El discurs del president de la Generalitat, Pere Aragonés, aquest dimecres en l’elitista Club Siglo XXI de Madrid va ser d’allò més castís. Encara que l’eix va estar, com era d’esperar, en la defensa d’un referèndum per a Catalunya, el to i els interlocutors als quals es dirigia la petició l’acostava més a un sainet, aquestes breus obres teatrals d’un sol acte de caràcter jocós i popular, tan típiques del Segle d’Or castellà. Com a títol bé podria posar-se-li ¡Pídele peras a un olmo!.
Aragonés es va esforçar en tractar de convèncer ni més ni menys que al PSOE que s’“atreveixin” (sic) a celebrar un referèndum d’autodeterminació i guanyar-lo. “Atreveixin-se a guanyar i també atreveixin-se al fet que poden perdre”, els va etzibar. Només van faltar que algun sagaç tècnic de so donés al play dels riures enllaunats per a apuntillar tan cèlebre cita.
La petició del president anava dirigida a un dels grans partits del règim, el PSOE. Un baluard de les seves essències més profundes – monarquia i unitat territorial- i que no ha dubtat en el moments decisius a activar tots els mecanismes excepcionals per a defensar-lo. Des del terrorisme d’Estat en els 80 a avalar el 155 en 2017, o posar-se al capdavant, per mitjà de l’Advocacia de l’Estat, de l’acusació de sedició que va condemnar fins a 12 anys als dirigents independentistes.
El líder d’ERC es dirigia amb aquestes amables paraules a un dels seus carcellers que, després de la “gràcia” de l’indult, s’haurien transmutat en paladins del respecte als drets democràtics que porten 40 anys negant i calcigant quan s’han intentat exercir, però que els faltaria “valor” per a poder canviar.
Es va lamentar també que sobre la tan promesa Taula de Diàleg “no hi hagi una proposta d’Estat”. Però el problema que per no haver-hi, no hi ha ni data de la pròxima reunió. La claudicació dels líders processistes ha estat tal que permet al govern poder tractar-lo amb l’arrogància i el menyspreu del vencedor absolut i fer valer aquella màxima de que “Roma, no paga a traïdors”.
No podia faltar algun farol, que en aquesta matèria el processisme mai defrauda: “estem davant una oportunitat històrica que no podem desaprofitar (...) difícilment hi haurà una segona oportunitat si no hi ha la capacitat de resoldre ara el conflicte polític amb Catalunya mitjançant les urnes”.
Un advertiment, que en boca de qui la va dir, només va poder generar en les oïdes dels seus interlocutors un ¡uy! sí, sí... què miedito Pere!. Ho van deixar clar en 2017, quan malgrat l’èxit de l’1 i el 3 d’octubre van optar per la república imaginària i la claudicació, i aquests 3 anys restants ho han revalidat fins al retorn a un autonomisme oliat pels fons europeus i l’“independentisme per als dies de festa” que va desplegar el president en el Club Siglo XXI.
Sens dubte el búnquer que suposa el Règim del 78, els seus partits i institucions, fan molt plausible que la qüestió nacional catalana tornarà a prendre força i serà una de les bretxes de les futures crisis. Però en que això no torni a succeir hi posaran la seva obstinació, no només el PSOE i els seus socis preferents de l’espai d’Unides Podemos -que van estar ahir d’amfitrions de l’amic català, amb Carmena com a presentadora -, sinó el mateix Aragonès, ERC i els seus socis amb dècimes de febre de JxCat.
Que a Catalunya es construeixi una esquerra revolucionària que lluiti pel dret a decidir, unint aquesta demanda democràtica a la lluita per resoldre els grans problemes socials i des de la total independència dels partits de la burgesia catalana, i en la resta de l’Estat que es lluiti per aquest mateix dret i contra el règim, sense anar darrere dels reformistes que l’apuntalen, continuarà sent una tasca estratègica perquè no es condemni al poble català a continuar esperant que els oms donin peres.
