Les dades del passat mes d’agost, ens demostren dramàticament, com la tan “venuda” recuperació econòmica solament afecta a les elits econòmiques del país. Les capes més baixes, especialment la classe treballadora, segueix “carregant sobre les seves esquenes” les conseqüències més tràgiques de la crisi econòmica. Les dades són clares. Aquest agost passat l’atur va pujar 47.047 persones, el major increment en aquest mes des de 2011, i es van destruir 202.996 llocs de treball, segons les dades publicades aquest dimarts pel Ministeri de Treball, Migracions i Seguretat Social. Així, el nombre d’aturats registrats en les oficines dels serveis públics d’ocupació (antic Inem) se situa en 3.182.068 i l’afiliació mitjana aconsegueix ja els 18.839.814 cotitzadors.
El mes deixa la dada més dramàtica de totes. Divendres passat 31 va ser el dia amb més acomiadaments de la història de l’Estat espanyol. Aquest dia més de 363.017 persones van perdre el seu treball. Cada hora 15.125 treballadors i treballadores van perdre el seu lloc de treball.
Les reformes laborals segueixen destruint i precarizant l’ocupació
La majoria de la premsa i els analistes econòmics justifiquen aquesta gran pujada en què agost sol ser històricament un mes dolent per a l’ocupació, a causa de la fi dels contractes d’estiu. Això en part, és veritat, ja que és en l’hostaleria i en educació on més ha pujat la desocupació.
No obstant això aquesta dada no pot amagar una realitat més forta i tràgica. El veritable motiu d’aquest augment espectacular de l’atur, són les últimes reformes laborals, realitzades tant pel PP com amb el PSOE. Aquestes han donat “via lliure” a la patronal per pràcticament poder realitzar l’“acomiadament lliure” i han portat al mercat laboral espanyol ha ser un dels mes precaritzats d’Europa.
Sens dubte la més perjudicial per a la classe treballadora va ser l’aprovada pel govern de Rajoy en 2011. Aquesta va ampliar les causes de l’acomiadament i va generalitzar la contractació temporal i per tant precària i un llarg etc. de mesures contra els treballadors. Després de més de 7 anys des de l’aprovació d’aquesta les conseqüències per a la classe treballadora de l’Estat espanyol segueixen sent desastroses.
Segons un informe de l’OIT (Organització Internacional del Treball) el mercat laboral espanyol és el segon, després de Polònia, en el qual més s’usen les formes atípiques d’ocupació, com a contractes temporals, a temps parcial o a través d’agència. A més més de mig milió de persones, especialment joves, han estat expulsades del mercat laboral, obligant-los a anar a buscar-se un futur a altres països. Amb això el mercat laboral espanyol és un dels més precaritzats i amb major atur juvenil del món. Els treballadors i treballadors cada vegada són menys i cobren també menys, la qual cosa posa en perill les pensions del futur, ja que com, per desgràcia, se sol dir últimament, “aquesta generació ha sigut la primera que va a viure pitjor que els seus pares”.
Continuisme del PSOE i passivitat de la burocràcia sindical
Davant aquesta dramàtica situació, poc podem esperar del nou govern de Pedro Sánchez. El PSOE que ha tornat al poder, és el mateix partit que durant els 6 anys de govern de Zapatero va aprovar diverses reformes laborals que van obrir el camí a l’abaratiment de l’acomiadament i la precarietat laboral avui imperant.
A més les últimes declaracions del President del Govern deixen clar, que no tenen intenció, com va prometre en l’oposició, de derogar la devastadora reforma laboral de Rajoy, sinó només retocar alguns aspectes parcials de la mateixa.
Aquesta decisió compta amb l’aval de la “traïdora” i “acomodada” burocràcia sindical d’UGT i CCOO burocràcia sindical d’UGT i CCOO
Aquesta, seguint la política d’inacció, quan no de col·laboració directa, que porten mantenint en els últims anys, accepta aquesta mesura com un mal menor. A més negocien una pujada salarial de misèria (un 2%) que en cap cas compensa tot el poder adquisitiu perdut per la classe treballadora en aquests anys de crisi econòmica, més d’un 10%.
Organització, lluita i programa obrer per fer front a aquests atacs
Enfront de tot això només podem confiar en la força de la nostra classe per evitar que les conseqüències de la crisi segueixin copejant sobre les nostres esquenes. Això no ho faran ni els supòsits partits de “esquerres” que s’acomoden en el poder, ni la traïdora burocràcia sindical.
Solament organitzacions independents de la classe treballadora poden fer front a aquests atacs, aixecant un programa que resolgui les necessitats de les grans majories. Aquest ha de contenir mesures com repartir les hores de treball entre totes les mans disponibles sense afectar el salari al costat de la reducció de la jornada laboral, per exemple, a 6 hores diàries per 5 dies laborables setmanals. Això permetria la creació de centenars de milers de llocs de treball en tots els sectors posant un fre a l’explotació patronal.
