14 de novembre de 2012.
Aquesta és la data de l’última vaga general que va tenir seguiment en tot l’Estat espanyol. Era el cicle de major tensió social de l’anterior crisi econòmica, amb unes xifres similars a les que estem veient al 2020 a uns ritmes més ràpids. A més, enguany cal considerar que estem enmig d’una pandèmia i una profunda crisi econòmica que no sembla poder resoldre’s a curt termini.
En aquests moments, a l’Estat espanyol l’atur juvenil supera el 40%, hi ha 3,72 milions d’aturats comptabilitzats, dels quals el 16,7% són joves menors de 25 anys i més d’un terç (el 33,5%) són parats de llarga durada, és a dir, porten més d’un any desocupats. A això cal sumar que gairebé 600.000 persones segueixen en ERTO. Mentrestant les direccions sindicals de CCOO i UGT “ni estan, ni se’ls espera”. Embardissades en taules de diàleg i negociació, continuen deixant passar la cataracta de tancaments i acomiadaments que comença a aprofundir-se, i sobretot, sense moure un dit per a posar-li fre al curs cada vegada més neoliberal de “el seu” govern.
Mentrestant, “el seu” govern, continua amb una política d’ajudes per a “pal•liar” els efectes de la crisi, combinades amb mesures restrictives. Només que les ajudes són una apropiació a gran escala de diners públics per als grans capitalistes i les mesures restrictives posen el focus en la responsabilitat individual i estan dirigides a criminalitzar la pobresa i la vida de les treballadores i els treballadors. Tot menys posar en qüestionament el model laboral i de precarietat en les nostres vides que ens imposa el capitalisme.
Encara que es destinen partides de milers de milions d’euros a empreses de l’IBEX35, els directius del qual s’han fet d’or durant la pandèmia, aquestes ajudes es promocionen com a “socials”. Al mateix temps, el “ingrés mínim vital”, la mesura estrella del govern “progressista”, deixa per fora a 8 dels 10 milions de persones que viuen en risc de pobresa i exclusió social. La seva fi és el mateix que els avals i ajudes directes a les empreses, un rescat i socialització de les pèrdues disfressat de mesures socials.
En aquest sentit, les negociacions de les direccions sindicals amb el Govern estan servint per a avalar el salvataje als grans empresaris i l’endeutament públic que mes tard o mes d’hora pagarem les classes treballadores. Per contra, és necessari trencar les negociacions, organitzar als treballadors i treballadores entorn d’un programa que realment qüestioni la precarietat laboral, els salaris de misèria i el negoci dels capitalistes.
Els capitalistes i els seus partits han avançat extraordinàriament en el seu objectiu de subordinar a la classe treballadora mitjançant la burocratització de les seves organitzacions i la seva integració en l’Estat. Sense aquesta peça fonamental no s’explicaria l’actitud de passivitat i conformisme de les organitzacions sindicals davant la veritable tragèdia que ve patint la classe treballadora des de l’inici de la pandèmia. No es tracta que existeixi una classe treballadora “pasota”, que “no es mouria ni encara que caigui el món”, sinó de tot un programa per part de la burocràcia sindical de desmobilització i acord amb els capitalistes.
Tot això en un context favorable per a les empreses gràcies a les reformes laborals que continuen vigents i que permeten la precarització i la devaluació salarial com es va demostrar durant la crisi de 2008, alguna cosa que ara torna a esperar-se a conseqüència de la transformació de molts dels actuals ERTOs en EROs. Les pròpies cúpules burocratitzades de CCOO i UGT ja planifiquen moderació salarial per a l’any 2021.
En les últimes dècades ja van actuar com a veritables aliats de les patronals en la construcció del “miracle espanyol” durant els diferents governs del PSOE i el PP. Un miracle sostingut en la imposició de contrareformes laborals que van donar via lliure a la flexibilització laboral, la polivalència, les ETTs.
Per això, no és que les direccions sindicals majoritàries es neguen ara a organitzar a les i els treballadors precaris, és que tant CCOO com UGT han estat els màxims responsables a avalar el procés de precarització i flexibilització del treball durant les últimes dècades. I ho continuen sent, negant-se a lluitar contra els atropellaments de les patronals, dividint les nostres lluites i les nostres pròpies files, acceptant que prevalgui un sistema dual de treball entre fixos i temporals, en contracta o subcontracta, en nadius o estrangers.
Entre els sectors precaritzats, el cansament és generalitzat, però també és on sense el suport efectiu i ampli d’altres treballadors i organitzacions és més difícil fer vaga a causa dels nivells de despotisme patronal i a les condicions que imposen a les seves plantilles. Si realment l’esquerra sindical pretenen jugar-se a ser una alternativa a les burocràcies de CCOO i UGT, amb tota probabilitat han d’apostar decididament a organitzar a aquells treballadors que formen part d’aquests sectors més explotats.
Per a això és necessari desplegar un programa que generi il•lusió, que combati les mesures de tots els governs, per molt progressistes que diguin ser. Que aposti per l’autoorganització dels treballadors i treballadores en els seus propis centres de treball, en els seus barris i els seus llocs d’estudi. Que es disposi a construir una alternativa capaç de desplegar tot el pes social de la nostra classe perquè aquesta recompongui tota la seva capacitat defensiva i ofensiva en un sentit revolucionari.
