catàstrofe”. Per a Luxemburg, el socialisme no era una destinació predeterminada per la història; l’única cosa “inevitable” era el col·lapse al qual portava el capitalisme i les calamitats que acompanyarien aquest procés si la classe obrera no aconseguia impedir-ho.

En el nostre segle, les condicions de l’època de les crisis les guerres i les revolucions es reactualitzen, enfrontant a la classe obrera i els pobles del món no només a la barbàrie de la guerra i la misèria, sinó de la potencial destrucció del planeta. Un projecte veritablement ecològic que conjuri la catàstrofe ambiental a la qual ens condueix el capitalisme només podrà ser-ho en tant sigui anticapitalista i la classe treballadora es disposi subjectivament a l’avantguarda d’imposar-ho mitjançant la lluita revolucionària.

Notes:

[1] L’IPCC és un grup d’experts que, sota l’òrbita de l’ONU, des de 1988 està encarregat d’avaluar els coneixements científics relatius al canvi climàtic, els seus impactes i els seus futurs riscos potencials, així com les possibles opcions de resposta.

[2] Thomas Karl y Kevin Trenberth, Revista Science, edició de desembre de 2003.

[3] Un augment de 4 o 5 graus és equivalent al que ha ocorregut en els últims 18.000 anys, encara que a una velocitat de transformació radicalment diferent.

[4] Des de 2013 diversos estudis han revelat una estreta relació entre el canvi climàtic i processos bèl·lics. En el cas sirià, l’estudi “Canvi climàtic en el Creixent Fèrtil i implicàncies de la recent sequera siriana”, dirigit per Collin P. Kelley, Richard Seager i Shahrzad Mohtadi, i publicat al març de 2013 en Actes de l’Acadèmia Natural de Ciència dels Estats Units, l’escalfament global va ser "la gota que va embassar el got" al país àrab.

[5] “Fact Sheet on Climate Change and Health,” World Health Organization, February 1, 2018.

[6] Luciano Andrés Valencia, “Capitalismo y cambio climático”, Izquierda Diario, 2/12/2015.

[7] Gilson Dantas, “Calentamiento global, ¿hablamos de ciencia o de ideología?”, Izquierda Diario, 5/12/2015.

[8] El Protocol de Kyoto es va adoptar al Japó en 1997. Sobre el paper, el seu objectiu era limitar les emissions netes de gasos d’efecte d’hivernacle per als principals països industrialitzats i amb economies en transició. El Protocol entraria en vigor després de l’adhesió de no menys de 55 Parts en la Convenció, les emissions totals de la qual representin almenys el 55% del total de les emissions de diòxid de carboni corresponents a 1990. Això es va aconseguir amb la ratificació per part de Rússia i va tenir vigència fins a l’any 2012. La COP 18 va ratificar el segon període de vigència del Protocol des de l’1 de gener de 2013 fins al 31 de desembre de 2020. No obstant això, els Estats Units, la Federació Russa i el Canadà, entre altres països, van decidir no recolzar la pròrroga.

[9] Jorge Riechmann, “Entrevista”, CTXT, 26/09/2017.

[10] Per a profundunditzar sobre el concepte marxià de la "fractura metabólica" veure John Bellamy Foster, "La ecología de Marx: materialismo y naturaleza", El Viejo Topo, 2004.

[11] “Karl Marx: comunista, revolucionario… ¿ecologista?", Entrevista a Kohei Saito, en aquesta edició de Contrapunto

[12] Per a una crítica en profunditat a la política del "Green New Deal", veure “Un ‘Green New Deal’ no pot salvar-nos. Una Economia Planejada si pot fer-ho”, de Wladek Flakin i Robert Belano en aquesta edició de Contrapunto

[13] Informe de la Comisió Mundial sobre el Medi Ambient i el Desenvolupament (Comisión Brundtland): Nuestro Futuro Común, (Oxford: Oxford University Press, 1987).

[14] Kohei Saito, ob. cit.




temes relacionats

Ecologia   /    Cimera del canvi climàtic   /    #JusticiaClimàtica   /    Vaga pel clima   /    Green new deal   /    Capitalisme   /    Canvi climàtic   /    Internacional

Comentaris

Comentar