Catalunya

MUNICIPALS BARCELONA

Barcelona en Comú: ajuntaments del canvi i d’esquerres?

Ada Colau va protagonitzar un acte de Barcelona en Comú, juntament amb Pablo Iglesias i Alberto Garzón, en la lluita acarnissada que manté amb Esquerra Republicana per a mantenir el control de Barcelona.

Guillermo Ferrari

Barcelona | @LLegui1968

dimarts 21 de maig| edició del dia

Les enquestes donen un duel molt atapeït per un dels pressupostos municipals més importants de tot l’Estat. El consistori barceloní és “objecte de desig” per a les forces de Barcelona en Comú i Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). De totes maneres, no sembla que hi hagi formació que pugui governar en solitari i està en qüestió quines seran les aliances. I és aquí on hi ha un ball frenètic de números i polítiques.

En un acte organitzat en el districte d’Horta al costat dels líders d’Unidas Podemos, l’alcaldessa ha tirat d’argumentació d’esquerres per a poder atreure el vot útil i mobilitzar l’electorat diumenge que ve. Precisament, va ser a Horta on va obtenir el gruix dels vots fa quatre anys quan va començar a governar la ciutat comtal.

Ada Colau es va reivindicar com “l’única força d’esquerres que vol governar amb forces d’esquerres”. En el que va de campanya, l’alcaldessa pretén arribar a un acord amb ERC i el Partit Socialista dels Catalans (PSC) per a dirigir l’Ajuntament.

No obstant això, aquestes “forces d’esquerres” pretenen governar amb altres de dretes. Jaume Collboni va plantejar la setmana passada que buscaria un acord amb Ciutadans i el PP. I, Esquerra Republicana no se sap si governaria amb Junts per Catalunya, amb els qui dirigeix la Generalitat amb una política proempresarial.

La mateixa Colau ha denunciat que “Maragall va estar en el govern durant dècades i mai es va atrevir a enfrontar-se als poders”. Quan l’alcalde era Pasqual Maragall, reivindicat pels comuns i Ada Colau, Ernest Maragall era un edil destacat. I, per descomptat no es va enfrontar als poderosos, sinó que va fer molts negocis amb ells. Segurament, per això Pasqual coneixia això del “tres per cent”.

Ni són d’esquerres, ni volen un govern d’esquerra. Aquesta és la realitat. No obstant això, el discurs d’esquerres de BComú, d’estar al costat del poble contra els poderosos, no es condice clarament amb la realitat. Fem un breu repàs per algunes de les accions de govern realitzades per Ada Colau i el seu equip polític.

Tampoc BComú és d’esquerres

L’ex lider de la PAH, agitava a l’acte del diumenge que “el que està en joc és que segueixin les polítiques valentes i de canvi”. De fet, l’Ajuntament de Barcelona va ser part dels mal anomenats “Ajuntaments del canvi” donat que l’única cosa que va canviar va ser qui estava al capdavant d’aquest. No obstant això, les seves polítiques van ser més o menys similars. Lamentablement, tampoc s’ha “enfrontat als poderosos”.

Quan Colau va assumir l’alcaldia, els tècnics de les subcontractes de Movistar estaven en lluita denunciant les condicions amb les quals eren contractats i el Mobile World Congress. Colau, qui abans d’assumir era crítica per la precarietat del MWC, va assumir amb el compromís de mantenir-lo en les mateixes condicions. No només això, sinó que el “compromís de les escales” que havia acordat amb els tècnics de les subcontractes va quedar en paper mullat.

Amb la lluita dels treballadors de TMB Metro ha passat més del mateix. Els treballadors reclamaven conèixer quant guanyaven els màxims directius i que els treballadors precaris passin a plantilla fixa en les mateixes condicions que la resta entre altres reivindicacions. Ada Colau, igual que el seu antecessor Xavier Trias de Convergència, es negava a negociar amb els treballadors en vaga.

Aquest eslògan que agitava Colau aquest diumenge: “Som l’única garantia d’un govern progressista” sona a buit. No només per enfrontar als treballadors de TMB i Movistar, sinó també per perseguir sistemàticament als manters, per precaritzar als treballadors del Servei d’Assistència a domicili mitjançant les empreses de Florentino Pérez, per augmentar el preu del transport públic, i un llarg etcètera.

Per tot això sorprèn que Pablo Iglesias destaqui que Ada Colau “desperta odi en els que han manat sempre a Barcelona”. Difícilment Colau desperti l’odi de Telefónica després de l’acord amb el MWC que va signar dies abans d’assumir. Tampoc Florentino Pérez, ja que Acciona s’enriqueix gràcies a la precarietat dels treballadors del SAD. Ni els 600 directius de TMB amb salaris superiors al Rei.

Alberto Garzón de Izquierda Unida parlava de “tenir accés a un habitatge, a un treball i als serveis públics”. La qual cosa és increïble. Els lloguers s’han disparat a Barcelona i l’àrea metropolitana, davant la mirada passiva de l’alcaldessa. I, l’accés al treball s’està fent de manera creixent precària. Els serveis públics són cada vegada més difícils de pagar amb els salaris per sota del mileurisme.

Quan Iglesias va dir diumenge que “demostra que algunes coses sí que es poden canviar” caldria preguntar-li a quines coses es refereix. Ni són “l’única garantia d’un govern progressista”, ni amb BComú seguiran “les polítiques valentes i de canvi”. És una “esquerra” que s’adaptat al Règim del 78 com es pot comprovar quan Iglesias agita la Constitució i prega al partit de la calç viva un “govern progressista”.




temes relacionats

Ajuntaments del canvi   /    Unidas Podemos   /    Catalunya   /    Eleccions   /    Barcelona en Comú   /    Ada Colau

Comentaris

Comentar